Una noció que trobo útil és considerar dues funcions, dos usos diferents en la ment, la ment que actua i la ment que pensa.
La ment que pensa és una ment que conceptualitza, és el «jo» que es veu separat, independent i que vol controlar la seva existència. La ment que pensa es basa en la memòria, projecta pors, ansietats, esperances i ambicions. És la ment que crea problemes, perquè destorba i interromp la ment que actua. Interfereix amb tota mena de dubtes i de judicis, «ho estàs fent bé?», «no es podria fer d’una altra manera?», «què passarà si falles?», «no te'n sortiràs», «no permetis que això passi»... Quan hi ha la convicció clara que jo no controlo els resultats de les meves accions, la ment que pensa va quedant desplaçada progressivament i la ment que actua pren el protagonisme. Així pot treballar de manera potent i efectiva, sense tensions provocades per les interrupcions de la ment que pensa.
La xerrameca i els monòlegs són obra de la ment que pensa. Quan et trobes realment absort en alguna cosa, no necessàriament en una feina (pot ser escoltant una música o contemplant un paisatge), la ment que pensa no interfereix, no està present. Quan la ment que pensa no està present, la ment queda en silenci. En canvi, la ment que actua continua present, disponible, cas contrari, el cos-ment no podria seguir fent allò que fa.
La ment que actua només s’ocupa d’allò que està succeint, d’allò que ara es du a terme. Quan ella opera no hi ha rastre del «jo». No hi ha sensació de durada, de pas del temps, no t’adones de l’estona que ha passat mentre estaves absort en l’activitat.
Fins que no es produeix el despertar definitiu la ment que pensa coexisteix amb la ment que actua. A partir d'aquell moment, la ment especulativa desapareix. A mesura que l’evolució espiritual avança, la ment que pensa rep cada vegada menys atenció, alhora, la ment que actua passa a ocupar el seu lloc. És així com el «jo» va perdent força.
L’única manera de fer retrocedir la ment que pensa és ignorar-la sistemàticament. Qualsevol intent d’oposar-s’hi frontalment ha de fracassar perquè és tan sols una altra manera de reforçar-la, d’entrar en el seu terreny.
(Adaptat de Consciousness Speaks. Zen Publications: Pune, Índia, 2001.)
La ment que pensa és una ment que conceptualitza, és el «jo» que es veu separat, independent i que vol controlar la seva existència. La ment que pensa es basa en la memòria, projecta pors, ansietats, esperances i ambicions. És la ment que crea problemes, perquè destorba i interromp la ment que actua. Interfereix amb tota mena de dubtes i de judicis, «ho estàs fent bé?», «no es podria fer d’una altra manera?», «què passarà si falles?», «no te'n sortiràs», «no permetis que això passi»... Quan hi ha la convicció clara que jo no controlo els resultats de les meves accions, la ment que pensa va quedant desplaçada progressivament i la ment que actua pren el protagonisme. Així pot treballar de manera potent i efectiva, sense tensions provocades per les interrupcions de la ment que pensa.
La xerrameca i els monòlegs són obra de la ment que pensa. Quan et trobes realment absort en alguna cosa, no necessàriament en una feina (pot ser escoltant una música o contemplant un paisatge), la ment que pensa no interfereix, no està present. Quan la ment que pensa no està present, la ment queda en silenci. En canvi, la ment que actua continua present, disponible, cas contrari, el cos-ment no podria seguir fent allò que fa.
La ment que actua només s’ocupa d’allò que està succeint, d’allò que ara es du a terme. Quan ella opera no hi ha rastre del «jo». No hi ha sensació de durada, de pas del temps, no t’adones de l’estona que ha passat mentre estaves absort en l’activitat.
Fins que no es produeix el despertar definitiu la ment que pensa coexisteix amb la ment que actua. A partir d'aquell moment, la ment especulativa desapareix. A mesura que l’evolució espiritual avança, la ment que pensa rep cada vegada menys atenció, alhora, la ment que actua passa a ocupar el seu lloc. És així com el «jo» va perdent força.
L’única manera de fer retrocedir la ment que pensa és ignorar-la sistemàticament. Qualsevol intent d’oposar-s’hi frontalment ha de fracassar perquè és tan sols una altra manera de reforçar-la, d’entrar en el seu terreny.
(Adaptat de Consciousness Speaks. Zen Publications: Pune, Índia, 2001.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada