Cabirol

Pujada per les costes del Roset, des del coll de Bauma, en direcció al Comabona. Força pendent. En el mapa, les corbes de nivell tan properes ja ho advertien. La traça, a més, s’enfila pel dret, sense entretenir-se fent ziga-zagues.

El descobreix quan li queda poc per arribar a dalt. L’animal està sol i quiet, a tocar del sender estret. Observa el caminant que puja com pot, amb un bastó a cada mà. El contempla molt serè, decidit i relaxat alhora, sense cap mostra d’ansietat.

Sorprès, l’home s’atura i també se’l mira fixament. Els separen menys de deu metres. Captivat per la imatge, es queda immòbil i gaudeix de l’oportunitat, convençut que el cabirol se n’irà tot seguit. No és així. Els segons s’allarguen més enllà del minut i res no canvia. Com és possible això? No té por o no sap que ha protegir-se?

Sense pressa, el cabirol s’aparta una mica, no gaire, com si volgués deixar pas al caminant, i es queda contemplant el paisatge des d’una roca suspesa sobre el precipici. El caminant avança unes passes i s’adona que, en fer-ho, obstrueix l’única via de fugida de l’animal. Tanmateix, aquest no sembla tenir cap interès en fugir. Continua de cara al buit, com si estigués sol. S’ha creat una escena impossible. Què està passant aquí?

Finalment, encara perplex, el caminant s’acomiada del seu company i, pensarós, segueix costa amunt. En les mirades sostingudes alguna cosa s’ha expressat, s’ha reconegut. No sap què era, tot i que ho notava amb molta intensitat. Semblava com si la Vida mateixa es contemplés, silenciosa, en un mirall. La pau del cabirol, reflectia aquesta unitat? Potser tant com la perplexitat del caminant indicava que ell no n'era conscient.