L'espai

En el solar edificable, finalment van decidir construir-hi una casa. En pocs dies van estar acabats els fonaments i ja s'aixecava l'estructura. A mesura que les parets pujaven, l'espai definit per aquell interior que s'anava perfilant va començar a interessar-se per aquella construcció que anava creant formes que abans no hi eren en el solar buit.

Cada cop més, l'espai envoltat per les parets, els envans i els sostres, va començar a veure's d'una manera diferent. Sorgia quelcom particular, un espai com cap altre, ben definit, separat de l'espai exterior, i fins i tot amb un nom propi que el distingia, avinguda de Ponent, 73. Ben aviat va oblidar quina era la seva naturalesa.

Seguint aquesta il·lusió, l'espai identificat així, va començar a ocupar-se d'allò que creia que el constituïa. Es mirava la decoració, l'escala, els mobles i els electrodomèstics, el color de les parets, el terra de fusta, la llum que entrava per les finestres... Certes coses les trobava bé, unes quantes, no gaire i, algunes, francament millorables. Va veure que a fora hi havia altres espais, alguns situats en carrerons estrets ("quina llàstima que fan"), d'altres, en un passeig molt més ample i ben arreglat ("com pot ser això? per què no s'ocupen més de la meva avinguda?") Va pensar que, si s'esforçava prou, potser aixecarien un tercer pis a la casa, i així ell estaria molt més còmode. Tanmateix, els de la casa no semblava que en tinguessin cap intenció. Realment, eren gent força desconsiderada.

Van anar passant els anys. La casa va canviar de mans un parell de cops i, en darrer terme, la va comprar una promotora que volia enderrocar-la per a construir pisos. Així, d'un dia per l'altre, van arribar màquines i treballadors, i van començar la demolició per la teulada. L'espai de l'avinguda de Ponent, 73, estava aterrit, desesperat, volia seguir essent qui era, encara que només fos amb una pròrroga d'uns dies. Però ningú no el sentia. Van caure els darrers murs i la runa va ser enretirada.

L'agonia de l'espai va acabar, però no pas com s'esperava. Desconcertat, va adonar-se que no li havien pres res, estava sencer, complet i, més encara, va reconèixer que no havia deixat mai de ser espai, el mateix espai lliure i indistingible que ara, com sempre, l'acompanyava per totes bandes.