30 de des. 2014

Més espai, més temps

Una de les conductes que més mal ens fan, i que més mal escampen pel món, és la gran dificultat que trobem per acceptar que les situacions presenten una naturalesa indeterminada, incerta, insegura. Sembla que necessitem poder clausurar totes les indefinicions amb un sí o un no, bé o malament, cert o fals. Aquesta demanda va lligada a la nostra cerca constant de seguretat, la qual és una altra manera de referir-nos al temor. Voldríem que les coses fossin sempre unívoques i clares, per tal d'estalviar-nos les sorpreses desagradables.

L'experiència ens mostra, dia rere dia, que aquesta exigència nostra no pot ser satisfeta. Ens les hem de veure sempre amb la incertesa, la inseguretat és la llei arreu. Aquesta inseguretat no significa pas que hi hagi cap perill que ens amenaci d'amagat, senzillament vol dir que no podem preveure ni controlar totes les circumstàncies que ens afecten. De la mateixa manera, la incertesa no vol pas dir que no podem aclarir res, sinó que les conclusions a què arribem sempre són provisionals, relatives, condicionades.

Quan no acceptem aquesta situació, i sovint no l'acceptem, la vivim com un problema que ens cal resoldre. Així, ens precipitem a buscar-hi una solució. Una sortida que aturi aquest fluir que ens fa patir o ens incomoda perquè el procés no està a les nostres mans. A partir d'aquí, tendim a voler imposar la nostra manera de pensar o d'actuar, amb la intenció d'arribar a un estat final que ens sigui més satisfactori. Però aquesta actitud comporta que rebutgem allò que ara hi ha i que comencem a lluitar per a canviar-ho. El patiment que en resulta no ens hauria de sorprendre gaire, perquè la vida no pot ser forçada segons el nostre caprici.

En el llibre Cuando todo se derrumba (Madrid: Gaia Ediciones, 1998), Pema Chödrön ens proposa una alternativa més sana i més sàvia. Es tracta, bàsicament, d'obrir més espai a les situacions i de no precipitar-nos en les respostes. Ens convida a rebre allò que tenim al davant, tant si ens agrada com si no, amb més bona disposició, sense jutjar-ho automàticament, sense aferrar-nos-hi, sense sortir corrent, ni negar-ho, ni atacar-ho. No s'ha de confondre amb la passivitat o la indiferència. És més subtil. Significa la determinació d'aprofitar l'oportunitat que es presenta per a reconèixer les nostres pors, la nostra ignorància. Veure-les exposades a la llum del dia. I, a continuació, no maleir-les ni avergonyir-nos-en. Sentir com ens afecten, aprendre a no respondre-hi immediatament. Ser amables amb la seva presència, malgrat el dolor que ens puguin provocar. Mirar els dimonis a la cara, obrir més el cor i contemplar què succeeix.

Aquesta és una molt bona manera de créixer, de despertar. Combina i cultiva la clarividència i la compassió, tant cap a nosaltres mateixos com cap a les situacions, les persones i els altres éssers que ens acompanyen en el camí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada