Suposicions

Les suposicions són un recurs formal que pot resultar molt útil en l'argumentació, la lògica i les matemàtiques. Tret d'aquests usos, convé no perdre de vista que suposar significa admetre com a cert o real quelcom imaginat.

El cas és que les suposicions sovint porten més maldecaps i malentesos que altra cosa. Suposar no costa gaire, sobretot perquè sembla que no ens compromet a res: "només era una suposició...!".

Abans d'admetre que no troba una bona resposta en una situació incerta, la ment s'inclina fàcilment a fer suposicions. Quantes vegades no diem o sentim a dir, "suposo que...". Davant del desconegut, la ment busca seguretat i coherència. Quan no les troba, les inventa (i espera que li'n donem les gràcies).

La tendència a fer suposicions és una resposta al desig de voler controlar, siguin resultats, situacions o persones. Tanmateix, aquest control no és viable perquè la vida no se sotmet als nostres càlculs ni a les nostres expectatives. Això no vol pas dir que hàgim de deixar de planificar o tenir projectes. N'hi ha prou amb no oblidar que tot plegat només són desitjos, i els desitjos a vegades es fan realitat, però no sempre. Convé entendre-ho i acceptar-ho al més aviat possible.

Desconcert

De la paraula desconcertar, el DIEC diu: "Torbar (algú) desbaratant els seus plans, les mesures preses, els projectes, etc. / Perdre la seguretat, l’aplom".

Així, estar desconcertat és viscut com ​un estat que sol resultar molest, indesitjable. Ha sorgit un "i ara què?" que no troba resposta. Tanmateix, el desconcert també és una bona ocasió per posar en evidència els límits i les inèrcies de la ment.

​Com que davant de la desorientació que s'imposa, la memòria esdevé inútil i tots els patrons habituals resulten inadequats​, ​és una oportunitat excel·lent per mirar la situació d'una manera més oberta i no-egocèntrica. 

​Sembla que convé agrair i aprofitar aquest torbament, deixar-li espai, en lloc de témer-lo o menystenir-lo.