Quaranta versos sobre la realitat
Bhagavan Sri Ramana
Atès que nosaltres veiem el món, acceptar que hi ha un origen poderós que es manifesta en una gran diversitat d’aparicions és, sens dubte, la millor opció. Cada imatge feta de noms i formes, el que la veu, la ment, i la llum de la consciència que la il·lumina, totes elles són aquest origen que és la nostra naturalesa real.
Cada religió accepta inicialment tres fonaments, l'ànima, el món i Déu. Voler sostenir que només un d’ells és tots tres, o que tots tres són sempre en realitat tres, només és possible mentre existeix l'ego. El millor és l’extinció de l’ego per poder romandre en l’estat real d'un mateix.
De què serveix discutir: «el món és real», «no, no ho és»; «el món és sensible», «no, no ho és»; «el món és felicitat», «no, no ho és»? Deixar de pensar en el món i conèixer-se un mateix, i així posar fi a totes les disputes sobre no-dualitat i dualitat, aquest estat en què el jo ha mort és desitjable per tothom.
Si un mateix és una forma, el món i Déu ho seran igualment; si un mateix no és una forma, qui pot veure les seves formes, i com fer-ho? El que es veu, pot ser d'una altra naturalesa que l’ull (la consciència) que ho percep? L'ull real és un mateix, pura consciència, ull infinit sense forma que mai no pot veure formes finites.
El cos és una forma composta per cinc embolcalls: estructura física, vida, ment, intel·lecte i voluntat. Per tant, els cinc embolcalls s'inclouen en el terme «cos». Sense un cos, hi ha un món? Sense experimentar-se com un cos, hi ha algú que hagi vist un món? Digues.
El món és una forma de cinc tipus d'impressions sensorials: vistes, sons, gustos, olors i sensacions tàctils, no cap altra cosa. Aquests cinc tipus d’impressions ho són per als cinc òrgans dels sentits. Atès que només la ment percep el món a través dels cinc òrgans dels sentits, hi ha algun món a part de la ment? Digues.
Encara que el món i la consciència que el percep sorgeixen i s’enfonsen simultàniament, el món brilla per aquesta consciència que sorgeix i s’enfonsa. Només allò que brilla sempre com l’espai per a l'aparició i desaparició del món i d’aquesta consciència, és la substància real, el tot infinit.
Qui l'adora en qualsevol forma donant-li qualsevol nom, veurà aquell sense nom ni forma, la realitat última o Déu, amb nom i forma. No obstant això, coneixent-se un mateix i, per tant, dissolent-se en la realitat última i convertint-se en un amb ella, és veure-la realment. Sàpigues.
Les dualitats en oposició, i les tríades de distincions, apareixen perquè se sostenen en l’ego. Si hom observa amb atenció la ment i mira de què es tracta, elles desapareixeran perquè el seu suport, l’ego, haurà desaparegut. Només aquells que han vist què queda quan totes les dualitats i tríades han deixat d'existir, juntament amb l'ego, han vist la realitat. No es confondran mai més. Mira.
Quan es tracta de les coses, i no d’un mateix, sense ignorància prèvia no hi ha coneixement, i sense coneixement no es descobreix la ignorància. Només el coneixement que coneix la realitat de l’ego (que és el primer que apareix) en investigar a qui pertanyen aquell coneixement i aquella ignorància, és coneixement real.
En lloc de conèixer la realitat d'un mateix, l’ego, tenir coneixement de les altres coses és ignorància; però, aquest darrer, és coneixement? Quan un coneix la realitat d'un mateix, que és el suport per al coneixement i la ignorància de les altres coses, el coneixement i la ignorància de les altres coses s’acaba juntament amb l’ego que els sosté.
Allò que està desproveït de coneixement i ignorància sobre qualsevol cosa que no sigui ell mateix, és en realitat coneixement. Allò que coneix una altra cosa que no és ell mateix, és a dir, l'ego, no és coneixement real. Com que la naturalesa real d'un mateix brilla sense necessitat de res més, un mateix és coneixement real. No és buit. Sàpigues.
Només un mateix, que és coneixement o consciència, és real. La consciència que és múltiple, és a dir, la ment, és ignorància. Fins i tot aquesta ignorància que és irreal, no existeix sinó com a part d’un mateix, que és consciència real. Tots els molts ornaments en la forma són irreals, existeixen a banda de l’or, que és real? Digues.
Si existeix la primera persona, l’ego, la segona i la tercera persona existiran. Si la primera persona deixa d'existir en un mateix que investiga la seva realitat, la segona i la tercera també arribaran a la seva fi. Llavors només quedarà la realitat que brilla no dividida, és la naturalesa real d'un mateix.
El passat i el futur depenen del present. Quan ocorren també són en realitat el present. Per tant, el present és l'únic temps que existeix realment. Sense conèixer la realitat d'ara, intentar conèixer el passat o el futur és com voler comptar sense conèixer el valor de l’u.
Quan ens investiguem a nosaltres mateixos, fora de nosaltres, on és el temps i on és el lloc? Si som un cos, estarem atrapats en el temps i el lloc. Però, som un cos? Com que som el mateix ara, després i sempre; el mateix a cada lloc, aquí, allà i a tot arreu, només nosaltres som arreu i eternament. El temps i el lloc no existeixen.
Per a aquells que no es coneixen ells mateixos, i per a aquells que s'han conegut ells mateixos, el cos és en realitat «jo». Per a aquells que no es coneixen a si mateixos, el «jo» és només l'extensió del cos, mentre que per a aquells que s'han conegut a si mateixos dins del cos, un mateix, «jo», brilla sense límits i és la substància del cos i de tota altra cosa. Tingueu en compte que la diferència entre ells és només aquesta.
Per als que no tenen coneixement de la seva naturalesa real, i per als que en tenen, el món és real. Per a aquells que no coneixen la seva naturalesa real, la realitat està limitada a l'expansió de les formes que constitueixen el món, mentre que per a aquells que han conegut la seva naturalesa real, la realitat sense forma impregna (fa de suport a) l'aparició de les formes que constitueixen el món. Aquesta és la diferència entre ells. Considera-ho.
Només per a aquells que no tenen la capacitat de discernir l'arrel del destí i la voluntat, és a dir, l'ego, existeix una disputa sobre què preval, el destí o la voluntat. Aquells que han conegut la realitat de si mateixos, l’ego, que és l'únic origen del destí i la voluntat, els han descartat perquè l'ego com a tal no existeix realment, ja que la seva realitat no és el que sembla ser, només pura consciència. D’aquesta manera, quan un es coneix com a pura consciència l'aparició de l'ego es dissoldrà per sempre, i així s'haurà descartat no només l'ego sinó també el destí i la voluntat. A partir d'ara, se n’ocuparan més? Digues.
Ignorant-se un mateix, és a dir, ignorant l'ego que veu totes les coses que no siguin un mateix, veure Déu és veure tan sols una imatge mental. Només qui veu la seva naturalesa real, l'origen d'ell mateix, és aquell que ha vist Déu, perquè, quan l’ego no hi és, aquest origen no és altre que Déu.
Si algú pregunta quina és la veritat de tantes escriptures que demanen «un mateix veient-se ell mateix», «veient Déu», la resposta és aquesta: atès que un mateix és un, com pot un mateix veure’s ell mateix? I com pot veure Déu, que és la naturalesa real d’un mateix? Només permetent que l’ego sigui consumit del tot per la llum de la consciència pura podem veure-hi realment.
Déu brilla en la ment i la il·lumina. Com podem doncs conèixer Déu amb la ment? Només girant la ment cap a dins i enfonsant-la completament en Ell podrem percebre Déu.
Aquest cos no diu «jo». Ningú diu, «mentre dormo no existeixo». Quan una cosa anomenada «jo» (ego) ascendeix, tot ascendeix amb ella. Descobreix, amb la ment esmolada i meticulosa, on sorgeix aquest «jo».
El cos insensible no es coneix com a «jo», l’ésser-consciència sempre és; però, quelcom anomenat «jo», que no és l’un ni l’altre, s’eleva com a extensió del cos. És un nus format per l’entrellat de la consciència amb un cos insensible, i els uneix com si fossin un, esclavitud, vida, cos subtil, ego, existència mundana i ment. Sàpigues.
L’ego neix prenent la forma del cos, i mantenint-la perdura. Alimentant-se amb aquesta forma creix i s’estén. Deixa la forma d’un cos i agafa la d’un altre cos. Si s’investiga per descobrir què és ell mateix, no es troba perquè no té cap forma. Tal és la naturalesa d’aquest ego, fantasma sense forma. Investiga’l.
Quan l’ego és present, tots els fenòmens també apareixen. Si l’ego no hi és, els fenòmens tampoc. Per tant, l’ego ho és tot perquè constitueix la llavor de tota la resta. Investigar l’ego el fa desaparèixer i, sense ell, res més no existeix.
L’estat en què el «jo» existeix sense ascendir com a ego és l’estat en què existim com a realitat última. Sense investigar el lloc on el «jo» ascendeix, com podem acabar amb l’ego per romandre allà? Sense romandre-hi, com podem mantenir-nos en allò que som realment?
Descobreix en el teu interior, regulant la respiració i el llenguatge amb una ment perspicaç, el lloc on l’ego ascendeix, la seva font. Fes-ho tal com es fa per recuperar quelcom valuós que ha caigut al fons d’un estany.
Per reconèixer la nostra naturalesa real cal enfonsar la ment cap a l’interior, on el «jo» s’enlaira. Pensar «jo no soc aquest cos, aquesta ment; soc aquella divinitat» és un ajut, però, és investigació d’un mateix?
Tan aviat com la ment que investiga «qui soc jo?» arriba al seu centre, que és consciència pura i, per tant, l’ego mor, apareix espontàniament la consciència d’un mateix com un mateix, «jo soc jo». No apareix l’ego, sinó el tot infinit i etern, la substància real que és un mateix.
A aquells que estan feliçment immersos en la seva naturalesa real que es va elevar com «jo soc jo» després de destruir el seu ego, què els queda per fer? No coneixen altra cosa que ells mateixos, el seu estat no és comparable a res.
Les escriptures vèdiques proclamen «Això ets tu». Romadre un mateix pensant «jo soc això, i no pas aquest cos» és degut tant a una manca de força en el desig de conèixer-se un mateix i prou, com de confusió mental, perquè la naturalesa real existeix sempre en calma com allò que ets.
Les afirmacions «no em conec a mi mateix» o «em conec a mi mateix» són ridícules perquè em converteixen en un objecte diferent de mi mateix. Que potser hi ha dos éssers diferents, el que coneix i el que és conegut? La veritat és que tothom experimenta que és sempre un mateix.
En lloc de romandre fermament en la nostra naturalesa real, que és consciència pura, les disputes com ara, «és real o irreal», «és amb forma o sense forma», «és un o són dos», no son altra cosa que fantasies o ignorància d’un mateix.
Conèixer-se un mateix com la substància real és un poder vertader. Tots els altres només s’aconsegueixen dins d’un somni; en despertar de la ignorància d’un mateix, aquests poders somiats son encara reals? Aquells que es mantenen ferms en la consciència pura, podran recaure en aquestes il·lusions? Sàpigues.
Mentre creguem que som un cos, el pensament «no, jo soc la realitat última» pot ser un bon ajut per mantenir-nos en allò que és. Tanmateix, atès que sempre existim com a realitat última, per què hauríem de romandre pensant «jo soc la realitat última»? Necessita un home repetir-se constantment «jo soc un home» per tal de reconèixer-se com a home?
Fins i tot l’afirmació, «dualitat en la pràctica espiritual, no-dualitat en l’assoliment» és falsa. En tots dos casos, mentre un està buscant, i quan ja s’ha trobat realment, és algú altre diferent del desè home? [El desè home que no apareixia en el recompte d’un grup de deu, perquè qui comptava s’oblidava de comptar-se ell mateix. Aquest desè home sempre havia estat present en el grup].
Qui es considera responsable de l’acció, n’experimenta els resultats. En canvi, quan investigant-se a fons ell mateix, hom es demana «qui és que actua?», la idea de ser qui obra desapareixerà i el triple karma [accions presents, fruits d’accions passades que encara no hem experimentat i fruits d’accions passades que ara experimentem] serà destruït. Aquest és l’alliberament vertader.
Només mentre hom creu estar esclavitzat hi ha pensaments d’esclavatge i llibertat. Quan s’examina ell mateix per veure qui és que està presoner, i quan un mateix (que és eternament lliure) es manté ferm en la seva realitat última, hi podrà haver encara pensaments d’esclavatge i llibertat?
Uns quants erudits diuen que després de l'alliberament la forma roman. Altres, afirmen que aleshores la forma desapareix. Finalment, uns altres diuen que a vegades la forma roman i, a vegades, desapareix. Només la pèrdua de l’ego que examina aquestes distincions és l’alliberament vertader. Sàpigues.
_________________
Aquesta versió catalana és una adaptació de la traducció anglesa de Michael James (2017), a partir de la llengua (tàmil) en què Ramana Maharshi va redactar els seus versos, https://blog.sriramanateachings.org/2017/10/ulladu-narpadu-tamil-text.html#un04.
Llicència Creative Commons CC BY-SA 4.0.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada