Invitació

Dins nostre hi podem percebre unes quantes veus que ens afligeixen de manera recurrent (por, rebuig, aferrament, orgull, ràbia, enveja, ressentiment...) i que sentim com a pròpies, ens hi reconeixem.

Són veus que poden venir de lluny o estar arrelades molt a fons, veus que han imposat la seva presència. Per poder-les anar desarrelant ens cal, primer de tot, que siguem conscients que hi són i en comprenguem la naturalesa. Al mateix temps, tenim la capacitat de conrear actituds i disposicions que veiem que reflecteixen la nostra felicitat constitutiva, com ara la gratitud, l'alegria, la compassió, l'acollida o l'estimació.

És per això que necessitem preservar una atenció amatent i alhora bondadosa, tan constant com sigui possible, a tot allò que ens dol i a les múltiples ocasions en què podem cultivar les llavors de la felicitat.

Aquesta formulació és a la manera del budisme. Però no cal ser budista per reconèixer que constitueix una invitació perenne, ben fonamentada i oberta a tothom.

Reflexos

La pau no està feta d'idees, és un reflex en nosaltres d'allò que som. Per això es mostra sempre en el present.

El patiment psicològic està fet d'idees i creences, és un reflex d'allò que pensem. Per això no apareix mai en les coses.

La pau i el patiment no són comparables. El ser és previ al pensar.

Mónica Cavallé

El patiment arrela en la pèrdua de consciència directa d'allò que som essencialment, una consciència que sempre hi és, però que queda velada mentre hi ha identificació amb la ment. Quan aquesta identificació perdura, fins i tot el desig d'alliberar-se del patiment és alienador perquè ens atrapa en una dinàmica psicològica que no fa altra cosa que reforçar l'ego (el jo separat i personal). D'aquí ve la insistència del vedanta advaita en què no hem de convertir l'alliberació del patiment en una fita o un ideal, sinó que simplement cal estar alerta, veure com a fals allò que és fals, observar la ment i deixar de ser-ne còmplices.

Aquesta observació posarà en evidència les seves astúcies i ens durà a comprendre que els desitjos de l'ego són intents vans de buscar la plenitud allà on mai no es pot trobar. Uns intents amb què la ment vol trobar un substitut a l'alegria incondicionada de ser, que és patrimoni essencial de la plenitud i que resideix en l'ara.

(Text adaptat de Mónica Cavallé, El vedanta advaita ante el sufrimiento.)