El patiment arrela en la pèrdua de consciència directa d'allò que som essencialment, una consciència que sempre hi és, però que queda velada mentre hi ha identificació amb la ment. Quan aquesta identificació perdura, fins i tot el desig d'alliberar-se del patiment és alienador perquè ens atrapa en una dinàmica psicològica que no fa altra cosa que reforçar l'ego (el jo separat i personal). D'aquí ve la insistència del vedanta advaita en què no hem de convertir l'alliberació del patiment en una fita o un ideal, sinó que simplement cal estar alerta, veure com a fals allò que és fals, observar la ment i deixar de ser-ne còmplices.
Aquesta observació posarà en evidència les seves astúcies i ens durà a comprendre que els desitjos de l'ego són intents vans de buscar la plenitud allà on mai no es pot trobar. Uns intents amb què la ment vol trobar un substitut a l'alegria incondicionada de ser, que és patrimoni essencial de la plenitud i que resideix en l'ara.
(Text adaptat de Mónica Cavallé, El vedanta advaita ante el sufrimiento.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada