Sri Atmananda (II)

"Quan la teva acció esdevé impersonal és quan serà més reeixida, en el sentit que produirà els millors resultats. Com pots actuar de forma impersonal?

Orienta la ment cap a l'Absolut [la Font] mentre deixes de banda la tendència a creure que has d'actuar d'una determinada manera. Quan deixes les accions en mans dels sentits, i la raó inferior ja no les guia, apareix un principi interior ―la raó superior― que automàticament es fa responsable de guiar les accions.

Així, sota la guia suprema de la raó superior, les accions es duen a terme en un grau de perfecció extraordinari. Tanmateix, si en algun moment l'ego interfereix d'una manera o altra en l'acció, les coses s'espatllen de seguida.

L'observació atenta de la vida externa de qualsevol savi mostra molts exemples d'aquesta manera misteriosa de dur a terme les accions amb tota perfecció, sense cap esforç de part seva i sense reclamar cap mèrit per elles."

(Notes on Spiritual Discourses (vol. 2). Nitya Tripta. Non-Duality Press & Stillness Speaks, 2009.)

Jo

Sempre, en tot moment, soc Jo (manifestació d'aquesta Consciència impersonal en què tot sorgeix, es transforma i s'hi enfonsa). Mai no soc un jo particular al marge de Jo. Per més que el busqui no apareix enlloc, només apareixen experiències diverses. Únicament hi ha percepcions (els sentits), sensacions i pensaments (moviments mentals). Les interaccions també estan constituïdes per aquests elements. Tanmateix, cal un fons on les experiències diverses ocorren i es comprenen. I aquest fons on tot esdevé no pot ser una altra experiència, ha de ser quelcom estable, lluminós i no-causat perquè sempre hi és, previ a tot i sense cap forma ni contingut. Si només considero les experiències, oblido el fons imprescindible on se sostenen.

Quan som en una sala de cinema, abans que s'apaguin els llums podem veure la pantalla blanca que tenim al davant. La seva superfície resulta necessària per poder projectar les imatges. Quan comença la pel·lícula deixem de reconèixer la pantalla i ens fixem en les imatges projectades que percebem com tridimensionals. Tot i això, és innegable que continuem mirant una pantalla que és plana. Durant una estona, especialment si la pel·lícula capta prou el nostre interès, atorguem realitat a una representació mentre que la realitat és com si no hi fos.

El jo particular és també una il·lusió. Tan sols m'és possible la identificació amb aquest jo particular. És a dir, la convicció efectiva que només soc les experiències continuades que configuren el cos-ment que m'acompanya. Mentrestant, la realitat queda oculta.

 

Persones millors

Creure que la pràctica meditativa ens ajudarà a ser persones millors és un malentès doble.

D'una banda, perquè és contrari al propòsit de la meditació mantenir-nos identificats amb la persona, independentment de quines siguin les seves característiques particulars.

De l'altra, perquè voler millorar (la persona) és una estratègia que no va al nucli de la qüestió, sinó que ens en distreu mentre anem imitant algun ideal que ens hem empescat.

Dit això, sí que és ben possible que, vistos des de fora, algú pugui dir-nos que hem canviat en un sentit desitjable (ens veu més receptius, amables, serens...). Tanmateix, si aquest és el cas, es tractarà d'una apreciació superficial de l'altre. En si mateixa no fa cap mal, sempre que no arribem a creure que és un mèrit nostre.

Quan reconeixem i assumim plenament què som, l'interès per les possibles millores perd tot el sentit. 

Sri Atmananda (I)

L'espiritualitat substitueix l'objecte pel subjecte.

La filosofia advaita no parla en termes oposats. Sempre vol dir únicament allò que diu. Quan diu, "no és actiu", no vol pas dir, "és inactiu".

La realització no és altra cosa que un desplaçament del centre de gravetat o d'èmfasi, des de l'objecte cap al subjecte, en tota percepció.

Només que observis i reconeguis, imparcialment i sense prejudicis, tot allò que fas, serà suficient per poder-te establir en el teu centre.

La ment i l'intel·lecte només netegen i aplanen el camí per a la processó reial del cor cap a l'Objectiu.

Només hi pot haver por quan hi ha dualitat.

El propòsit d'aquesta vida és conèixer la Veritat i ser-la. Tu no pots ser feliç mai; només pots ser felicitat.

El pensament que determinades coses són obstacles per a l'espiritualitat és, en ell mateix, el primer obstacle.

Si vols eliminar només el patiment, i mantenir el patidor, no et serà possible perquè tots dos apareixen i desapareixen simultàniament.

L'ésser humà és espectador i actor en el drama de la vida. L'espectador és real, però l'actor és irreal.

Art és allò que tendeix a fusionar l'altre en tu mateix. Mundà és allò que separa l'altre de tu mateix.

Pots desitjar, però no oblidis l'objectiu.

El llenguatge només és llenguatge de la dualitat. La no-dualitat no té un llenguatge propi.

Has de viure la Veritat, i no només pensar-la o contemplar-la.

Estigues en la Consciència sense adonar-te que estàs en la Consciència. [Aquest va ser el darrer missatge de Sri Atmananda als seus deixebles.]

(Fragments de Notes on Spiritual Discourses (vol. 3). Nitya Tripta. Non-Duality Press & Stillness Speaks, 2009.)

Arnaud Desjardins

Tots vostès tenen, efectivament, allò que anomenem problemes i dificultats. Per a cap de vostès l'existència correspon exactament a les demandes de l'ego. El món no correspondrà mai al seu món. La vida no és una pel·lícula en què l'ego fa de guionista i realitzador. A tots vostès s'adreça la crida a deixar anar la presa. Podrien viure amb una tranquil·litat completa, amb una submissió perfecta a la realitat que és ben realista. A partir d'aquest abandonament de l'ego i dels mecanismes habituals que podem resumir bé en l'expressió "deixar anar la presa", es produeixen miracles.

                                                              ***

La progressió té dos aspectes. Un preparatori, es tracta del canvi en el marc de la consciència dualista: jo i allò altre, allò altre que percebo com favorable o desfavorable. Dit d'una altra manera: les coses van més bé, estic millorant, em sento més ben ubicat, una mica menys infantil, més estructurat, amb menys emocions. És efectivament una progressió, però sense canvi de nivell. La metamorfosi és d'una categoria completament diferent. Ja no es tracta d'una continuïtat (cada cop menys emocionats, més serens...) sinó d'un despertar, d'un nou naixement. Primer, vostès purifiquen, estructuren allò que són avui dins de la dualitat, dins del món de les concepcions habituals. I després, de cop i volta, aquest procés canvia radicalment de nivell i comencen a superar sense reserves les seves pseudocerteses mentals. Aquest és el preu que s'ha de pagar per la vertadera llibertat i per estimar de debò, absolutament.

 (Fragments adaptats de Bienvenidos en el camino. Hara Press USA, 2007.)