Estats mentals

Imaginem que som al cinema i que estem molt ficats en la pel·lícula que s'està projectant. Una història amb força intrigues i misteris al voltant d'un crim. La narració està tan ben conduïda i interpretada que hi hem entrat de ple, la història ens arrossega fins al punt que ja hem oblidat que estem veient una pel·lícula. Aquesta és una experiència prou coneguda per qualsevol persona a qui li agradi el cinema.

Suposem ara que la pel·lícula té un sotrac i, de cop, perd força en una escena poc convincent, fluixa, que desentona dins d'allò vist fins el moment. Si això passa, pot ser que es trenqui el vincle amb la pel·lícula i ens retrobem a la sala. Ara, veiem la pantalla, els raigs de llum que hi impacten, les siluetes de les persones que tenim al voltant, notem la butaca on estem asseguts... S'ha trencat l'embruix, la fascinació desapareix. 

Quan experimentem de ple la ira, la por, el desig, l'orgull, per esmentar algunes de les vivències en què ens podem trobar, es produeix un fenomen semblant al que succeïa en la primera part de la pel·lícula, abans del sotrac. Ens mantenim immersos en un determinat estat mental que arracona (fora de la pantalla) tota la resta de pensaments, emocions i sentiments. Mentre siguem presa d'aquest estat mental només existirà la ira, la por, el desig o l'orgull. Per a sortir-ne cal poder trencar l'embruix i adonar-nos que estàvem elaborant i contemplant alhora una determinada pel·lícula.

La pràctica de la meditació ens permet mantenir-nos alerta, de manera que puguem detectar i observar com els estats mentals sorgeixen, es transformen i desapareixen. Sense que l'observació vagi acompanyada de cap mena de judici ni cap voluntat de canviar-los, perllongar-los o fer-los desaparèixer. Senzillament els contemplem com espectadors i ens adonem que només constitueixen una representació que ens vol captivar. Prendre'n consciència significa començar a alliberar-se'n. No cal destruir-los ni negar-los, tan sols cal veure amb claredat allò que realment són.

Aventura II

Dèiem abans (Aventura I) que podem passar per èpoques en què ens costi especialment meditar amb concentració i introspecció. Hi afegíem que aquestes temporades les hem de saber acceptar sense irritació ni desànim. És important veure-les com una etapa més del procés de transformació interna en què estem immersos.

De la mateixa manera, ens convé estar alerta als petits símptomes de millora que puguem detectar en la vida quotidiana i que podríem atribuir a la meditació. Adonar-nos-en quan es manifestin farà créixer la nostra confiança en aquesta pràctica. Esmentarem aquí tres d'aquests possibles símptomes, tot i que se'n poden presentar molts altres de diversos, perquè cada persona és sempre un cas a part.

Una atenció més afinada. Considerem un exemple ben ordinari. Estem pelant amb una mà una poma que aguantem amb l'altra. En un cert moment, acabem de fer un tall i ens cau el tros que separàvem de la poma. Instintivament, una mà se'n va cap avall per agafar-lo abans que caigui a terra. Suposem que hi arriba a temps i l'atura. L'escena no sembla tenir res d'especial. Però potser sí que és especial. Si resultés que hem estat ben conscients del moviment de la mà, si hem vist clarament el gest ràpid, però serè alhora, potser sí que hi ha en aquí un signe, un símptoma. Perquè de tant en tant ens cau alguna cosa que tenim en una mà i, amb l'altra, provem d'aturar-la. Si fos el cas que aquesta operació habitualment la duem a terme de forma precipitada i bastant a cegues, sense cap control conscient del moviment (amb el resultat que la cosa acaba a terra), aleshores, potser ens trobem davant d'un símptoma d'avenços fruit de la meditació. Convé estar alerta per veure si aquesta nova manera de reaccionar es repeteix en altres situacions semblants. Si aquest fos el cas, es confirmaria el signe de progrés.

Més facilitat per expressar l'agraïment, o bé per felicitar les persones que tenen èxit. Tenim molt desenvolupada la capacitat per a queixar-nos de les desgràcies, veure els defectes i les mancances en els altres, clamar contra les injustícies que considerem que patim i criticar tot allò que jutgem equivocat o dolent. En canvi, ens costa molt més agrair els béns que rebem (moltes vegades, immerescuts o no esperats) i, també, alegrar-nos per l'èxit dels altres. Si amb la pràctica regular de la meditació observem un increment en aquestes darreres capacitats, si ens costa molt menys agrair les coses amb naturalitat i felicitar sincerament aquelles persones del nostre entorn que d'una manera o altra reïxen més que nosaltres, aleshores, aquest pot ser també un d'aquests símptomes feliços.

Aventura I

La meditació no és una activitat monòtona. En el moment en què s'hi converteix vol dir que alguna cosa no rutlla en la nostra pràctica. Possiblement és que, per una raó o altra (analitzem-ho!), estem per sota del nivell d'atenció que el procés demana. Meditar és sempre una aventura perquè no podem preveure mai com anirà la propera sessió. A vegades sembla que tot flueix molt bé, sentim que aprofitem el temps i que mantenim un bon nivell de concentració. D'altres vegades, ens sembla que és un desastre, una pèrdua de temps, perquè la ment no para d'una banda a l'altra, o bé perquè caiem en estones buides en què desapareix completament l'atenció. Aquestes pujades i baixades poden desanimar a qui busqui un progrés uniforme i constant. Una mala notícia: no es pot garantir aquesta estabilitat; per tant, no tenim un referent fiable en l'anàlisi de cada sessió. Una bona notícia: no es pot garantir aquesta estabilitat; per tant, no ens hem de preocupar del resultat de cada sessió particular. El referent per a veure si avancem o no avancem es troba en la vida ordinària, la que es desenvolupa fora de les estones de meditació formal. És allà on hem d'observar si hi ha canvis, petits o grans, d'actitud, de comportament o de manera de veure les coses.

Pel fet de ser una aventura, en la meditació també hi poden haver temporades especialment dolentes. Això tampoc no ens hauria d'amoïnar. La meditació és un procés de neteja, de purificació de la ment, que pot dur a la superfície molta brossa i molt patiment soterrats. Quan això passa, i tard o d'hora és molt probable que passi, les estones de meditació poden ser especialment caòtiques o convulses. No ens ha d'espantar tampoc. Convé seguir amb el procediment habitual d'observar tots els processos sense cap interferència, els deixem que sorgeixin i desapareguin, sense incorporar-hi aferrament ni rebuig; i retornem a la respiració. Aquesta mala temporada passarà, després vindrà una època d'una major claredat i estabilitat. No hi ha cap raó per rendir-se o per pensar que ens hem perdut. Durant aquests períodes, doncs, ens caldrà posar-hi força ànim i confiança. Sempre, paciència.

Dolor o patiment

El dolor és sempre present a les nostres vides i ens pot afectar de formes diverses. En el cos, aquell produït per tota mena de trastorns,  malalties o accidents; en la ment, el que resulta, com ara, d'haver estat enganyats o perjudicats per algú en qui confiàvem, o bé el dolor per la pèrdua d'una persona molt estimada. Una part dels dolors possibles els podem evitar durant un cert temps, però no els podem evitar tots per sempre. El dolor és divers, variable; ve i se'n va. Madurar comporta reconèixer i acceptar aquesta presència ineludible.

El patiment està relacionat amb el dolor, però no és la mateixa cosa. El dolor sorgeix, el patiment és incorporat. El patiment sovint és el resultat d'oposar resistència al dolor. Es diferencia del dolor en què quan patim ens identifiquem amb el patiment, formem amb ell una unitat indissoluble. El patiment passa a ocupar el centre de la nostra existència i esdevé el rector dels pensaments i les actituds que adoptem, s'erigeix en gestor de les emocions i els sentiments que experimentem. El patiment és obsessiu, ens ofusca completament. És sostingut i s'alimenta d'ell mateix; acaba ocultant el nostre ésser vertader. 

A diferència del dolor, el patiment no és inevitable perquè depèn de la nostra actuació. Tenim recursos per a oposar-nos al seu domini: en reconèixer-lo podem negar-li el poder que exerceix sobre nosaltres. Aquí, la meditació hi té molt a veure. Ella fa créixer en el nostre interior l'estabilitat, el silenci i la llibertat, alhora que desemmascara i relativitza l'ego. D'aquesta manera, esdevé una aliada magnífica contra tota agressió que pugui desequilibrar-nos o sotmetre'ns.

Jiddu Krishnamurti

"La meditació no és un procés excloent, no rebutja, no erigeix resistència contra les idees invasores."

"La meditació és comprensió. En la comprensió hi ha pau, hi ha llibertat; quedeu alliberats d'allò que compreneu."

"Comprensió significa donar la transcendència adequada, la valoració adequada, a totes les coses. Quan la ment superficial no està quieta i tranquil·la no hi pot haver comprensió."

"Allò que genera la comprensió és el coneixement propi, la qual cosa significa ser conscient de cada moviment del pensament i dels sentiments, conèixer tots els estrats de la meva consciència, no tan sols els més superficials."

"Si de debò us voleu conèixer a vosaltres mateixos, rebuscareu en la ment i en el cor per conèixer tots els seus continguts, i quan no quedi cap intenció per conèixer, ho sabreu."

(La llibertat primera i última. Lleida: Pagès editors, 2005.)