Saviesa sufí

"Imagines que el món és quelcom separat, real i independent, fora de l'Absolut. Però en realitat no és així. ¿No veus que en el món dels objectes sensorials una ombra està lligada a la persona des de la qual s'origina i que és impossible separar una cosa de la seva essència? Així doncs, reconeix la teva pròpia essència i qui ets, allò que és la teva naturalesa més íntima i quina és la teva relació amb l'Absolut. En quin sentit ets el món i en quin sentit ets un altre diferent de Déu."

"Cap ésser creat està separat d'Ell. Però aquesta connexió és indescriptible, perquè en l'Esperit no hi ha separació i unió, mentre que el nostre pensament no pensa d'altra manera que no sigui en termes de separació i unió."

"Li demanaren a Abû Sa'id, Què és el mal i quin és el pitjor mal? Va respondre: el mal és el teu jo, i el pitjor mal és el teu jo quan no ho saps."

"Vaig anar a resar amb els devots, i em sentia fora de lloc. Vaig anar amb aquells que es mortifiquen... amb aquells que fan dejunis, i també em sentia fora de lloc. Vaig dir, Oh Déu meu! Quin és doncs el camí cap a Tu? I la resposta que vaig rebre va ser: abandona't i vine."

"El coneixement que té com a resultat la renúncia consisteix a adonar-se que allò a què es renuncia és de poc valor comparat amb allò que es rep."

"T'has de conèixer a tu mateix tal com realment ets, de manera que puguis comprendre quina és la teva naturalesa i des d'on has vingut a aquest món. Per a quin propòsit has estat creat i en què consisteix la teva felicitat i la teva misèria."

(Text adaptat de Sara Boix, La sabiduría del sufismo. José J. de Olañeta, Editor. Barcelona, 2010.)

La mà i el puny

La comparació entre una mà closa (un puny) i una mà estesa ens pot orientar.

El puny vol retenir algun objecte, l'aferra amb força. El puny diu, "és meu, o vull que ho sigui". La seva posició és rígida, no pot variar, si canviés deixaria de ser un puny. La mà estesa no reté res, tota cosa pot passar-hi per sobre. Si fa alguna força no és per immobilitzar sinó per sostenir mentre s'adapta a la forma d'allò que sosté. No posseeix, està disponible, oberta a un nombre il·limitat de possibilitats.

El puny és usat per afirmar amb vehemència, per reforçar o imposar el meu parer (dono un cop de puny a la taula). La mà estesa representa acollida, està receptiva. El puny és fort per a destruir, la mà és forta per a crear.

L'actitud, la disposició amb què anem pel món, sovint correspon a la imatge del puny. Com que correm darrere d'un desig o altre, estem en tensió i vivim amb ansietat. Com que correm davant d'alguna por, ens aferrem a allò extern que creiem que ens protegirà. 

A mesura que cedim, que acceptem les coses tal com són o com vénen, quan abandonem les falses il·lusions i els temors, el puny es va desfent. El perfil es desdibuixa progressivament. Apareixen, primer, petites escletxes, que després podran transformar-se en nous espais interiors. Espais per on hi podrà entrar l'aire i la llum, els quals són també noms per a la vida. Contràriament, quan centrem l'atenció i l'interès cap a les demandes del nostre jo superficial (convencional) ens girem d'esquena a la nostra naturalesa autèntica. Aleshores, la mà estesa és posseïda pels dubtes, es sent amenaçada i comença a replegar-se sobre ella mateixa. Es tanca, es reclou, nega la realitat i entra en la foscor. L'infern és això.

Sri Satguru Parameshwar

"Quan et llances a la Realització, que no és altra cosa que resoldre les incògnites que la ment crea davant l'evidència que ja ets, has de conèixer què no és real en tu; capbussar-te en tu mateixa porta conseqüències, i la primera és que topes amb la impossibilitat de fer callar la ment. Si durant el dia no calla, no estarà callada quan seguis a meditar. Un altre impediment molt important és l'edifici conceptual que has construït per evitar adonar-te de la teva ignorància. Aquest castell fet amb tòpics, coneixements d'aquí i d'allà que t'estimulen, t'afecten emocionalment o desperten el teu interès intel·lectual, sorgeix davant teu quan intentes buscar-te en tu mateixa.

Hi ha moltes persones, moltíssimes, que practiquen la meditació durant anys i tot just són capaces de romandre trenta segons seguits sense pensaments. La meditació pot convertir-se en un altre hàbit entre els molts que hem adquirit; quan això passa, resulta inútil. Com podràs purificar la ment si no ho fas en les activitats quotidianes? Això s'assembla a aquell que va a missa els diumenges i, tot just en surt, segueix amb el mateix cor de pedra dels altres dies de la setmana.

Per d'adonar-te que ja ets, i mantenir-te conscient d'això tan natural, cal fer un esforç. No n'hi ha prou amb saber que ja ets, sinó que també has de ser en tot moment. Cada joc té les seves regles. L'Ésser demana un esforç addicional, a banda del que ens cal per dur a terme les coses que ens resulten habituals, i que sovint tractem d'una manera mecànica i amb molt poca presència. És un esforç d'atenció adreçat cap a l'interior de mi mateixa mentre estic actuant."

(Text adaptat de Shri Satguru Parameshwar, Hundiéndome en mí mismo. El advaita en la práctica. Ediciones Índigo. Barcelona, 2011.)

Meditar sense fugir

La meditació no ha de servir per compensar mancances afectives o frustracions personals. No és cap fugida dels disgustos i del dolor que sovint trobem en el món. Convé, doncs, rebutjar tota idea de recloure's o refugiar-se en ella per poder tancar els ulls o tapar-nos les orelles.

Meditem per aprendre a viure amb plenitud i llibertat tota la joia i tot el dol que configura l'existència humana. Sense por de riure i sense por de plorar; sabent que hi ha moments per a cada cosa. La meditació no s'oposa a estar ben oberts a tot allò que ens envolta. Més aviat ens ajuda a situar-nos-hi amb una consciència clara de què som i que només som entre els altres, compartint els seus goigs i les seves penes.

És un error, doncs, el voler ser feliços personalment. El propòsit "Jo vull ser feliç" està abocat al fracàs, perquè no pot existir un jo independent, deslligat de tothom. Cal un desplaçament cap a fora; el propòsit que ens pertoca, i ens espera, és "ser felicitat".

Sri Nisargadatta

[Interlocutor] En mi existeix la convicció que jo sóc el cos. Sé que parlo des de la ignorància. Però l'estat de sentir-se el cos, el cos-ment, o fins i tot, la ment pura, ¿quan va començar?

[Sri Nisargadatta] No es pot parlar d'un començament de la consciència. Les mateixes idees de començament i de temps estan dins de la consciència. Per a parlar amb sentit del començament d'alguna cosa, cal estar fora d'ella. [...] Només existeix la realitat, en què cap "cosa" té un ésser propi. Tal com les onades són inseparables de l'oceà, de la mateixa manera, tota l'existència està arrelada en l'ésser.

Els fets segueixen als fets, sempre.

[SN] Tots estan encastats en la idea bàsica: "jo sóc el cos". Però fins i tot això és un estat mental i no perdura. Va i ve com tots els altres estats. La il·lusió de ser el cos-ment existeix perquè no s'investiga. La no investigació és el fil del qual pengen tots els estats mentals. És com la foscor en una habitació tancada. Aparentment, és allà. Però quan s'obre l'habitació, ¿on va? No va enlloc perquè no era allà. Tots els estats mentals, tots els noms i formes d'existència tenen la seva arrel en la no investigació, en la imaginació i en la credulitat. És correcte dir "jo sóc", però dir "jo sóc això", "jo sóc allò", és un símptoma de manca d'investigació, de manca d'examen, de feblesa mental o de letargia.

Si tot és llum, ¿com sorgeix la foscor? Com pot haver-hi foscor enmig de la llum? 

[SN] No hi ha foscor enmig de la llum. La foscor és l'oblit d'un mateix. Quan estem absorts en altres coses, en el no-ser, oblidem l'ésser. No hi ha en això res antinatural. Però, per què oblidar l'ésser per un excés d'afecció? La saviesa rau en no oblidar mai l'ésser com la font sempre present de l'experimentador i de la seva experiència.

Des de l'inici de la meva vida em persegueix la sensació d'estar incomplet. De l'escola a la universitat, de la feina al matrimoni, d'aquí a l'abundància, jo imaginava que a continuació vindria la pau, però mai no hi ha hagut pau.

[SN] Mentre existeixi la identificació amb el cos, la frustració serà inevitable. Només quan vostè es conegui a si mateix com quelcom completament aliè i diferent del cos, trobarà un alleujament de la barreja d'ansietat i por que és inseparable de la idea "jo sóc el cos". El simple fet d'apaivagar les pors i satisfer els desigs no eliminarà aquesta sensació de buit de la qual vol escapar; només l'auto-coneixement el pot ajudar. Quan dic auto-coneixement vull dir coneixement complet d'allò que vostè no és. Tal coneixement és assolible i definitiu, però per al descobriment d'allò que vostè és, no hi pot haver final.

Com ens arriba la ignorància?

[SN] Abans de preguntar sobre la ignorància, ¿per què no investiga qui és l'ignorant? Quan diu que és ignorant, no sap que és vostè qui ha imposat el concepte d'ignorància sobre l'estat actual dels seus pensaments i sentiments. Examini'ls tal com succeeixen, posi-hi tota l'atenció i veurà que no hi una tal ignorància, tan sols manca d'atenció. Pari atenció a allò que el preocupa, això és tot. Al cap i a la fi, la preocupació és un dolor mental, i el dolor és sempre una crida a l'atenció. En el moment en què hi para atenció, la crida s'atura i la qüestió de la ignorància es dissol. En lloc d'esperar una resposta a la seva pregunta, esbrini qui està fent la pregunta i què el fa preguntar. Aviat s'adonarà que és la ment, incitada per la por al dolor, qui fa les preguntes.  En la por hi ha record i anticipació, passat i futur. L'atenció el retorna a vostè al present, a l'ara, i la presència en l'ara és un estat sempre accessible, però poques vegades percebut.

(Text adaptat de Yo soy eso. Conversaciones con Sri Nisargadatta Maharaj. Editorial Sirio. Màlaga, 2003.)