M'enfado?

Quan ens enfadem, ens enfadem. Quan ens sentim de bon humor, ens sentim de bon humor. Sentir-se de bon humor és més agradable que enfadar-se. Però enfadar-se no és res intrínsecament dolent. És una resposta de la ment davant d'una situació que, d'una manera o altra, desagrada a l'ego. Allò que es proposa des de la meditació no és aprendre a anul·lar els possibles enfadaments. Més aviat es tracta de fer-nos conscients que ens hem enfadat, o que ens estem enfadant. Amb aquest "adonar-me'n de l'enfadament" molts cops n'hi haurà prou per a treure-li tot el verí que podria tenir si avancés pel seu compte (és a dir, sense jo prendre'n consciència que ara hi és). Al final, potser te'n riuràs de veure com t'has trasbalsat per una fotesa.

Ens passa que tot sovint reaccionem seguint esquemes que ens han inculcat al llarg dels anys de creixement i educació. Esquemes que diuen, sobretot, què no hauríem de fer (en aquest cas, enfadar-nos) i que, si ho fem, ens n'hem de penedir tot seguit. Allò que fan les persones adultes i assenyades és "no perdre mai el control". Control, control...

No obstant això, sempre tenim oberta la possibilitat de qüestionar aquests esquemes que hem heretat tan acríticament. Si ho fem, potser descobrirem que no té res de dolent trencar-ne algun i que, de passada, ens estalviem molta repressió, primer, i molta flagel·lació, després. En aquests esquemes hi podem trobar, al costat del no enfadar-se, la negació d'altres estats mentals com ara l'entristir-se o l'espantar-se.

Pot aparèixer en mi l'enfadament, la tristesa o la por. Molt bé, endavant, estàs en mi ara mateix, però no ets jo. Ja sé quin gust tens perquè et conec de fa anys, encara que no sempre t'entenc. Et contemplo, observo quines sensacions em produeixes. Mentre això passa, noto com et vas desfent allà mateix on abans has sorgit: en la ment.

Amor incondicional

És factible arribar a aquest amor sense condicions que tot sovint es planteja en els camins espirituals? Cas que sí, com es pot assolir? De quina manera hi pot contribuir la meditació?

Una consideració prèvia, que ens pot ajudar molt, passa per rectificar l'expressió. L'esmena és contundent i radical; exigeix prendre una posició clara abans de continuar. Diu: parlar d'amor incondicional és una redundància. Si l'amor no és incondicional ja no és amor; és una altra cosa diferent (interès, intercanvi, pacte, acord...). L'amor mai no pot ser una transacció; sempre és un regal.

En general, no en sabem gaire d'estimar. Perquè, d'estimar, també se n'ha d'aprendre, al llarg d'un aprenentatge que pot resultar molt llarg i feixuc; sovint, dolorós. Trobem, més aviat, que l'amor és confós amb la necessitat, amb la conveniència o amb la utilitat. "T'estimo perquè em va molt bé tenir-te a prop, que m'ajudis, que tinguis cura de mi, que em protegeixis, que m'animis, que em facis companyia..." Ens han educat de manera que si no som estimats significa que no valem res i, en conseqüència, que ens correspon ser infeliços, uns desgraciats. Aquest és un disbarat molt estès. El cas és que la realitat va en la direcció contrària: vivim infeliços quan no som capaços d'estimar de debò.

L'amor que posa condicions no és amor. Això vol dir que entenem per amor una obertura cap a l'altre que no depèn per res dels meus gustos, de les meves preferències o dels meus interessos particulars. L'estimació vertadera és inseparable de l'acceptació de l'altre tal com és. Estimar vol dir també que no tinc cap pretensió de posseir allò que estimo. Si vull posseir l'ésser estimat el converteixo en un objecte, i aquesta és una altra manera fulminant d'escanyar l'amor.

Naturalment, hi ha diverses formes d'amor genuí. No és el mateix l'amor dins d'una parella que l'amor que pot existir entre dues amigues o dos germans, o bé el d'una mare pel seu fill. Però en tots els casos, fins i tot, davant d'un desconegut, l'amor exigeix la gratuïtat, la no possessió, l'acceptació i la no manipulació (usar l'afecte d'aquella persona, o cap a aquella persona, per a satisfer alguna mancança o tapar alguna por). 

Tot plegat només és possible quan elimino definitivament la separació, la distinció entre jo i els altres. Quan accepto de ple que tots els éssers som manifestació d'una única font de vida. Quan puc mirar als ulls a aquell a qui detesto i, alhora, tenir present que l'espurna que el mou és la mateixa que em sosté a mi. Només superant aquesta falsa distància que els cossos ens han fet creure que és real, sorgeixen de forma natural les característiques que hem agrupat sota el terme amor. Ens encaminem cap a l'amor fugint de la manca d'amor. 

Estimar es configura com l'aprenentatge suprem de la vida. El camí de redescobriment d'allò que som i d'on venim. Es veu aquí prou clara quina és la incidència que en aquest procés hi té la meditació: hi juga un paper decisiu. Tal vegada, tots els altres aprenentatges només ho són de debò en la mesura en què poden incorporar els trets de l'amor.

Ritual

És important seguir algun ritual quan ens posem a meditar? Sí i no. Depèn, en primer lloc, de què entenguem per ritual i, en segon lloc, de quina funció li atribuïm.

Pel que fa al significat, trobem que ritual està lligat a ritu, a cerimònia. És a dir, a un cert procediment a seguir, molt especialment en actes de caràcter religiós. D'una banda, és ben cert que la meditació pot ser practicada al marge de les confessions religioses. De l'altra, l'objectiu final de la pràctica meditativa (el reconeixement i la vivència plena de la nostra naturalesa primordial) demana acceptar la dimensió transcendent de la nostra existència. En aquest sentit, un o altre ritual hi té cabuda, no queda necessàriament exclòs.

Pel que fa a la funció del ritual, la pregunta ens porta a concretar una mica la mena de ritual de què parlem. Abans de començar a meditar hi pot haver una invocació d'ajut per tal que la meditació vagi com voldríem que anés. Això significa usar alguna fórmula oral més o menys elaborada, en què es demana, a qui ens pot ajudar, la seva assistència. Aquest qui pot ser abstracte o prou definit, això dependrà de les creences o intuïcions particulars de cadascú. No té perquè anar adreçat a res extern a nosaltres. Per a moltes persones que mediten, el prec va cap al seu fons interior. Sigui com sigui, la invocació manifesta que som conscients que amb la voluntat sola no podem reeixir. Efectivament, la determinació i la constància són imprescindibles, però elles soles resulten insuficients per a assegurar l'èxit. Cal, també, que ens arribi la gràcia.

Atès aquest possible ritual inicial, s'entén que, paral·lelament, hi pugui haver també un cert ritual final. Concretament, una altra fórmula en què donem les gràcies a qui ens ha guiat durant la meditació. Allò important aquí no és agrair un ajut concret i palpable que hàgim experimentat, si és el cas, sinó expressar la nostra convicció que algú ens ha acompanyat bondadosament durant el procés.

Finalment, tant el ritual d'inici com el de cloenda poden anar acompanyats d'actes externs que els complementin, com ara, encendre una espelma al principi o bé acabar amb una reverència al final. Actes com aquests tenen un valor simbòlic que reforça les expressions orals que s'han utilitzat en cada moment.

Al meu entendre, doncs, seguir un cert ritual no és imprescindible a l'hora de meditar. Tot i això, ho trobo recomanable, un cop s'adapta bé al tarannà i els gustos de cadascú, perquè subratlla la importància que donem a la meditació i reforça la determinació i la confiança que hi posem en joc.

Bengales (I)

Les dificultats, els entrebancs, no són brossa que hagi d'evitar per poder trobar el camí. Al contrari, són les fites que no he de desatendre. Elles resulten essencials perquè m'assenyalen el camí.

En bona mesura, d'allò que es tracta és de desaprendre. Cal eliminar les il·lusions i les seguretats apreses que passen per veritats. No per col·locar-hi, en el seu lloc, unes altres il·lusions i seguretats, sinó per deixar buit l'espai de la veritat. Perquè la veritat és el teixit de la realitat. I ella no pot ser descrita ni coneguda: les paraules no hi arriben. Només pot ser sentida i viscuda en el silenci del cor. 

Una feina que mai no acaba és la de no identificar-se amb res determinat. Cap èxit, ni fracàs, ni tret, ni interès, ni qualitat no em defineix. Tota identificació és un engany i una trampa que em poso a mi mateixa. Jo no sóc tampoc cap dels meus estats mentals.  Cada estat mental apareix en mi, durant un temps i d'una certa manera; després, torna la pau, o bé és substituït per un altre estat tan efímer com l'anterior. No sé què sóc en darrer terme. Sí que puc saber què no sóc: res de tot allò que observo que succeeix en mi o a través meu.

L'amor i la compassió són el signe que esvaeix tots els dubtes. L'estimació vertadera és la prova que he comprès i acceptat. Fins que no comprenc, i accepto allò comprès, no estimo de debò. Una rere l'altra, he d'abandonar tota resistència.

Comprendre i actuar

A hores d'ara, és cosa prou sabuda que en el camí de la meditació apareixen algunes idees que són fonamentals, com ara, sortir de les perspectives estretes centrades en el jo, prendre consciència de les interrelacions que hi ha entre els fenòmens, o bé, no aferrar-se a allò que ens plau ni rebutjar allò que ens desplau. Formulades així, aquestes idees, i d'altres que s'hi podrien afegir, resulten molt atractives i fàcils d'entendre. Tant, que podem creure que havent-les entès ja n'hi ha prou per incorporar-les a la nostra vida. L'experiència quotidiana ens mostra tot sovint que no es així. Elles només tindran capacitat transformadora si les duem a la pràctica en les situacions diverses que trobem en el dia a dia. En canvi, si no van més enllà de ser uns principis formals, un altre sistema de creences, no ens ajudaran en res de bo.

Això significa que hem de ser capaços d'identificar les actituds, els comportaments, els pensaments i les paraules que treballen al servei de l'ego. També, d'adonar-nos de les contradiccions que sostenim de forma inconscient. Com ara quan volem les conseqüències (els resultats), però no les causes necessàries per a produir-les. O bé a la inversa, quan actuem girant la cara davant de les conseqüències previsibles i indesitjables d'uns actes als quals no volem renunciar. 

Una bona manera de veure com es manifesten aquestes situacions és fixar-se en allò que anomenem injustícies. En particular, en les injustícies que creiem que patim: "Jo no he fet res per a merèixer això que ara m'ha succeït. No hi ha dret!". Una expressió com aquesta demostra que no hem integrat com caldria les idees bàsiques de la meditació a què ens referíem al principi. El cas és que sovint som partícips inconscients en la generació d'injustícies que pateixen altres persones. Per exemple, quan deixem una feina mal feta, o mal acabada, fins al punt en què pot produir perjudicis o accidents. Igualment, no ens costa pas gaire arreplegar beneficis que no hem fet res per a guanyar-nos-los, i que potser són el resultat dels esforços i sacrificis de moltes persones que ni tan sols coneixem.

Sense sentir cap mena d'incomoditat som capaços de exclamar-nos de valent per l'explotació que hi ha en el món, sobretot, de les persones més desvalgudes, mentre anem a comprar més roba a molt bon preu. O bé, expressem la nostra indignació davant la fam i la misèria que hi ha en tantes parts del planeta, mentre passem de llarg davant d'un home vell del barri que ens demana una almoina.

Mentre seguim actuant sota aquests patrons d'inconsciència i ignorància, tots plegats seguirem generant i patint injustícies. El món no és independent de nosaltres, al contrari: ara és com és perquè nosaltres som com som.