Bengales (II)

L'orgull és un amor propi excessiu. La temeritat és un excés d'audàcia. L'obstinació, un excés de fermesa en els propòsits, en les decisions... Són desmesures, abusos. Desequilibris relatius a quelcom desitjable.

L'amor propi, l'audàcia i la fermesa són imprescindibles en la via interior.

En cada ocasió, com ho he de fer per prendre la decisió bona? No ho puc fer. Les coses bones i les coses dolentes són productes de la meva ment: elaboracions internes o assumpcions externes. Anomeno bo allò que ara em sembla bé (adequat, correcte, desitjable), i anomeno dolent allò que ara em sembla malament (inadequat, erroni, avorrible). 

Només governo la meva actitud i la meva intenció. Els resultats no són el fruit de la meva voluntat personal, estan immersos en la dinàmica d'interrelacions que abasta tot el món.

Jo no faig i desfaig, perquè res no comença ni acaba en mi. Participo en aquells fets que es duen a terme a través meu.

L'ego està al servei de les necessitats i interessos del cos. És creat i mantingut per la ment quan opera al servei de la vida del cos.

L'ego no és cap enemic a batre. La ment, tampoc. L'un i l'altra són expressió de l'Ésser; tot ho és. La via interior reorienta i focalitza la ment. Quan la ment es va tornant estable i clara, l'ego deixa de governar l'existència i, sense desaparèixer, cedeix el poder, abandona tot protagonisme.

Naixement i mort

Potser el darrer tabú que mantenim és la mort. Un assumpte que sembla que no es pot abordar gairebé mai, si no és que ja la veiem a la porta. I encara. És considerat de mal gust esmentar-la fora del context particular d'una defunció. Costa de creure quan te n'adones, però és ben bé que intentem ignorar-la com si no existís, com si fos una circumstància molt desgraciada que només afecta els altres. Però morir no és cap desgràcia que ens ocorri (malgrat que hi hagi morts que ens resulten molt tristes o doloroses). De fet, des de la perspectiva temporal del cos, tots els qui ara respirem ja estem morts. Només queden per concretar els detalls: el dia, l'hora, el lloc i la manera; però del desenllaç no en tenim cap dubte. Convé, doncs, donar la mort per cosa feta i veure quina significació pot tenir aquest fet mentre duri la vida.

Tenim molta por de morir perquè no hem entès gaire què és el viure. Pensem que estan en oposició, que vida i mort són l'una el contrari de l'altra. Malvivim com éssers aïllats i mig desesperats (això sí, molts cops, en una desesperació tranquil·la, civilitzada), abocats a una fugida absurda contra rellotge. Però hi ha bones raons per creure que no és així, que vida i mort no s'oposen, sinó que es complementen. Sense l'una no existiria l'altra. Néixer i morir són moments de transició dins d'una dinàmica que no ha començat amb la formació del cos i que no acabarà amb la seva dissolució. És només quan ens identifiquem exclusivament i de ple amb el cos, que apareixen un principi i un final que semblen absoluts i definitius. 

La meditació ens permet anar sortint d'aquesta trampa que consisteix a creure que som aquest cos que ha nascut i ha de morir. Som en un cos, però no som el cos. Els moments d'observació desinteressada de tot allò que experimentem en la ment (pensaments,  sentiments o sensacions) es duen a terme, precisament, des d'allò immutable que hi ha en nosaltres, allò que reconeixem com la Consciència o el Testimoni. Des d'una serenitat clara i espaiosa que està fora del temps, perquè en ella no existeixen ni dolors del passat ni anhels pel futur.

M'enfado?

Quan ens enfadem, ens enfadem. Quan ens sentim de bon humor, ens sentim de bon humor. Sentir-se de bon humor és més agradable que enfadar-se. Però enfadar-se no és res intrínsecament dolent. És una resposta de la ment davant d'una situació que, d'una manera o altra, desagrada a l'ego. Allò que es proposa des de la meditació no és aprendre a anul·lar els possibles enfadaments. Més aviat es tracta de fer-nos conscients que ens hem enfadat, o que ens estem enfadant. Amb aquest "adonar-me'n de l'enfadament" molts cops n'hi haurà prou per a treure-li tot el verí que podria tenir si avancés pel seu compte (és a dir, sense jo prendre'n consciència que ara hi és). Al final, potser te'n riuràs de veure com t'has trasbalsat per una fotesa.

Ens passa que tot sovint reaccionem seguint esquemes que ens han inculcat al llarg dels anys de creixement i educació. Esquemes que diuen, sobretot, què no hauríem de fer (en aquest cas, enfadar-nos) i que, si ho fem, ens n'hem de penedir tot seguit. Allò que fan les persones adultes i assenyades és "no perdre mai el control". Control, control...

No obstant això, sempre tenim oberta la possibilitat de qüestionar aquests esquemes que hem heretat tan acríticament. Si ho fem, potser descobrirem que no té res de dolent trencar-ne algun i que, de passada, ens estalviem molta repressió, primer, i molta flagel·lació, després. En aquests esquemes hi podem trobar, al costat del no enfadar-se, la negació d'altres estats mentals com ara l'entristir-se o l'espantar-se.

Pot aparèixer en mi l'enfadament, la tristesa o la por. Molt bé, endavant, estàs en mi ara mateix, però no ets jo. Ja sé quin gust tens perquè et conec de fa anys, encara que no sempre t'entenc. Et contemplo, observo quines sensacions em produeixes. Mentre això passa, noto com et vas desfent allà mateix on abans has sorgit: en la ment.

Amor incondicional

És factible arribar a aquest amor sense condicions que tot sovint es planteja en els camins espirituals? Cas que sí, com es pot assolir? De quina manera hi pot contribuir la meditació?

Una consideració prèvia, que ens pot ajudar molt, passa per rectificar l'expressió. L'esmena és contundent i radical; exigeix prendre una posició clara abans de continuar. Diu: parlar d'amor incondicional és una redundància. Si l'amor no és incondicional ja no és amor; és una altra cosa diferent (interès, intercanvi, pacte, acord...). L'amor mai no pot ser una transacció; sempre és un regal.

En general, no en sabem gaire d'estimar. Perquè, d'estimar, també se n'ha d'aprendre, al llarg d'un aprenentatge que pot resultar molt llarg i feixuc; sovint, dolorós. Trobem, més aviat, que l'amor és confós amb la necessitat, amb la conveniència o amb la utilitat. "T'estimo perquè em va molt bé tenir-te a prop, que m'ajudis, que tinguis cura de mi, que em protegeixis, que m'animis, que em facis companyia..." Ens han educat de manera que si no som estimats significa que no valem res i, en conseqüència, que ens correspon ser infeliços, uns desgraciats. Aquest és un disbarat molt estès. El cas és que la realitat va en la direcció contrària: vivim infeliços quan no som capaços d'estimar de debò.

L'amor que posa condicions no és amor. Això vol dir que entenem per amor una obertura cap a l'altre que no depèn per res dels meus gustos, de les meves preferències o dels meus interessos particulars. L'estimació vertadera és inseparable de l'acceptació de l'altre tal com és. Estimar vol dir també que no tinc cap pretensió de posseir allò que estimo. Si vull posseir l'ésser estimat el converteixo en un objecte, i aquesta és una altra manera fulminant d'escanyar l'amor.

Naturalment, hi ha diverses formes d'amor genuí. No és el mateix l'amor dins d'una parella que l'amor que pot existir entre dues amigues o dos germans, o bé el d'una mare pel seu fill. Però en tots els casos, fins i tot, davant d'un desconegut, l'amor exigeix la gratuïtat, la no possessió, l'acceptació i la no manipulació (usar l'afecte d'aquella persona, o cap a aquella persona, per a satisfer alguna mancança o tapar alguna por). 

Tot plegat només és possible quan elimino definitivament la separació, la distinció entre jo i els altres. Quan accepto de ple que tots els éssers som manifestació d'una única font de vida. Quan puc mirar als ulls a aquell a qui detesto i, alhora, tenir present que l'espurna que el mou és la mateixa que em sosté a mi. Només superant aquesta falsa distància que els cossos ens han fet creure que és real, sorgeixen de forma natural les característiques que hem agrupat sota el terme amor. Ens encaminem cap a l'amor fugint de la manca d'amor. 

Estimar es configura com l'aprenentatge suprem de la vida. El camí de redescobriment d'allò que som i d'on venim. Es veu aquí prou clara quina és la incidència que en aquest procés hi té la meditació: hi juga un paper decisiu. Tal vegada, tots els altres aprenentatges només ho són de debò en la mesura en què poden incorporar els trets de l'amor.

Ritual

És important seguir algun ritual quan ens posem a meditar? Sí i no. Depèn, en primer lloc, de què entenguem per ritual i, en segon lloc, de quina funció li atribuïm.

Pel que fa al significat, trobem que ritual està lligat a ritu, a cerimònia. És a dir, a un cert procediment a seguir, molt especialment en actes de caràcter religiós. D'una banda, és ben cert que la meditació pot ser practicada al marge de les confessions religioses. De l'altra, l'objectiu final de la pràctica meditativa (el reconeixement i la vivència plena de la nostra naturalesa primordial) demana acceptar la dimensió transcendent de la nostra existència. En aquest sentit, un o altre ritual hi té cabuda, no queda necessàriament exclòs.

Pel que fa a la funció del ritual, la pregunta ens porta a concretar una mica la mena de ritual de què parlem. Abans de començar a meditar hi pot haver una invocació d'ajut per tal que la meditació vagi com voldríem que anés. Això significa usar alguna fórmula oral més o menys elaborada, en què es demana, a qui ens pot ajudar, la seva assistència. Aquest qui pot ser abstracte o prou definit, això dependrà de les creences o intuïcions particulars de cadascú. No té perquè anar adreçat a res extern a nosaltres. Per a moltes persones que mediten, el prec va cap al seu fons interior. Sigui com sigui, la invocació manifesta que som conscients que amb la voluntat sola no podem reeixir. Efectivament, la determinació i la constància són imprescindibles, però elles soles resulten insuficients per a assegurar l'èxit. Cal, també, que ens arribi la gràcia.

Atès aquest possible ritual inicial, s'entén que, paral·lelament, hi pugui haver també un cert ritual final. Concretament, una altra fórmula en què donem les gràcies a qui ens ha guiat durant la meditació. Allò important aquí no és agrair un ajut concret i palpable que hàgim experimentat, si és el cas, sinó expressar la nostra convicció que algú ens ha acompanyat bondadosament durant el procés.

Finalment, tant el ritual d'inici com el de cloenda poden anar acompanyats d'actes externs que els complementin, com ara, encendre una espelma al principi o bé acabar amb una reverència al final. Actes com aquests tenen un valor simbòlic que reforça les expressions orals que s'han utilitzat en cada moment.

Al meu entendre, doncs, seguir un cert ritual no és imprescindible a l'hora de meditar. Tot i això, ho trobo recomanable, un cop s'adapta bé al tarannà i els gustos de cadascú, perquè subratlla la importància que donem a la meditació i reforça la determinació i la confiança que hi posem en joc.