Servei (II)

Ha sortit sol de casa, de bon matí, a caminar un parell d'hores pels camins del rodal. L'accés a la pista de terra comença on acaba l'asfalt d'un carrer. Són camins molt propers a la ciutat, però poc transitats entre setmana. Això sí, els caps de setmana hi ha més activitat: especialment els diumenges al matí. Excursionistes de pas, altres que hi van a fer un volt o que corren, algú que treu a passejar el gos, ciclistes... Avui és dissabte, tot està més tranquil.

A mesura que avança pels corriols o per la pista s'adona, com sempre, de les moltes deixalles que hi ha. Ampolles de plàstic o de vidre, llaunes, bosses, papers i cartrons diversos. Decideix, un cop més, anar recollint tot allò que trobi de plàstic o de llauna, fins que tingui les dues mans plenes. Després ho deixarà en un contenidor groc que hi ha en una zona per fer pícnic i, si encara no l'han instal·lat (els contenidors, els porten a les deu o a les nou?), ho deixarà en el primer contenidor groc que troba quan torna a trepitjar els carrers. Va aplegant, doncs, la llauna i el plàstic que es destaca pels marges o al mig del pas. Al cap de poca estona ja en du les mans carregades.

No recull la brossa perquè estigui molt indignat contra qui embruta: no ho està gens. Tampoc no la recull perquè algú el vegi i pugui així sentir-se superior per uns moments: no té inclinació a comparar-se. No és que vulgui sentir-se bé perquè ha fet una "bona acció", i tampoc no és que l'empenyi la necessitat de complir un hipotètic deure cívic. Senzillament, neteja perquè li surt de fer-ho, perquè prefereix veure nets els camins i ara té l'oportunitat de netejar-los una mica.

Avança amb les mans plenes i, com que continua veient envasos, se li acut que si trobés una bossa podria omplir-la amb una part de les deixalles i així li quedaria una mà lliure per a seguir recollint-ne. De totes maneres, considera que si no la troba no hi fa res, allò que ha pogut recollir ja ha estat un bon canvi. Al cap d'un parell de revolts en el camí s'adona que, mig emboscat, sobresurt un plàstic que podria ser una bossa. S'hi acosta i, efectivament, ho és. La pren content per a omplir-la. Resulta ser que està foradada, això vol dir que només podrà fer servir el plàstic per a embolcallar una part d'allò que porta. Fa un paquet com pot i li queda una mà lliure per a continuar la tasca. Quan, poc després, la torna a tenir plena, li ve al cap que potser encara trobarà una altra bossa que no estigui foradada i podrà repetir de nou l'operació. Sigui com sigui, la trobi o no la trobi, està satisfet amb tota la brossa collida. Al cap de deu minuts, en un marge del camí, apareix ben visible una bossa de plàstic. Una bossa sense forats. Perfecte! Repeteix la maniobra i, després d'empaquetar bé les coses torna a tenir una mà disponible.

Ja va de tornada cap a casa. Quan s'apropa a travessar un rierol veu una parella a davant seu que estan parlant. No els coneix. Recull tres ampolletes més i un got. Quan s'hi acosta troba que són dos caminaires de mitjana edat: un home i una dona que s'han trobat i la fan petar. Segueix avançant. Ara ja els té gairebé al costat, els mira, somriu una mica i els saluda amb un "Bon dia!", sense aturar-se. L'home l'observa amb interès, li torna la salutació i tot seguit, sense cap preàmbul, hi afegeix, "No vols pas una bossa de plàstic?"

Servei (I)

Servir la vida o servir-se'n?

Aquesta és una altra manera de formular la disjuntiva ineludible amb què tothom es troba, tant si vol com si no. Una altra cosa és que algú s'obstini a defugir-la, tracti d'actuar com si no hi fos. Però, sigui quina sigui la resposta, sorgeixi de forma conscient o de forma inconscient, apareixen les conseqüències de l'actitud presa. 

Una altra forma d'expressar-la seria:  Hi ha un cos que viu una vida o la Vida que es manifesta en un cos?

En qualsevol de les dues formulacions, segons quina de les dues alternatives es pren —i no se'n veu una tercera enlloc—, tota l'existència adquireix uns trets o bé uns altres radicalment diferents.

Com es serveix la vida? No interferint, sortint del mig del pas. Deixant que s'expressi, a través nostre, per ella mateixa. No es tracta de passivitat, i menys encara d'indiferència. Es tracta d'actuar, i de fer-ho amb tota la determinació que convingui, però sense que la motivació sigui un afany personal.

Servir-se de la vida significa convertir-la en un instrument per a satisfer els desigs d'un jo que creu que n'és l'amo. En aquest cas, el jo malda per imposar la seva voluntat al món a través de les possibilitats que li ofereix l'existència.

La nostra actitud més habitual és servir-nos de la vida. El resultat final és la insatisfacció. Qui arriba a adonar-se de ple que existeix una alternativa, i pot confiar-hi prou com per abraçar-la sense por, ha rebut una benedicció que no té mesura.

Bhagavad Gita

II

47.  Posa tot el teu cor en l'acció, però mai en la seva recompensa. No treballis per a un resultat, però mai no deixis de fer la teva feina.

48.  Fes la teva feina en la pau del Ioga i, lliure de desitjos egoistes, no et commoguis per l'èxit o pel fracàs. El Ioga és l'equanimitat de la ment, una pau que sempre és igual.

III

8.  L'acció és superior a la inacció: per tant, fes la teva tasca en la vida. Ni la vida del cos no podria existir si no hi hagués acció.

9.  El món és als lligams de l'acció, a no ésser que l'acció sia consagrada. Que les teves accions siguin pures, lliures dels lligams de les passions.

27.  Totes les accions es desenrotllen en el temps amb la intervenció de les forces de la Natura, però l'home, enganyat per una il·lusió egoista, pensa que ell és l'actor.

28.  Però l'home que coneix la relació entre les forces de la Natura i les accions, veu com unes forces de la Natura actuen sobre unes altres forces de la Natura, i no se'n fa esclau.

30.  Ofereix-me totes les teves accions i reposa la teva ment en el Suprem. Sigues lliure d'esperances inútils i de pensaments egoistes, i amb pau interior esforça't en la lluita.

IV

18.  L'home que en la seva acció troba silenci, i que veu que el silenci és acció, aquest home en veritat veu la Llum i en totes les seves accions troba pau.

XIII

28.  Quan un home veu que el Déu que és en ell és el mateix Déu que és en tot, no es fa mal fent mal als altres: llavors va en veritat cap al Camí Superior.

[Fragments de la versió catalana (Bhagavad Gita. Editorial Moll. Mallorca, 1988) obtinguda de la traducció anglesa de Joan Mascaró a partir del text sànscrit (The Bhagavad Gita. Penguin Books Ltd. Londres, 1962).]

Viure-ho o parlar-ne

Ens acostem a la via interior a través de les paraules. Ha de ser així, necessàriament. Algú que ja hi és, o hi va estar, ens en parla, oralment o per escrit. A uns i altres, no hi ha excés possible en l'agraïment que els devem. Però les paraules, els discursos, només ens poden acompanyar fins arribar a les primeres passes del camí. Un cop hi som, el parlar destorba més que no ajuda. Cada expressió afegida incorpora nous passadissos al laberint, per això les paraules no ens poden conduir cap a la sortida. Cal avançar en silenci: la conquesta del silenci és la mesura de l'avenç.

Des de sempre les arts han expressat això mateix, la no adequació de les paraules a allò que es vol assenyalar. Per això callen i, a canvi, ens mostren uns sons, unes formes, unes imatges, uns moviments... Allà on la filosofia s'encalla la poesia pren el relleu i fa un darrer esforç, sublim, que desafia les pròpies regles del llenguatge. És en va. La vivència personal no pot ser substituïda ni copsada per res. Tot comentari que se'n faci es queda just al llindar. Aleshores, el cor ha de saber continuar allà on el pensament s'atura.

La veu assenyada

Un dels resultats de l'educació que hem anat rebent des d'infants i, en general dels diversos processos de socialització en què hem estat immersos, és que es vagi establint dins nostre una veu assenyada que ens acompanya amb tota mena de discursos en forma d'avisos, recordatoris, alertes, justificacions, prohibicions o felicitacions.

No voldria ser mal interpretat. No em referiré aquí al seny genuí (l'enteniment, la consciència) que tant necessari ens resulta tenir-lo present per no anar escometent la vida de disbarat en disbarat. Aquest seny pot i ha de ser escoltat sempre que calgui. Dit això, la veu assenyada esmentada abans no és aquest seny, és tota una altra cosa, malgrat que s'hi pot confondre.

La veu assenyada és semblant a una música de fons que no ens abandona. No és el resultat d'una reflexió conscient. S'imposa sense haver estat cridada. Es manifesta en forma d'un cert monòleg reiteratiu i d'aparença molt racional, prudent i benintencionada. Aquesta veu no és el seny; és l'ego sota la disfressa d'enteniment. Discursos que em tranquil·litzen, m'aplaudeixen, o em condemnen; que sempre saben què em convé, en què puc interessar-me i què he de descartar immediatament, què o qui m'amenaça, qui o què n'és responsable del meu malestar, quines coses no puc fer o no sé fer, quines limitacions tinc que mai no podré superar.

La tendència natural de l'ego és reforçar-se, perpetuar-se. La veu assenyada és un dels mitjans més efectius de què disposa per aconseguir-ho. A través seu consolida una determinada imatge de qui sóc, com sóc i què necessito. Protegeix la seva obra: aquest jo il·lusori amb qui ens identifiquem tan fàcilment. Ens cal molt estar atents a aquesta xerrameca, per tal de no fer-li gaire cas. Tampoc no cal voler-la evitar sigui com sigui. Tal com fem amb els altres pensaments, les emocions o les sensacions del cos, n'hi ha prou amb adonar-se que hi són. Es tracta de reconèixer aquesta vèrbola i, sense escarafalls ni esvalotament, orientar-nos cap a l'obertura silenciosa i lluminosa des d'on podem observar i experimentar allò que hi ha sense identificar-nos-hi ni canalitzar-ho amb pensaments.