Chögyam Trungpa (I)

"[En la Via] No treballem per a cap bàndol, ni per al bé ni per al mal. Treballem amb la totalitat que està més enllà d'això o d'allò. Crec que es tracta més aviat d'accions completes, no hi ha cap acte parcial; però tot allò que fem amb la idea que és bo o dolent es converteix en un acte parcial."

"La idea de sotmetre'ns a una operació i canviar-nos de manera fonamental és del tot una il·lusió. El cas és que ningú no pot canviar la personalitat de vostè, ningú no pot transformar-lo completament de dalt a baix i de dins a fora. Hem d'utilitzar la matèria existent, allò que ja som. Hem d'acceptar-nos a nosaltres mateixos tal com som, en lloc de buscar allò que ens agradaria ser, la qual cosa significa que hem d'abandonar tot autoengany, tota il·lusió. La nostra constitució i les característiques de la nostra personalitat han de ser reconegudes. Només així pot succeir que aconseguim algun tipus d'inspiració."

"La Via de l'obertura consisteix a treballar senzillament amb allò que tenim al davant, demana abandonar tot temor que alguna cosa surti malament, que alguna cosa pugui acabar en un fracàs. Cal bandejar la paranoia que significa témer que no sapiguem adaptar-nos a les circumstàncies, que puguem resultar marginats. Cal aprendre a no fer altra cosa que tractar amb la vida tal com se'ns presenta."

"No s'ha de sentir compassió. Aquí es troba la diferència entre la compassió emocional i la compassió vertadera. Aquesta darrera no sempre se sent, un mateix es converteix en i és aquesta compassió. Normalment, si hom s'obre, la compassió apareix de forma natural; això és així perquè qui s'ha obert ja no es preocupa per gratificar-se d'una manera o altra."

(Textos adaptats de Más allá del materialismo espiritual. Chögyam Trungpa. Barcelona: Edhasa, 1985.)

Integració

Com integrem la meditació en la nostra vida? Com evitem que quedi només en una nova activitat afegida a les moltes altres en què ocupem el dia? 

Durant les estones de meditació (formal) en què estem asseguts és bastant probable que puguem veure moltes coses amb força claredat. Com ara la tirania del jo, la qual es manifesta, per exemple, en les pors i inseguretats en què estem immersos, juntament amb les reaccions equivocades que les acompanyen, o les caigudes i recaigudes constants en la còlera, el neguit o la frustració. Quan ens aixequem i tornem al brogit del món, la lucidesa que havíem experimentat desapareix o queda molt enfosquida durant estones llargues. El contrast ens pot resultar tan gran que difícilment puguem dur a la pràctica els possibles bons propòsits que hagin sorgit de les estones de meditació. Com podem salvar o escurçar aquesta distància?

Pot succeir que durant molt de temps l'efecte més notable de la meditació —mentre no estem meditant— sigui un adonar-se amb més claredat de la tirania abans esmentada, del patiment que en resulta. Aquesta presa de consciència punyent, potser per primera vegada, de l'estat en què ens trobem, ens pot fer pensar que no només no avancem sinó que, de fet, estem retrocedint. Allò que podem esperar de la meditació és que siguin més patents les nostres misèries? Ens ajuda burxar en les nafres?

La sortida d'aquest avenc no passa per explorar més cap a dins. Cal, tot al contrari, orientar-se cap a fora d'un mateix. Necessitem més obertura, més espai des del qual poder contemplar cada situació en el moment present, amb més perspectiva, amb una visió més panoràmica. Es tracta de permetre que la realitat es manifesti sense que el jo s'hi interposi. Les vegades en què ho aconseguim notem, alleujats, que la situació que vivim no conté el pes que abans havíem de suportar. Som part de l'escena que es presenta en lloc de ser qui l'ha de sostenir en braços. Per desgràcia, aquest moviment alliberador se'ns oblida molt sovint. No el tenim integrat en nosaltres i, encara que ens sembli estrany, som incapaços de recordar-lo i recuperar-lo quan més ens cal. Només la confiança, fruit de la comprensió i la pràctica pacient sense fites ni expectatives, pot operar la transformació que ens salva. El malestar present no ha de ser rebutjat, ell constitueix sempre el punt de partida que més ens convé. Actuarem sàviament si en lloc de reprimir aquesta energia la utilitzem de forma adequada.

Recordatori

Quan prenem consciència de la respiració, com a objecte d'atenció mentre estem meditant, aconseguim quelcom més que asserenar la ment, també posem en marxa un procés que ens recorda uns quants principis fonamentals en el camí del despertar. Per exemple, podem destacar els sis següents.

Deixem de jutjar. Perquè acceptem la respiració tal com és en cada moment, no la valorem ni la comparem de cap manera.

Ens situem en el moment present. Perquè la respiració sempre és la respiració d'ara mateix. No respirem mai en el passat ni en el futur.

Deixem anar. Perquè no podem retenir l'aire gaire estona, ni acumular-lo. En l'expiració ens veiem obligats a retornar allò que ens ha arribat amb la inspiració.

Ens adonem de la no permanència, del canvi que no s'atura. Perquè hem d'alternar constantment inspiració i expiració. No podem mantenir-nos només inspirant o només expirant.

Abandonem el desig de controlar. La respiració es regula ella mateixa. No ens cal vigilar-la, ni manipular-la de cap manera.

Finalment, es fa present la interdependència en què existim. Perquè respirem un aire que és compartit per moltes altres persones, animals i plantes. No respiro el meu aire, sinó el de tothom que no és mai de ningú.

Pintura o escultura?

Quan considerem el procés cap al despertar que passa per la meditació podem distingir dues maneres diferents d'entendre'l. Per a comparar-les farem una contraposició en la manera de procedir de dues arts: la pintura, d'una banda, i l'escultura, de l'altra.

Si entenem el procés segons l'esquema de la pintura tenim com a punt de partida la tela blanca, els colors i els pinzells. Aquesta tela blanca està sense colors. Per a obtenir el quadre que volem, sigui a través d'un model existent que volem reproduir o a través d'un model imaginari que hem concebut, hi hem d'anar afegint pintura, formes i colors. El quadre va sorgint progressivament amb cada traç que hi incorporem. 

En canvi, si entenem el procés segons l'esquema de l'escultura, el punt de partida tradicional pot ser un bloc, com ara de fusta o de pedra, juntament amb martells, cisells i punxons, entre d'altres. La figura que es vol crear ha de sorgir de dins del bloc, per a això cal treure'n un excés de matèria. La figura desitjada apareix a mesura que eliminem parts o fragments del bloc. 

En la meditació, l'esquema de la pintura ens porta per un camí equivocat. En aquest cas l'artista és el jo, el qual busca d'apropiar-se del procés per tal que aquest no el destrueixi. El procés i la meditació passen a ser un nou objectiu a aconseguir, quelcom a incorporar al jo per tal de reforçar-lo tot millorant-lo canviant-ne un aspecte o altre. D'aquesta manera, el jo no queda qüestionat i, de fet, augmenta el seu poder.

Quan adoptem l'esquema de l'escultura la situació és del tot diferent. No triem res de nou que hagi de ser incorporat a la vida que som. L'erosió continuada del bloc correspon a desfer-se del pes i la tirania d'aquest jo que ofega la figura que ja és en el bloc. L'artista ara és la consciència (la ment) i no pas aquest producte imaginari, però molt efectiu, que anomenem jo.

En les arts plàstiques no costa gaire distingir entre la pintura i l'escultura. En canvi, en les vies espirituals els dos esquemes tenen molts elements comuns. Atès que el jo sempre troba maneres de justificar allò que li convé, sembla que és gran i perillós el risc d'enganyar-nos, és a dir, de posar-nos a pintar mentre creiem que estem esculpint.

Conceptes, coneixement, mètode

"La teva acció no ha de basar-se en la discriminació conceptual perquè aquesta acció no serà plenament lliure. La persona lliure percep les coses, però no l'enganyen els conceptes de les coses. Per què? Perquè quan mira les coses veu la seva naturalesa vertadera; quan percep les coses, penetra en la seva naturalesa interdependent.

Tot fenomen (sigui físic, filosòfic o psicològic) està desproveït d'identitat permanent. Ésser buit no és ésser no-existent, és estar mancat d'una identitat permanent.

Les nocions de no permanència, no identitat, interdependència i buit, han de ser considerades com mètodes i no pas com coneixements.

El concepte no és la realitat. I per què aquesta gran distància entre la realitat i el concepte? Perquè no hi ha discriminació en la realitat en si. Però la "realitat" en el món del concepte està plena de discriminacions: subjecte, objecte, jo, no-jo... La paraula buit, que significava absència d'identitat permanent, pren ara una altra significació: la imatge creada pel concepte no representa cap realitat, és imaginària. La realitat només és la realitat quan no està travada pel concepte. Allò que construïm amb els nostres conceptes no és la realitat.

El coneixement que no discrimina ni especula l'anomenem saviesa. Aquesta saviesa que és fruit de la meditació ens introdueix en el cor de la realitat."

[Fragments adaptats de Thich Nhat Hanh, Las claves del zen. Neo Person. Madrid, 2012.]