Veritats

Hi ha ocasions en què estar completament equivocat és menys perillós que tenir una part de raó. Quan l'error és prou evident resulta relativament fàcil de detectar i, per tant, s'obre la possibilitat d'una rectificació. No sempre podem desfer les conseqüències d'un error, però sovint podem deixar-lo enrere.

Tenir una part de la raó significa que es té una raó relativa, parcial. Qui es troba en aquesta situació ha constatat algun aspecte que és cert. Pot tractar-se d'una característica, una causa, una perspectiva... Quan l'error consisteix a tenir una part de la raó no sempre és fàcil sortir-ne. En aquest cas, sortir-ne significa veure que hi ha altres característiques o causes a tenir en compte, altres perspectives que també són adequades. Però la sortida pot quedar oculta, perquè qui té aquesta part de raó veu, i potser també sent, que allò que defensa és encertat, pertinent, i no està pas disposat a renunciar-hi sense lluita.

Quan una raó relativa es veu com una raó absoluta, i s'actua en conseqüència, es posa en marxa una dinàmica destructiva que genera més confusió, nous errors i, al capdavall, patiment. Potser és que tendim a donar massa importància a la nostra parcel·la de veritat, al "tenir raó", i ens convindria valorar més la comprensió, una visió més àmplia i integradora.

Si resulta que la veritat és un altre nom per a la realitat, sempre podrem incrementar el coneixement que en tenim; en canvi, les veritats completes, absolutes, queden fora del nostre abast.

Nedar contra el corrent

Com puc mantenir-me en la via del no-jo, sense prendre gaire mal, quan tinc al davant persones molt centrades en el seu jo i que, per tant, busquen de satisfer-lo en tot moment? Com puc romandre fidel al meu propòsit de transformació personal si m'envolta tanta incomprensió i oposició?

La inquietud que expressen aquestes preguntes és recurrent entre moltes persones que s'han compromès a avançar per una o altra via espiritual quan s'adonen de les dificultats que comporta aquest compromís enmig d'una societat com la nostra d'avui. Aquí hi ha, certament, uns quants aspectes i elements a considerar. Podem centrar-nos ara, breument, en tres dels més rellevants.

En primer lloc, tret de casos excepcionals poc freqüents, ningú no és cridat a convertir-se en màrtir. Davant de l'amenaça imminent o de l'opressió ja desfermada ens hem de protegir i defensar, tant el cos com l'esperit. Això vol dir, sempre que sigui possible, evitar, bloquejar, apartar-se, fugir... en tot cas, no respondre amb més violència. Com dèiem abans, hi pot haver circumstàncies extremes en què calgui ser molt enèrgics o recórrer a un cert grau de força per a protegir-se un mateix o bé per a protegir a d'altres. Però, fins i tot en aquests casos, cal excloure en la resposta la desmesura, l'odi i la crueltat. Així, per exemple, una persona santa, un bodhisattva, podria arribar a matar un pertorbat mental que està a punt de fer esclatar una bomba dins d'una aula plena d'infants. Amb aquest acte, el bodhisattva assumeix la responsabilitat i la càrrega d'una mort per tal de salvar les criatures i, també, per tal d'evitar al pertorbat la responsabilitat i la càrrega d'una massacre imminent. Hi ha compassió, doncs, per les criatures i pel pertorbat. És prou clar que en circumstàncies menys dramàtiques la resposta pot seguir un altre curs.

Observem, en segon lloc, que les dificultats no ens haurien de servir d'excusa. Les dificultats, unes o altres, no es poden evitar del tot; de fet, són necessàries per poder avançar. Sense aquests obstacles no ens esforçaríem, no posaríem a prova la determinació, la paciència, la capacitat de perdonar, la generositat o la benvolença. Tampoc no tindríem una certa mesura dels avenços. Així doncs, convé agrair aquests entrebancs, per més que en determinats moments ens puguin resultar dolorosos, irritants o desagradables. Recordem  la reflexió que, en un altre context, formulava Kant: l'ocell no vola malgrat la resistència de l'aire, vola aprofitant-la.

Finalment, no hem de perdre de vista que l'aventura en què estem immersos és personal, en el sentit que no podem exigir ni esperar dels altres que ens segueixin, que assumeixin el mateix repte. L'evolució de cada persona és la que és en cada etapa de la seva vida, nosaltres mateixos probablement ja hem passat per èpoques diferents. D'aquí ve que ens cal avançar sense atropellar ningú i sense voler arrossegar els altres. Ja farem prou si podem ajudar algú a desvetllar-se una mica. 

Per tant, res de nou, ens cal atenció, lucidesa, tolerància i mantenir el cor tan obert com en siguem capaços davant de tothom. Tot plegat, sense lamentacions i sense esperar res a canvi.

El sentit del no-jo (i III)

Totes les cèl·lules del cos es van renovant constantment. A una velocitat o altra segons el tipus de cèlu·la, totes neixen, es mantenen un cert temps i moren. El procés de renovació no s'atura mentre hi ha vida en el cos. No hi ha doncs un organisme que es mantingui immutable, tot i que es conserva la continuïtat en l'existència a través del canvi.

Les disciplines científiques que estudien el cervell han arribat a la conclusió que no hi ha en ell cap centre de comandament, cap directora d'orquestra. Dit d'una altra manera, els múltiples processos que operen simultàniament es comuniquen i interaccionen sense la intervenció de cap organ encarregat de gestionar el conjunt.

Creiem que hi ha una separació clara entre cada cos i l'exterior (de pell endins o de pell enfora), però quan ho examinem amb una mica d'atenció no sembla pas així. Mentre estem desperts els cinc sentits ens mantenen pendents dels fenòmens externs. Allò que veiem, sentim, olorem, tastem o toquem s'integra a l'interior, però procedeix de l'exterior. És, alhora, dins nostre i fora nostre. La pròpia pell és tant dins com fora de nosaltres, i l'aire que ens manté amb vida entra i surt constantment dels pulmons.

Els pensaments, els records, les creences i les projeccions s'alimenten de la interacció amb el món i canvien o es refan al llarg del temps. Sense aquesta interacció originada ja en el ventre de la mare, i mai més no interrompuda, no seria possible cap adquisició d'habilitats, de coneixements, d'opinions o d'actituds. Això mateix succeeix amb les emocions i els sentiments. Es manifesten i es transformen a partir de tota mena de vivències i d'experiències, breus o perllongades, intenses o superficials.

Aleshores, quin espai queda per a aquest hipotètic jo que es creu aïllat, autònom, estable i ben definit? En què consisteix? Quins són els seus dominis? Quan meditem, qui medita?

El sentit del no-jo (II)

Convertir la via del no-jo en una altra doctrina filosòfica seria un error greu. El no-jo no és cap port segur on arribar per a refugiar-s'hi. No hi ha cap refugi a fora, però tampoc no hi ha res de què fugir. Avançar per aquesta via de negació dels absoluts permet deixar anar identificacions que, tot i ésser imaginades, tenen efectes ben reals. En l'horitzó, doncs, no ens espera pas la identificació amb el no-jo.

Els mestres i les mestres ens asseguren que es pot comprendre de manera completa i instantània ara mateix, però per a una immensa majoria de nosaltres es tracta d'un treball i un procés de desgast que pot ser llarg, i que parteix —necessàriament— del jo en què ara estem instal·lats. El pes que arrosseguem és ben feixuc; no obstant això, i paradoxalment, ens resulta impossible deixar-lo anar de cop. L'ensinistrament rebut durant anys potser ha estat molt intens i ara la por al canvi ofereix molta resistència.

Malgrat tot, en aquest procés el silenci flueix i va guanyant terreny a mesura que disminueix la necessitat de donar satisfacció al jo, quan abaixem les defenses personals i anem abandonant la idea de controlar sempre les situacions. Les dualitats i les divisions es difuminen progressivament segons les opinions i les creences van sortint del mig del pas. Això sí, les ensopegades i les caigudes no ens abandonen. És per això que sense una determinació ferma resulta molt fàcil caure en el desànim i abandonar el camí o bé conformar-nos a assaborir i exagerar els petits avenços.

El sentit del no-jo (I)

La situació del no-jo —o del sense-jo— és aquella en què ja ha acabat la creença segons la qual som una entitat aïllada, autònoma, estable i ben definida. S'ha desfet la identificació amb el cos-ment en què habitem.

Per a poder avançar en la superació d'aquesta creença convé dur a terme un pas previ, sense el qual difícilment el procés acabarà amb èxit. Es tracta d'abandonar la visió materialista, tan estesa en la nostra societat, segons la qual cada persona té un començament absolut en el naixement i un final absolut en la mort. Notem que aquesta és una visió, una altra creença, no pas un fet clar i constatat. Que no tinguem una prova ferma de què hi pot haver abans i després no implica pas que no hi hagi res. Més encertat seria reconèixer que no ho sabem. A banda d'això, si fos el cas que efectivament tot comencés amb el naixement i acabés amb la mort, ningú no podria mai comprovar-ho. Ningú, per la pròpia hipòtesi, podria ser-hi per verificar que és així.

No sembla pas viable fer compatible aquesta visió immanent i terminal de l'existència amb una altra sortida que no sigui l'absurd de tot plegat, la manca de sentit de totes i cadascun de les vides humanes i no humanes. Perquè si cada ésser humà (i cada ésser viu) és una existència solitària i atzarosa que ve del no-res i torna al no-res, no hi ha cap bona raó per ocupar-se de cap altra cosa que no sigui perseguir de ple les satisfaccions pròpies. Les conseqüències de les accions, per greus que puguin resultar, acaben essent limitades i, si no ens forcen, no hem de respondre davant de res ni de ningú. En aquest context, i per molt que ho vulguem maquillar, el món és l'escenari d'una competència constant, d'una lluita de tots contra tots. És aquí, doncs, on s'imposa de manera natural la creença en què sí que sóc un jo aïllat, autònom, estable i ben definit. I podem afegir-hi, també, un jo que oscil·la entre el temor, l'enuig i la desesperança.

L'alternativa passa per considerar una altra creença, una visió transcendent en què la vida no sigui terminal (finita) sinó infinita. Això significa que s'accepti, sense necessitat de formular-ne els detalls, que hi ha una continuïtat primordial fora del temps la qual no comença amb el naixement ni acaba amb la mort. Una dinàmica de transformació en què tota manifestació de la Vida segueix un procés en què el naixement i la mort només són etapes necessàries en aquest canvi constant. Dins d'aquesta visió ja no hi caben existències aïllades i autònomes. Tampoc no apareixen existències estables i ben definides. Totes tenen una única naturalesa comuna i són sempre relatives perquè estan plenament lligades en una interrelació il·limitada en tot moment. Aquí, els fets, les paraules, els pensaments, els gestos i les intencions actuen sobre el tot, hi ressonen i hi repercuteixen sense fi.

Allò important en aquesta tria, immanència o transcendència, es manifesta en les conseqüències pràctiques que se'n deriven. En quina mena de vida es configura a partir del fet d'assumir una visió o l'altra. Així doncs, la veritat no ha de ser buscada en una esgrima de conceptes i d'arguments que no té final. La veritat ha de ser viscuda.