Ajahn Chah

"Hem de saber contemplar. Sempre que els ulls, les orelles, el nas, la boca, el cos o la ment estableixen contacte hem d'estar serens i ser prudents. Quan sorgeix el patiment, qui pateix? Per què ha sorgit? Si tenim por del patiment i no volem mirar-lo a la cara, on ens hi podrem enfrontar? Si sorgeix el patiment i no volem adonar-nos-en, com podrem actuar sobre ell? Alliberar-se del patiment significa conèixer la sortida del patiment. No significa fugir-ne sempre que es presenta. Si fugim, ens emportem el patiment en la fugida."

"L'ensenyament que més costa d'entendre a moltes persones, i que xoca més amb les seves opinions, és l'ensenyament del deixar anar, o d'actuar amb una ment buida. Quan volem concebre això en termes comuns ens confonem i podem pensar que significa fer tot allò que ens vingui de gust. Es pot interpretar així, però el seu significat s'acosta més a aquesta descripció. Imaginem que algú arrossega una pedra molt pesant. Al cap de poc s'adona de l'esforç que fa, però no sap com deixar-la anar. Per tant, segueix endavant amb ella. Si algú li diu que la pot deixar anar respon, "Si la deixo anar no em quedarà res". Encara que senti tots els beneficis que obtindrà si l'abandona, continua pensant, "Si la deixo anar no em quedarà res". De manera que continua tirant de la pedra fins que arriba a quedar exhaust i ja no pot ni aguantar-se dret. Aleshores, la deixa anar."

"Atenció conscient és coneixement. Què estic pensant ara mateix? Què estic fent? Què porto amb mi? Observem aquestes coses, observem com vivim. Si practiquem així, la saviesa podrà sorgir. Observem i investiguem sempre, en totes les situacions. Quan sorgeix en la ment una impressió que ens agrada, ens adonem que ens agrada; no li atribuïm cap substància. És tan sols alegria. Quan sorgeix la tristesa, ens n'adonem, també; i sabem que ser indulgent amb la tristesa no és el camí de la persona que medita.
     Aquí tenim allò que anomenem separar la ment de la sensació. Si som intel·ligents no ens aferrem, deixem que les coses siguin com són. Esdevenim "algú que sap". La ment i la sensació són com l'oli i l'aigua: poden estar en la mateixa ampolla, però no es barregen. Fins i tot quan estem malalts o patim podem conèixer la ment com a ment i la sensació com a sensació. Identifiquem els estats penosos o plaents, però no ens hi identifiquem. Ens quedem només amb la pau, una pau que habita més enllà del malestar i de la satisfacció."

(Textos adaptats de Food for the Heart. Ajahn Chah. Boston: Wisdom Publications, 2002.)

La pràctica és la lliçó (i II)

No abandonis el centre. Si te'n vas, tot allò que passi per la ment, o sorgeixi en ella, s'apoderarà del teu lloc.

No t'ho creguis. No ho facis teu: ni el cos ni la ment són tu, ni són teus. Escolta-ho tot, però no guardis res.

No t'hi impliquis. Observa-ho. Tingues les mans quietes, deixa-ho que passi de llarg. Si hi has d'intervenir no vulguis imposar les teves preferències. 

No abandonis el centre.

No t'ho creguis.

No t'hi impliquis.

No t'instal·lis en cap creença. En aquesta, tampoc.

La pràctica és la lliçó (I)

La pràctica és la lliçó.
La lliçó és la pràctica.

Sóc a l'aula, explicant-me davant d'un grup poc interessat. M'adono que n'hi ha que parlen entre ells, o bé es miren el mòbil mig d'amagat. Segueixo endavant, fent com si no m'adonés d'aquests comportaments. Hi ha cares que expressen que no em segueixen o no m'entenen, però tampoc no pregunten. N'hi ha que no paren d'escriure sense aixecar la vista del paper. De cop i volta, d'entre el grup s'alça una veu i formula una ximpleria que poc té a veure amb allò que estic presentant. Se sent alguna rialleta i el murmuri es fa més patent.

Déus del cel! Però que m'està dient ara aquest. M'ha trencat el discurs i no veig per on començar per fer-li veure que està regant completament fora del test. Ho intento, però la seva mirada irònica m'indica que no m'escolta pas gaire. Encara no he acabat que ja em replica; no vol entendre res, només busca d'exhibir el seu enginy. He de sentir més disbarats. La calor ja em puja fins el pit i començo a notar l'opressió en els pulmons. Em contradiu sense saber de què parla. En fa broma d'allò que jo he dit i ho tergiversa. Més veus i rialletes en el grup. Sento la urgència de contestar per fer-lo callar d'una vegada. Sense ni adonar-me ja he deixat anar algunes paraules mentre ell continuar desvariant. Parlem tots dos alhora. Més tensió en el cos, mentre el cap no para de fer girar arguments, refutacions, exemples i contraexemples. Noto que apujo el to i m'embarbusso en la meva resposta; això m'irrita encara més. El patiment ja es fa insuportable...

                                                                * * *

Estic asseguda al coixí. Hi porto ja vint-i-cinc minuts sense poder-me centrar gaire estona seguida en la respiració. De seguida sorgeixen pensaments, assumptes no aclarits, feina no acabada, dubtes, queixes, penediments o preocupacions. Tenia previst estar-m'hi quaranta-cinc minuts, però tanta oposició m'està deixant exhausta. Em fa l'efecte que estic perdent el temps, però em comprometo a continuar tota l'estona que encara queda. 

Tot d'una comença el dolor. Sento opressió sobre el genoll, el maluc i el peu dret. Tot alhora. Només em faltava això. Intento no fer-ne cas i torno a posar l'atenció en la respiració. No funciona. El dolor capta tota la meva atenció. Ja no veig on refugiar-me. Què he de fer? Deixo la respiració i començo a observar el dolor (exactament on és, en què consisteix, com es desplaça o canvia de tipus, com varia en grau). Però el dolor continua. Tal com m'han explicat que he de fer en aquests casos, relaxo la part afectada. Semblava que la pressió volia afluixar una mica, però es revifa amb més fúria. On tinc ara l'atenció? El dolor s'ho ha menjat tot. El patiment ja es fa insuportable...

Casa meva és casa vostra

"Si és que hi ha cases d'algú", cantava Jaume Sisa.

En la comunicació els determinants possessius (meu, meva, teus, seves...) són molt pràctics. Ens permeten identificar ("aquesta és la teva cadira, aquella és la meva") i establir o assenyalar límits en l'àmbit social ("la bicicleta groga és meva, no la remenis"). Convé respectar les convencions establertes en la comunitat en què vivim, i sobre la propietat privada també hi ha convencions establertes; ja siguin lleis, normes, regles o costums.

A banda d'aquesta dimensió pública en què apareixen els determinants possessius hi ha la dimensió que podem anomenar personal, aquella que prenen aquests termes en la vida de cadascun i cadascuna de nosaltres. Pel que fa a l'àmbit que aquí ens interessa, la creença en què hi ha quelcom que és propietat meva, alguna cosa de la qual en sóc posseïdor, resulta un llast que pot bloquejar completament els avenços. Això és així perquè mentre afirmem el meu o la meva d'alguna cosa estem exhibint i reforçant l'existència d'un jo diferenciat (l'amo o la mestressa de la cosa posseïda).

No ens convé, doncs, aquesta identificació amb el paper de propietaris d'una cosa o altra, sigui la que sigui. Significa això que no hem de tenir res propi? No necessàriament. Per a la gran majoria de persones aquesta no és una opció encertada. Significa, més aviat, que cal canviar la relació establerta amb aquelles coses que tenim a l'abast i que, convencionalment, anomenem meves o nostres. La paraula usdefruit pot ser una bona manera d'establir aquesta nova relació. Les circumstàncies potser fan que arribem a tenir l'usdefruit de determinats objectes (sigui un raspall de dents, uns estalvis o una casa de tres plantes). En podrem gaudir mentre es mantingui la relació, però no ens hi aferrem, perquè no hi ha en els objectes o els diners una part nostra. Potser algun dia perdré la possibilitat de continuar gaudint-ne (la propietat convencional); si és així, res no hauré perdut, perquè res no era meu. Quan entenc i accepto que el jo personal és una construcció mental que va canviant, una projecció sense cap essència, l'actitud cap als béns materials que m'envolten no pot ser una altra.

Cada vegada que dic meva d'alguna cosa, amb el convenciment que és una possessió personal, estic alimentant una dependència i una identificació; alhora, obtinc la prova que, en relació al jo, no he transformat en una veritat viva allò que potser havia comprès amb l'intel·lecte.

Ocasions per a la pràctica

Entenem que amb la meditació (en una o altra de les formes possibles) aconseguim entrenar l'atenció plena quan posem una atenció concentrada sobre l'objecte escollit (la respiració, una espelma encesa, una imatge, un mantra...) i, alhora, vigilem que aquesta atenció es mantingui, i es recuperi quan es perd. Aquesta pràctica ja és valuosa per si mateixa però, sobretot, ens prepara per a mantenir aquesta atenció sostinguda quan ja no estem asseguts. En comparació amb les vint-i-quatre hores del dia, sovint l'estona que nosaltres podem dedicar a la meditació és molt escassa, la podem comptar en minuts. Semblaria, doncs, que amb tan poca estona de pràctica difícilment aconseguirem canvis substancials.

Certament, convé molt poder-hi dedicar un cert temps cada dia, si pots ser, a la mateixa hora. Si només meditem deu minuts, dos o tres cop a la setmana, serà molt difícil avançar. No obstant això, més enllà d'aquestes estones tan importants de meditació que anomenem formal, hi ha les ocasions que ofereix el dia dia per a la pràctica no formal, estones en què no estem en el coixí. I quines són aquestes ocasions? La bona notícia és que totes ho són. Si ens centrem en les hores del dia en què estem desperts, trobem que la ment està ocupada en una activitat o altra, sigui per sensacions en el cos, per les percepcions dels sentits, per emocions o sentiments, per monòlegs (dirigits al present, al passat o al futur) o per converses. Sigui quina sigui l'ocupació podem practicar si prenem consciència "d'allò que ara hi ha en mi". 

Què vol dir prendre'n consciència? Doncs, adonar-me'n, de manera que no m'arrossegui, no se m'emporti. Significa poder-ho observar amb una certa distància, tenint present que és quelcom inestable i contingent, que no hi era, ha arribat i desapareixerà. Per irrellevant que sigui allò que m'ocupa, ha de ser feina meva el col·locar-ho sota aquesta perspectiva que evita la identificació amb allò de què en sóc testimoni. Només amb aquest entrenament constant en situacions neutres, no conflictives, serem capaços de respondre de la mateixa manera quan les situacions se'ns presentin més violentes o enverinades.

Així doncs, siguin quines siguin les nostres circumstàncies particulars, d'ocasions per a practicar no en manquen. Si ho fem així, percebrem com es reforça el coratge i la confiança. La determinació de no desaprofitar cap moment ha de ser completa, no podem reservar-nos o quedar-nos a mig camí. Aquesta vida no és per sempre, i no sabem quan acabarà. No podem comptar amb què més endavant hi haurà temporades més propícies, ara és sempre el moment més adequat per continuar avançant.