Un curs de miracles

La pau que vols només la pots aconseguir perdonant completament. Ningú no aprèn si no vol aprendre i creu que d'alguna manera ho necessita. Si bé en la creació de Déu no hi ha mancança, en allò que tu has fabricat sí, és molt clar. De fet, aquesta és la diferència fonamental entre una cosa i l'altra. La idea de mancança implica que creus que estaries millor en un altre estat que d'alguna manera fos diferent d'aquell en què et trobes ara. Abans de la separació [de Déu], que és allò que significa la caiguda, no hi havia cap mancança. No hi havia necessitats de cap mena. Les necessitats només sorgeixen perquè tu et prives a tu mateix. Actues d'acord amb l'ordre particular de necessitats que tu mateix has establert. I això, alhora, depèn de la percepció que tens d'allò que ets.

                                                                   ***

L'única manera de tenir pau és ensenyant pau. Quan l'ensenyes, no pots deixar d'aprendre-la, perquè no pots ensenyar allò del qual encara et desvincules. Només així podràs recuperar el coneixement que vas abandonar. [...] Aprens tot allò que ensenyes. Ensenya només amor, i aprèn que l'amor és teu i que tu ets amor.

                                                                   ***

Déu és lloat cada vegada que una ment aprèn a ser completament servicial. Però això és impossible, a menys que aprengui també a ser completament inofensiva, perquè les dues creences han de coexistir. Aquells qui són vertaderament servicials són alhora invulnerables, perquè no protegeixen els seus egos i, en conseqüència, res no els pot fer cap mal.

(Extret de A course in miracles. Mill Valley, California: Foundation for Inner Peace, 1976.)

 

Què ens cal

Ens cal,

descobrir els límits actuals de la nostra capacitat d'acceptar i perdonar;
reconèixer quines situacions o actituds ens fan sentir malament i per què;
estar més atents a tot allò que envaeix la ment i la manté distreta, i
desemmascarar els enganys i les maniobres de l'ego per a justificar-se.

Però també, i sobretot, ens cal,

mantenir viu el sentit de l'humor;
tenir present que ja som allò que volem trobar;
actuar com si ja estiguéssim il·luminats, i
estimar-nos més a nosaltres mateixos.

Rabindranath Tagore

L'alliberament no rau en res que sigui positiu i real, ja que això no és possible, sinó en la destrucció del que és negatiu, del que obstrueix la nostra visió de la veritat. Quan aquesta obstrucció, que és la ignorància, s'elimina, és tan sols com aixecar la parpella, fet que no suposa cap pèrdua per a l'ull.

És només la nostra ignorància la que ens fa pensar que el jo, com a jo, és quelcom real que té el seu significat complet en ell mateix. Quan prenem aquesta visió errònia del jo, provem de viure de tal forma que el jo sigui l'objectiu últim de la nostra vida. Aleshores estem abocats a la decepció, com l'home que pretén arribar al seu destí aferrant-se a la pols del camí. El nostre jo no té forma de retenir-nos, atès que la seva pròpia naturalesa és passatgera; i en aferrar-nos a aquest fil del jo que passa pel teler de la vida, no deixem que serveixi per a la roba en la qual és teixit.

                                                                    ***

[...] la funció de la nostra ànima no és aconseguir Déu ni utilitzar-lo per cap propòsit material. Tot el que podem aspirar és a esdevenir més i més un amb Déu. En la regió de la naturalesa, que és la regió de la diversitat, creixem adquirint; en el món espiritual, que és la regió de la unitat, creixem perdent-nos, unificant-nos.

                                                                    ***

La manca d'amor denota un cert grau d'insensibilitat perquè l'amor és la perfecció de la consciència. No estimem perquè no comprenem, o més ben dit, no comprenem perquè no estimem. Perquè l'amor és el significat últim de tot el que ens envolta. No és un mer sentiment, és la veritat, és la joia que rau en l'arrel de tota creació.

  

(Extret de Sadhana. El sentit de la vida. Barcelona: Fragmenta Editorial, 2013.)

Huang Po - Hui Hai

Les persones ordinàries es lliuren al pensament conceptual basat en fenòmens externs, d'aquí ve que experimentin afecció i aversió. Per a eliminar els fenòmens externs n'hi ha prou amb abandonar el pensament conceptual. Quan aquest acaba, els fenòmens externs queden buits; i quan aquests són buits, el pensament s'atura. Però si intentes eliminar l'exterior sense haver aturat abans el pensament conceptual, fracassaràs, únicament aconseguiràs incrementar la capacitat de trasbalsar-te que tenen aquests fenòmens.

Si vols entendre-ho, sàpigues que la comprensió instantània arriba quan la ment ha estat depurada de tota la confusió generada per l'activitat mental que conceptualitza i discrimina. Qui busca la veritat a través de l'intel·lecte i l'aprenentatge, cada vegada se n'allunya més. Fins que no aturis els pensaments que es bifurquen aquí i allà, fins que no abandonis els pensaments de cerca d'alguna cosa, fins que la teva ment no es mantingui immòbil com la fusta o la pedra, no et situaràs en el camí correcte.

(Extret de The Zen teaching of Huang Po. Traducció de John Blofeld. New York: Grove Press, 1958.)

El mal sorgeix de la ment, i és la ment qui el pot vèncer.

Ja és en tu tot allò que et cal. Què cerques, inútilment, a fora?

(Extret de Zen teaching of instantaneous awakening, Hui Hai. Traducció de John Blofeld. Totnes, Devon: Buddhist Publishing Group, 2007.)

Trampa

Sóc del parer que una de les circumstàncies que més ens dificulten la meditació és un malentès que tenim molt assumit i que depèn del llenguatge, de com relacionem i interpretem les paraules. Potser no em serà fàcil expressar-lo perquè, per a referir-m'hi, estaré usant el mateix llenguatge que ens confon!

Es tracta de la convicció segons la qual sempre que som conscients que volem fer alguna cosa cal que la dirigim, que la duguem a terme executant unes determinades accions en una determinada seqüència. És cert que podem actuar d'aquesta manera, si ens ho proposem, però no és la forma en què actuem habitualment. Per exemple, imaginem que som a casa llegint una novel·la asseguts en una butaca i, de sobte, notem que tenim força set. Deixem el llibre al seient i, sense que cap pensament dirigeixi les accions que ara vindran, anem cap a la cuina, obrim un armari, prenem un got, obrim la nevera, agafem una ampolla determinada, l'obrim, omplim el got i bevem. Tot això és ben possible que sigui dut a terme mentre la ment es manté ocupada rememorant la darrera escena de la lectura que teníem entre mans.

Passo ara a la meditació. En ella volem deixar anar tot allò que es presenti. Això vol dir, com ja sabem prou, reconèixer què ha aparegut (sigui un pensament, una sensació, una emoció o una percepció), acceptar-ho tal com és en aquell moment i, tot seguit, abandonar qualsevol observació (comentari, anàlisi, descripció, judici...) que se'ns pugui acudir. L'element important aquí, i que relaciono amb el paràgraf precedent, és que aquesta resposta s'ha de dur a terme sense que cap part en nosaltres la dirigeixi, la gestioni. El reconeixement, l'acceptació i l'abandonament han de succeir sense un jo que ho faci. Tan sols ha de ser present la consciència que testimonia com es desplega el procés. Mentre per damunt de la resposta hi hagi un jo que manifesta la voluntat de reconèixer, acceptar i abandonar, no estem aconseguint aquest deixar-ho anar tot que constitueix la meditació. 

La trampa en què hem caigut és que l'expressió "Medito" resulta, en l'ús del llenguatge, del tot equivalent a l'expressió "Jo medito". Però, a nivell d'experiència viscuda, les dues expressions corresponen a dues situacions completament diferents. Només cal adonar-se que quan considerem la pràctica de la meditació, la segona expressió indica una simple imitació teatral d'allò a què es refereix la primera.

Així doncs, el missatge és que hem de preparar-nos perquè la meditació vagi tota sola. Sense assolir aquesta fita no hi haurà canvis profunds. Aquesta disposició sovint ens costa molt perquè, conscientment o inconscient encara volem dirigir la meditació. No ens decidim a rendir-nos del tot, fins al punt que s'esfondri completament l'estructura del jo que hem edificat al llarg dels anys. Aquest jo que, sempre que està despert, imposa la seva intervenció en les coses, com si sense ell res no fos possible.