La Gràcia és expressió en mi del meu jo vertader. La Gràcia sempre hi és, sempre actua; com la gravetat, que tot ho atrau en tot moment. Però així com de l'atracció de la gravetat només en som conscients quan caiem o bé quan alguna cosa ens cau de les mans, de la Gràcia ens n'adonem només quan estem en silenci, oberts de cor i de ment.
Els raigs de sol no són el sol, però són sol. No poden existir sense ell. De manera semblant, nosaltres no som la Font de vida, sinó l'existència que en brolla, i sense ella no seríem.
Els rius avancen cap el lloc d'on prové l'aigua, el mar. A vegades lentament i calmats, formant meandres. Altres, veloços i agitats, entre les pedres o creant salts d'aigua. Podem veure'ns com un embassament que obstrueix, durant un temps, el fluir de l'aigua. Ja sabem que si plou molt, i seguit, l'embassament no podrà suportar la pressió i caldrà obrir les comportes per deixar que l'aigua segueixi el seu curs. Cas contrari, la pressió de l'aigua rebentaria la presa. Però també podem veure'ns com aigua del riu (que és riu), amb un destí final clar i que s'adapta perfectament al terreny en què llisca en cada instant.
