Tenir cura de la ment

Tothom entén que per a contribuir a mantenir saludable el cos hem d'ocupar-nos de la seva higiene, donar-li una alimentació sana, procurar que estigui actiu i deixar-lo descansar adequadament. Si bé aquestes pràctiques no garanteixen sempre la salut, oblidar-les ens encamina cap a les malalties i les disfuncions.

Entre nosaltres, qui té una cura semblant de la ment? Qui la manté neta, l'alimenta com cal, la fa treballar quan i com convé, i la fa reposar quan no és necessària? Qui la governa? El cas és que la tenim ben abandonada. Com si no calgués fer res per ella. Passen els anys però no madura, més aviat consolida unes dinàmiques instintives, molt primàries, que poques vegades són les més convenients. El resultat és una ment alhora rutinària i inestable, que no coneix altra disciplina que el seu caprici. Essent així, no és estrany que ens acabi produint tants i tants maldecaps. 

La meditació és la via per excel·lència per reconduir aquesta situació. Meditar obliga la ment a baixar de la trona des d'on actua amb un despotisme absolut. L'ensenya a ocupar-se d'allò que ens és profitós i a deixar estar tot allò altre que ens intoxica o ens fa perdre el temps i la vitalitat. Fa que es desenvolupi en ella l'atenció sostinguda en el present i la concentració sobre allò que li demanem. En darrer terme, la ment ha d'aprendre a servir amb diligència quan és requerida i a apartar-se quan esdevé una nosa, una intromissió.

Tota aquest canvi que es persegueix, és clar, ha d'enfrontar-se a les resistències diverses que la ment aixeca. Ella no accepta pas de bon grat la seva nova posició. Al contrari, s'hi oposa de valent de totes les formes possibles —i en aquí disposa de molts recursos— per tal de fer fracassar el nostre propòsit. Les dificultats, doncs, no ens faltaran. No obstant això, passi allò que passi, hem de trobar la manera de no rendir-nos ni desesperar-nos. Recordem que sempre hi és!

Despertar

Una altra manera de sintetitzar la nostra dificultat principal pot ser aquesta: en cada situació, i de forma rutinària, ens sotmetem als interessos, les exigències i els pronunciaments del jo superficial. Aquell jo que és només un conglomerat d'elements diversos com ara creences, records, preferències, aversions, dades, coneixements o trets psicològics. En aquest sentit, és molt remarcable la gran influència soterrada que tenen en nosaltres les diverses formes de malestar físic que, en un grau o altre, ens acompanyen tan sovint. Pensem, per exemple, en el cansament, la son, el fred, la calor, la gana, una mala digestió, la incomoditat en la positura, el dolor o el soroll. Aquestes influències quotidianes ens passen desapercebudes encara que poden arribar a condicionar-nos molt negativament (tensió que s'acumula, mal humor, irritació, tristesa o decaïment).

El cas és que tot allò que m'arriba pels sis sentits (cal incloure la ment com a sisè sentit) posa en marxa immediatament un procés d'avaluació, sovint molt poc conscient, en què es tracta de determinar si crec que m'afecta a mi i, cas que sí, de quina manera. Aquest jo petit o superficial (el mi) agafa el protagonisme, filtra allò rebut i hi respon de forma automàtica a partir dels propis criteris. Actua així i procura que no sorgeixi cap altre moviment fora del seu control.

Aquesta opció de vida dictada pel jo superficial és de fet un somni, una alienació. Malauradament, hi estem tan habituats que podem passar molts dies seguits sense recordar que no estem obligats a vagarejar perduts en un somni. De tant en tant, potser ens desvetllem una mica i som capaços d'abandonar durant una estona aquesta perspectiva tan estreta. Però al cap de poc temps, tornem a caure fascinats per les quimeres i les il·lusions. La pràctica continuada de la meditació contribueix a fer més freqüents i duradors els desvetllaments que ens retornen a la realitat des del silenci interior.

Willigis Jäger

L'atenció és el punt de partida i el cor de tots els camins espirituals. La vida atenta es basa en el reconeixement que la realitat només es pot experimentar aquí i ara. La pràctica de l'atenció és indispensable per tal de poder establir contacte amb aquesta realitat. Ens ensenya a dur a terme amb una presència completa tot allò que ens ocupa. Ens ensenya a viure cada moment de la nostra vida i, d'aquesta manera, a extreure'n tota la seva riquesa. Per això l'atenció és la pràctica més important i, alhora, la més difícil en el camí espiritual; és expressió de la saviesa suprema, tal com ens ho mostra aquesta història zen:

Un home va demanar al mestre Ikkyu: "Mestre, em podeu escriure algunes regles fonamentals de la saviesa suprema?". Ikkyu va agafar un pinzell i paper i va escriure: "Atenció". "Això és tot?", va preguntar l'home. "No hi voleu afegir res més?". Ikkyu hi va escriure: "Atenció, atenció". Força molest, l'home va tornar-li a demanar si allò era tot. Aleshores, Ikkyu va recuperar el pinzell i va escriure: "Atenció, atenció, atenció".

En el fons, en el camí espiritual no fem res especial: intentem assolir el moment i esdevenir un amb allò que estem fent en aquell moment. Si practiquem això reconeixem que la major part del temps no estem realment presents, sinó que estem perduts en pensaments que s'ocupen del passat o del futur. Però la vida només es mostra en aquest instant. La pràctica de l'atenció ens retorna al moment. És una interrupció constant de l'activitat del jo. Aleshores ja no som arrossegats pel torrent dels costums. Aquest exercici ens obre l'accés a les fondàries del nostre ésser.

(Text adaptat de Sabiduría eterna. Estella: Verbo Divino, 2010.)

Perdonar

Podem arribar a patir a molt, i durant molt de temps, per fets que ja queden lluny en el passat, que és com dir per fets que no són. I tant és si es tracta de situacions en les quals vam ser ofesos o agredits d'una manera o altra, o bé si nosaltres vam ser qui va cometre el greuge o l'agressió. En els dos casos tenim algú que no ha estat perdonat.

La meditació pot ajudar-nos també a rectificar aquests records tan perjudicials. Aquesta rectificació és necessària perquè si no perdonem no serem perdonats. Anem a pams. En primer lloc, la meditació ens fa veure que el patiment tan real que experimentem es manté només pel record que es fa present. Els fets ja han quedat enrere però, per la raó que sigui (i ella, no és rellevant), no estem disposats a deixar-los anar, els retenim. La pena segueix ben viva perquè no hem perdonat. Mentre no siguem capaços de perdonar, el patiment no acabarà. Com el dolor que produeix una espina clavada; fins que la treus.

Un cop som prou conscients que el patiment només es sosté en aquesta memòria que es resisteix al perdó, ve la necessitat de perdonar. No pas per a mostrar-nos virtuosos, o per imposició d'una llei externa. Ens cal el perdó, sobretot, perquè si no nosaltres mateixos ens infligirem el càstig per no haver perdonat. I aquest càstig no consisteix pas en què en el futur no serem perdonats per les faltes que cometrem. No. La sanció és immediata i ve donada, precisament, pel patiment actual que ens causem nosaltres mateixos amb el record obsessiu d'aquells fets que no hem perdonat.

Amb el perdó s'abandona el desig foll de mantenir la separació que volíem imposar. Aquesta renúncia a una pretensió impossible l'experimentem en forma d'un gran alleujament interior. En diem, pau.

 

Duresa

Quan me n'adono, m'esparvera la duresa amb què a vegades ens tractem nosaltres mateixos o bé tractem els altres. De fet, en la perspectiva no dualista, aquestes no són dues situacions diferents. Allò que faig als altres m'ho faig a mi mateix. La separació no és real, per molt que ens la podem creure i, aleshores, en patim les conseqüències. Però no perquè la realitat hagi canviat, sinó perquè passem a experimentar la il·lusió que ha creat  la ment ofuscada.

No crec que la duresa sigui una bona estratègia, ni en el camí espiritual ni en cap altre aspecte de la nostra existència, ni en la dimensió personal ni en la dimensió social. Tampoc no ho és la duresa benintencionada. Sí que considero que hi ha situacions i moments en què cal mantenir fermesa, determinació, capacitat de resistència o de sacrifici. Però aquestes actuacions estarien lligades a uns fets particulars que ens demanen ser coherents amb un compromís lliurement assumit. En cap cas no trobo recomanable que el propi camí hagi d'incloure com a principis l'obcecació o la intransigència. Tampoc no crec que regir-nos per les idees de pecat, culpa i càstig ens pugui ajudar gaire (sí, en canvi, la pràctica del perdó). Aquests principis i aquestes idees són expressions de violència o d'impotència, les quals no formen part de la nostra naturalesa essencial. Elles contribueixen a què perdem de vista la bondat i la compassió, i quan aquestes qualitats desapareixen tenim un indicador segur que ens estem equivocant, perquè ens neguem nosaltres mateixos.

Així doncs, en el dia a dia el nostre compromís ens hauria de permetre trobar un equilibri entre l'objectiu d'una reconciliació plena i incondicional amb la Vida i la nostra capacitat present d'actuar en conseqüència. Ens cal aprendre a reconèixer i respectar els ritmes en tot allò que esdevé i que, no ho oblidem, no podem controlar. Necessitem ser sempre realistes, pacients i amables amb nosaltres mateixos, només així ho podrem ser de debò amb els altres. La qual cosa no significa pas caure en la indolència, la indiferència o la desídia. Certament és un equilibri a vegades difícil, sovint incert, però l'hem d'establir tan bé com puguem si no ens volem esgarriar perillosament.

(L'impuls per a escriure aquestes ratlles precedents prové del comentari de Jin a l'entrada Progrés, a rel de la intervenció de l'Anneta (moltes gràcies a tots dos). M'ha semblat que la importància d'allò que el comentari referit presenta podia justificar una nova entrada.)