Chögyam Trungpa (II)

Em sembla que un problema fonamental que tots tenim és que som molt crítics amb nosaltres mateixos, fins al punt que arribem a ser els nostres propis enemics. La meditació és una manera d'acceptar-se, de reconciliar-se amb un mateix i fer-se'n amic. Potser descobrirem que no som tan dolents com ens havien dit.

[...] Meditar és simplement compenetrar-se amb un mateix, examinar efectivament i sense avergonyir-se el propi procés psicològic. És reconèixer-se de manera completa en allò que hom és. A menys que siguem capaços de fer-nos amics de nosaltres mateixos no hi haurà cap esperança. Si ens declarem irrecuperables, si tenim una visió vil de nosaltres mateixos, estem enfonsant els ponts de què disposem; aquestes actituds ens obliguen a estar sempre buscant quelcom molt millor que allò que som. Tractar de guanyar una cursa contra un mateix a cada instant pot allargar-se indefinidament. I així és precisament com ens comportem.

Per tant, meditar és entrar en contacte amb allò que som veritablement, amb totes les manifestacions aspres, tosques, doloroses, irritants i fastigoses que succeeixen dintre nostre. Per molt repugnant que sigui el nostre estat d'ànim, hem d'examinar-lo. Veure'l és meravellós. Descobrir que aquestes coses existeixen en el seu ambient natural és d'una gran bellesa: és una altra dimensió de la bellesa de la natura. [...] La meditació, doncs, és una manera d'entrar en aquesta situació natural i orgànica, de ficar-s'hi de ple, per la via més directa i perfecta.

(Text adaptat de Abhidharma. Psicología budista. Editorial Kairós: Barcelona, 1988.)

Tenir, fer, ser

El cos i la ment de l'ésser humà, el cos-ment, és una de les formes en què la Vida s'expressa, es desplega. Així, el cos-ment és forma, el mitjà que serveix al propòsit. Un mitjà que ens permet tenir (obtenir) i fer (actuar) en el món. Mentre no perdem de vista quina és la base, la font, i quin és l'instrument, el mitjà, la nostra existència es manté en harmonia amb la dinàmica de la Vida. 

En canvi, aquesta harmonia es trenca cada vegada que el tenir i el fer els deslliguem del ser. Això passa quan oblidem la nostra essència i en fem del cos-ment un ésser diferenciat del seu origen, una identitat pròpia. Aleshores, l'existència queda encongida i ofegada. El sentit d'aquesta existència passa a ser un tenir i un fer que busquen de satisfer els desitjos d'un individu que es veu autònom i es creu separat de tot allò que considera que són altres éssers, també autònoms i separats. Desapareix l'harmonia i el fluir en el si de la Vida. En lloc seu, apareix la insatisfacció constant, la lluita per aconseguir o dur a terme quelcom que ens hauria de retornar la pau perduda. Aquesta lluita està condemnada al fracàs des del primer moment, atès que l'equilibri trencat no es podrà restaurar mai acumulant possessions o èxits personals. Allò que cal és renunciar a la resistència inútil que hem introduït i acceptar de grat el corrent que tot ho mou i del qual formem part.

El jo social, aquest jo petit amb el qual ens identifiquem, té les seves raons. Sobretot, una raó de tipus pràctic: socialment ens resulta necessari per a organitzar les molt diverses interaccions i relacions que mantenim els uns amb els altres. També convé recordar que té una funció formativa en la infància i l'adolescència. No obstant això, no podem perdre de vista que és un jo instrumental. Tal com ho és el cos que ens acompanya. L'un i l'altre són moviment, projecció. El seu àmbit és el de tenir i fer.

Quan ens quedem quiets i en silenci, durant una estona, anem deixant enrere l'agitació superficial que ens manté tothora ocupats i expectants. Aleshores, els anhels es van apaivagant. Ja no ens cal posseir ni assolir res per a sentir-nos en pau amb nosaltres mateixos. N'hi ha prou amb constatar que som i que el nostre ésser no està mancat de res. Aquí hi podem trobar el centre estable del qual tot sorgeix, també el jo petit, i al qual tot retorna.

Tenir cura de la ment

Tothom entén que per a contribuir a mantenir saludable el cos hem d'ocupar-nos de la seva higiene, donar-li una alimentació sana, procurar que estigui actiu i deixar-lo descansar adequadament. Si bé aquestes pràctiques no garanteixen sempre la salut, oblidar-les ens encamina cap a les malalties i les disfuncions.

Entre nosaltres, qui té una cura semblant de la ment? Qui la manté neta, l'alimenta com cal, la fa treballar quan i com convé, i la fa reposar quan no és necessària? Qui la governa? El cas és que la tenim ben abandonada. Com si no calgués fer res per ella. Passen els anys però no madura, més aviat consolida unes dinàmiques instintives, molt primàries, que poques vegades són les més convenients. El resultat és una ment alhora rutinària i inestable, que no coneix altra disciplina que el seu caprici. Essent així, no és estrany que ens acabi produint tants i tants maldecaps. 

La meditació és la via per excel·lència per reconduir aquesta situació. Meditar obliga la ment a baixar de la trona des d'on actua amb un despotisme absolut. L'ensenya a ocupar-se d'allò que ens és profitós i a deixar estar tot allò altre que ens intoxica o ens fa perdre el temps i la vitalitat. Fa que es desenvolupi en ella l'atenció sostinguda en el present i la concentració sobre allò que li demanem. En darrer terme, la ment ha d'aprendre a servir amb diligència quan és requerida i a apartar-se quan esdevé una nosa, una intromissió.

Tota aquest canvi que es persegueix, és clar, ha d'enfrontar-se a les resistències diverses que la ment aixeca. Ella no accepta pas de bon grat la seva nova posició. Al contrari, s'hi oposa de valent de totes les formes possibles —i en aquí disposa de molts recursos— per tal de fer fracassar el nostre propòsit. Les dificultats, doncs, no ens faltaran. No obstant això, passi allò que passi, hem de trobar la manera de no rendir-nos ni desesperar-nos. Recordem que sempre hi és!

Despertar

Una altra manera de sintetitzar la nostra dificultat principal pot ser aquesta: en cada situació, i de forma rutinària, ens sotmetem als interessos, les exigències i els pronunciaments del jo superficial. Aquell jo que és només un conglomerat d'elements diversos com ara creences, records, preferències, aversions, dades, coneixements o trets psicològics. En aquest sentit, és molt remarcable la gran influència soterrada que tenen en nosaltres les diverses formes de malestar físic que, en un grau o altre, ens acompanyen tan sovint. Pensem, per exemple, en el cansament, la son, el fred, la calor, la gana, una mala digestió, la incomoditat en la positura, el dolor o el soroll. Aquestes influències quotidianes ens passen desapercebudes encara que poden arribar a condicionar-nos molt negativament (tensió que s'acumula, mal humor, irritació, tristesa o decaïment).

El cas és que tot allò que m'arriba pels sis sentits (cal incloure la ment com a sisè sentit) posa en marxa immediatament un procés d'avaluació, sovint molt poc conscient, en què es tracta de determinar si crec que m'afecta a mi i, cas que sí, de quina manera. Aquest jo petit o superficial (el mi) agafa el protagonisme, filtra allò rebut i hi respon de forma automàtica a partir dels propis criteris. Actua així i procura que no sorgeixi cap altre moviment fora del seu control.

Aquesta opció de vida dictada pel jo superficial és de fet un somni, una alienació. Malauradament, hi estem tan habituats que podem passar molts dies seguits sense recordar que no estem obligats a vagarejar perduts en un somni. De tant en tant, potser ens desvetllem una mica i som capaços d'abandonar durant una estona aquesta perspectiva tan estreta. Però al cap de poc temps, tornem a caure fascinats per les quimeres i les il·lusions. La pràctica continuada de la meditació contribueix a fer més freqüents i duradors els desvetllaments que ens retornen a la realitat des del silenci interior.

Willigis Jäger

L'atenció és el punt de partida i el cor de tots els camins espirituals. La vida atenta es basa en el reconeixement que la realitat només es pot experimentar aquí i ara. La pràctica de l'atenció és indispensable per tal de poder establir contacte amb aquesta realitat. Ens ensenya a dur a terme amb una presència completa tot allò que ens ocupa. Ens ensenya a viure cada moment de la nostra vida i, d'aquesta manera, a extreure'n tota la seva riquesa. Per això l'atenció és la pràctica més important i, alhora, la més difícil en el camí espiritual; és expressió de la saviesa suprema, tal com ens ho mostra aquesta història zen:

Un home va demanar al mestre Ikkyu: "Mestre, em podeu escriure algunes regles fonamentals de la saviesa suprema?". Ikkyu va agafar un pinzell i paper i va escriure: "Atenció". "Això és tot?", va preguntar l'home. "No hi voleu afegir res més?". Ikkyu hi va escriure: "Atenció, atenció". Força molest, l'home va tornar-li a demanar si allò era tot. Aleshores, Ikkyu va recuperar el pinzell i va escriure: "Atenció, atenció, atenció".

En el fons, en el camí espiritual no fem res especial: intentem assolir el moment i esdevenir un amb allò que estem fent en aquell moment. Si practiquem això reconeixem que la major part del temps no estem realment presents, sinó que estem perduts en pensaments que s'ocupen del passat o del futur. Però la vida només es mostra en aquest instant. La pràctica de l'atenció ens retorna al moment. És una interrupció constant de l'activitat del jo. Aleshores ja no som arrossegats pel torrent dels costums. Aquest exercici ens obre l'accés a les fondàries del nostre ésser.

(Text adaptat de Sabiduría eterna. Estella: Verbo Divino, 2010.)