Res no canvia. Tot és diferent

Abans d'haver sentit a parlar de la meditació és molt habitual trobar-se en un estat en què ens identifiquem del tot amb el cos i amb el contingut dels nostres pensaments, les percepcions, els sentiments i les emocions. Aquesta és l'actitud ordinària, la que ens fa reaccionar constantment i de manera gairebé mecànica davant de tot allò que capta la nostra atenció.

Potser arriba un dia en què ens fixem en la meditació i comencem a practicar-la. Aleshores, de forma progressiva sorgeix una gran descoberta: jo no sóc allò que em passa, allò que penso, sento o percebo. A més, les coses tampoc no tenen per què ser tal com es presenten ja que, de fet, m'apareixen segons allò que jo projecto en elles. Aquesta descoberta va generant un canvi radical de perspectiva i d'actitud. Hem de reconèixer que ho capgira tot, tant pel que fa al món, com a la ment o a les relacions amb els altres i, sobretot, en relació a què (qui) sóc jo.

Si continuem per aquest camí d'exploració d'unes preguntes que havíem ignorat (qui sóc, què és un pensament, què n'he de fer de les emocions, què és real, què puc escollir i què em ve donat, estic sola...?) perquè ens semblaven trivials o absurdes, van perdent força certes idees que havíem incorporat i reforçat amb el pas dels anys, com ara la consistència de la identitat personal. Ens adonem que el jo social (o psicològic) amb què ens presentem és una construcció necessària, però que és quelcom sobreposat. Sobreposat a què (qui)?

Podem, doncs, observar amb més equanimitat tot allò que sorgeix, tot allò que ens afecta. Però les coses continuen sorgint i ens continuen afectant, tal com passava abans de començar a meditar. Què ha canviat en nosaltres? A banda dels beneficis ja coneguts que incorpora el fet de poder objectivar allò que experimentem, hi ha algun altre element nou, significatiu? Sembla que sí, un canvi fonamental és que, de mica en mica, creix la nostra capacitat de substituir l'atenció sobre el contingut dels pensaments per l'atenció sobre el procés en què sorgeixen. Aquesta diferència recol·loca el jo. Ara ja no és una identitat particular, perquè els continguts que apareixen ja no són allò essencial. El jo que observa deixa de tenir trets personals i perd consistència, es va tornant més difús. En el límit, resulta indestriable del sorgiment que reconeix. Ja no hi ha dos, observador i fenomen observat. Els dos es fusionen en l'observació que els engloba.

Veiem que res no ha canviat. Alhora, tot és diferent. El cercle s'ha tancat amb el retorn al punt de partida: l'existència, arran de terra, com a ésser humà. Però un ésser humà que ara sap que ho és tot en el corrent de la Vida, i res, fora d'ell.

Adonar-nos

Ésser conscients dels processos mentals que contínuament es posen en marxa i que fan moure pensaments, sensacions i sentiments en una direcció o altra. 

Adonar-nos-en.

Estar tan atents como sigui possible a aquestes dinàmiques pròpies de la ment, aquests canvis que sovint són molt subtils, però que tenen prou força com per fer-nos experimentar una cosa o altra, o bé fer-nos viure una certa situació d'una determinada manera. Així, un petit detall extern que ens crida l'atenció, o bé l'esbós d'alguna idea que apareix en la ment, tenen la capacitat de posar en marxa un procés mental que ens atrapa del tot durant una estona més o menys llarga. Aquest procés serà interromput per un altre, igualment inesperat i no desvelat, que passarà a ocupar el seu lloc.

Adonar-nos d'aquest moviment constant que se'ns emporta. Entendre'l, i no rebutjar-lo.

Podríem creure que l'atenció que aquí es demana ens complicarà molt més l'existència, que serà una feinada addicional a la que ja tenim cada dia, que comportarà una nova font de tensió, un cansament afegit al que potser ja arrosseguem. O que simplement serà una pèrdua de temps. Sí, podríem creure-ho, però no és així.

Cada vegada que ens adonem d'aquesta dinàmica que ens posseeix de forma tan completa i continuada experimentem un gran alleujament, una alegria que no ve d'enlloc: apareix com el fruit de la descoberta. És com començar el primer dia de vacances (deia, Rigdzin Shikpo) o pagar la darrera quota d'un préstec bancari. Ser conscients d'aquest fenomen fa sorgir una sensació molt intensa de descans, de satisfacció perquè hem descarregat de les espatlles quelcom molt feixuc que ara veiem que no ens calia suportar. També satisfà perquè reforça la nostra confiança en la capacitat que tenim d'encarar tot allò que pugui succeir.

Com sempre, lector/a pacient que m'acompanyes, no em creguis. Fes la prova, si et plau, i treu-ne les teves conclusions.

Espai, obertura

Tret d'aquells casos en què la simple curiositat n'és el motor, el fet d'interessar-se per la meditació indica que la persona reconeix que la seva vida no acaba de ser satisfactòria. Aquest reconeixement ja és un progrés, i constitueix el primer pas per a posar en marxa un canvi d'actitud, de visió, que permeti capgirar el seu estat actual. Ara bé, que la situació vital resulti insatisfactòria no vol pas dir que hi hagi quelcom que està malament en la persona, quelcom a aprendre, millorar o eliminar. En les vies espirituals, el despertar indica la sortida d'un somni, de la confusió, i el reconeixement de la realitat. Despertar no és pas deixar de ser allò que ja érem. És per això que no és una bona idea apropar-se a la meditació amb l'objectiu de fer-la servir per a canviar, per a esdevenir una persona millor en algun sentit.

Jutgem i qualifiquem massa. Posem una atenció desmesurada al contingut dels nostres pensaments. També donem una importància excessiva a la presència d'emocions, sentiments o sensacions. Tot plegat constitueix un gran desgast psíquic i físic. Genera una opressió que finalment ens desborda perquè no sabem com gestionar-la. Es pot representar usant la imatge d'una cambra tancada, sense finestres, en què les parets es van acostant les unes a les altres i nosaltres estem sols al mig. La sensació d'ofec, d'estar atrapats en la situació, pot arribar a ser molt intensa i dolorosa.

En la tradició budista ocupa un paper central l'obertura, la idea d'espai obert i il·limitat. És en aquest espai on sorgeix tot allò que ens afecta d'una manera o altra. Sortir de la presó estreta cada vegada que ens hi fiquem i recuperar l'obertura que ens mena cap a aquest espai tan ample i acollidor és un moviment que convé no perdre mai de vista. Podem integrar-lo tant en la pràctica de la meditació com en el nostre dia a dia quan no estem meditant.

Durant la meditació és important no quedar-se completament aturat, perquè quan això passa l'atenció s'afebleix molt. Una bona manera d'evitar-ho es basa en mantenir-nos a prop d'aquest espai primordial. Podem aconseguir-ho a través de la respiració. Així, quan expirem hi deixem anar els pensaments, les emocions o els sentiments que hagin sorgit. Permetem que retornin a la base en la qual s'han originat, independentment del seu contingut. Ens interessa ser conscients del procés que consisteix a adonar-nos d'allò que ha sorgit i, a continuació, deixar-ho anar suaument.

En aquesta dinàmica, convé observar que si bé la referència a obertura i a espai és només una manera de parlar, de fer-nos una imatge comprensible d'allò a què ens referim, no es tracta pas d'una il·lusió, d'una fantasia. La base primordial a què fa referència l'obertura i l'espai és ben real. És allò més real que hi ha en nosaltres perquè constitueix el nostre ésser. Per tant, treballar amb l'obertura i l'espai no és cap autosuggestió, malgrat que no disposem de paraules adequades per a referir-nos a la Font a què ens adrecem.

Chögyam Trungpa (II)

Em sembla que un problema fonamental que tots tenim és que som molt crítics amb nosaltres mateixos, fins al punt que arribem a ser els nostres propis enemics. La meditació és una manera d'acceptar-se, de reconciliar-se amb un mateix i fer-se'n amic. Potser descobrirem que no som tan dolents com ens havien dit.

[...] Meditar és simplement compenetrar-se amb un mateix, examinar efectivament i sense avergonyir-se el propi procés psicològic. És reconèixer-se de manera completa en allò que hom és. A menys que siguem capaços de fer-nos amics de nosaltres mateixos no hi haurà cap esperança. Si ens declarem irrecuperables, si tenim una visió vil de nosaltres mateixos, estem enfonsant els ponts de què disposem; aquestes actituds ens obliguen a estar sempre buscant quelcom molt millor que allò que som. Tractar de guanyar una cursa contra un mateix a cada instant pot allargar-se indefinidament. I així és precisament com ens comportem.

Per tant, meditar és entrar en contacte amb allò que som veritablement, amb totes les manifestacions aspres, tosques, doloroses, irritants i fastigoses que succeeixen dintre nostre. Per molt repugnant que sigui el nostre estat d'ànim, hem d'examinar-lo. Veure'l és meravellós. Descobrir que aquestes coses existeixen en el seu ambient natural és d'una gran bellesa: és una altra dimensió de la bellesa de la natura. [...] La meditació, doncs, és una manera d'entrar en aquesta situació natural i orgànica, de ficar-s'hi de ple, per la via més directa i perfecta.

(Text adaptat de Abhidharma. Psicología budista. Editorial Kairós: Barcelona, 1988.)

Tenir, fer, ser

El cos i la ment de l'ésser humà, el cos-ment, és una de les formes en què la Vida s'expressa, es desplega. Així, el cos-ment és forma, el mitjà que serveix al propòsit. Un mitjà que ens permet tenir (obtenir) i fer (actuar) en el món. Mentre no perdem de vista quina és la base, la font, i quin és l'instrument, el mitjà, la nostra existència es manté en harmonia amb la dinàmica de la Vida. 

En canvi, aquesta harmonia es trenca cada vegada que el tenir i el fer els deslliguem del ser. Això passa quan oblidem la nostra essència i en fem del cos-ment un ésser diferenciat del seu origen, una identitat pròpia. Aleshores, l'existència queda encongida i ofegada. El sentit d'aquesta existència passa a ser un tenir i un fer que busquen de satisfer els desitjos d'un individu que es veu autònom i es creu separat de tot allò que considera que són altres éssers, també autònoms i separats. Desapareix l'harmonia i el fluir en el si de la Vida. En lloc seu, apareix la insatisfacció constant, la lluita per aconseguir o dur a terme quelcom que ens hauria de retornar la pau perduda. Aquesta lluita està condemnada al fracàs des del primer moment, atès que l'equilibri trencat no es podrà restaurar mai acumulant possessions o èxits personals. Allò que cal és renunciar a la resistència inútil que hem introduït i acceptar de grat el corrent que tot ho mou i del qual formem part.

El jo social, aquest jo petit amb el qual ens identifiquem, té les seves raons. Sobretot, una raó de tipus pràctic: socialment ens resulta necessari per a organitzar les molt diverses interaccions i relacions que mantenim els uns amb els altres. També convé recordar que té una funció formativa en la infància i l'adolescència. No obstant això, no podem perdre de vista que és un jo instrumental. Tal com ho és el cos que ens acompanya. L'un i l'altre són moviment, projecció. El seu àmbit és el de tenir i fer.

Quan ens quedem quiets i en silenci, durant una estona, anem deixant enrere l'agitació superficial que ens manté tothora ocupats i expectants. Aleshores, els anhels es van apaivagant. Ja no ens cal posseir ni assolir res per a sentir-nos en pau amb nosaltres mateixos. N'hi ha prou amb constatar que som i que el nostre ésser no està mancat de res. Aquí hi podem trobar el centre estable del qual tot sorgeix, també el jo petit, i al qual tot retorna.