Vida espiritual (II)

Tot i la nostra determinació d'orientar-nos en la direcció del bé, un cop i un altre ens en desviem i acabem provocant una trencadissa. Pot ser que ens calguin moltes ensopegades abans no arribem a adonar-nos de què estem fent. Perquè es tracta d'això, de què fem, i no pas de què passa. La dificultat rau en què allò que fem (o pensem, o diem) sorgeix com una reacció automàtica de la qual en som molt poc conscients. Les rutines de la ment, generades per creences, anhels, frustracions o temors, estan tan consolidades que la voluntat de corregir-les no té prou força com per frenar la seva inèrcia. Quan ens n'adonem ja és massa tard; l'ego ha envestit o defugit allò que tenia al davant si li produïa aversió, o bé s'hi ha abocat si li produïa satisfacció. Tant en un cas com en l'altre, a cegues.

Davant d'aquests fracassos, la pitjor decisió que podem prendre és creure que no hi ha res a fer, que no podem canviar, que sempre serem així. La decisió apropiada passa per reforçar la paciència i la persistència. Condemnar-nos o castigar-nos només reforça allò que precisament voldríem deixar enrere. Convé aixecar-nos de terra una altra vegada i reprendre el camí. Si revisem com anàvem, la nova caiguda pot mostrar-nos on i com hem tornat a badar.

Ens cal, sobretot, practicar el coratge necessari per a poder introduir una pausa, un silenci interior, en lloc d'abandonar-nos a la pressió emocional i deixar que sigui ella qui respongui a la situació que es presenta, tant si aquesta ens plau, com si ens desplau o bé ens resulta indiferent. Aquest coratge es guanya a través de la pràctica de l'atenció conscient. Si no sóc prou conscient d'allò que expressa el cos i la ment no seré capaç de respondre-hi adequadament, al contrari, es dispararà el tipus de reacció que estigui més reforçat, tot seguint un cert patró que s'ha establert al llarg dels anys i que deixa de banda completament què hi ha en mi, ara i aquí.

En l'àmbit espiritual tota resposta que no passi la prova de la compassió, de l'amor bondadós cap a un mateix i cap als altres, és una resposta equivocada.

Vida espiritual (I)

Allò que podem anomenar la vida espiritual, o la dimensió espiritual, no està separada de la vida quotidiana, de la dimensió pràctica de l'existència. La dificultat, un cop més, la crea un ús inadequat del llenguatge, de les paraules. Amb les paraules podem indicar distincions, i és adequat fer-ne quan estan justificades, però les distincions no han de crear separacions. Les distincions en el discurs poden ajudar-nos a ser més precisos, coherents o ordenats, però si elles incorporen separacions en la realitat, acaben generant uns conflictes i unes dificultats que no existien.

És en les accions més ordinàries, en la vida quotidiana, on s'ha de manifestar aquesta dimensió espiritual. Si ella queda restringida a un seguit de creences, lectures, rituals, oracions o meditacions, sense que s'expressi en les paraules, els actes i les actituds del dia a dia, serà només un posat, una ficció estèril.

En aquest sentit, una persona que es considera atea, però que manté una actitud compassiva i acollidora amb totes les persones que tracta, podem dir que viu una vida plenament espiritual (malgrat que no en sigui conscient, o fins i tot ho negui). A la inversa, qui es declara creient i seguidor d'una certa doctrina o filosofia, però que veu sempre els altres com oportunitats per aconseguir algun benefici, com adversaris o com éssers que li són indiferents, és una persona que no ha estat capaç encara d'anar més enllà de les seves pulsions i inclinacions més primitives.

En la vida espiritual, les paraules, els conceptes i les idees són importants. Però ho són, sobretot, perquè ens poden assenyalar la destinació, no pas perquè ens permeten desplegar una activitat intel·lectual engrescadora. A partir de cert punt, no té cap sentit quedar encallat en voler dilucidar tots els detalls, les múltiples preguntes i interpretacions que es poden plantejar. Els anys passen de pressa i les especulacions no tenen fi. Allò que de debò convé és posar-se a la feina tot seguit. Viure i experimentar la veritat que les paraules i les idees anuncien. Si esperem demostracions de validesa de les propostes espirituals no les assolirem pas en l'intel·lecte, només les podrem trobar en els canvis que arriben quan integrem les propostes en la nostra vida.

Rendició

Alliberar-nos és sinònim d'anar abandonant totes les defenses que hem aixecat. L'alliberament complet demana que oferim de grat la rendició absoluta, incondicional.

Abandonar les defenses significa comprendre i assumir que no hi ha res a defensar, perquè allò més valuós en mi ho és, precisament, perquè no pot ser alterat ni destruït. No és a l'abast de les fúries del món. Rendir-se no vol dir, doncs, lliurar-se a la desesperació. Això és bogeria. La rendició espiritual és la confiança completa i indestructible en allò diví que hi ha en mi i que mai no m'abandona.

Significa reconèixer que hi ha moltes ocasions en les quals no sé què em convé, o no sé com actuar adequadament. En aquestes ocasions, la rendició s'expressa demanant ajuda a la veu interior perquè decideixi, em guiï i m'inspiri. I, tot seguit, fent-li cas, sense deixar cap marge per als dubtes. Malgrat que no sàpiga ben bé com duré a terme allò que m'indica, malgrat que no pugui preveure'n les conseqüències. Confiar plenament que el desenllaç serà el millor possible; que quan convingui, el gest i la paraula sorgiran a través meu de forma clara i decidida.

Si encara es mantenen alçades algunes defenses és perquè encara hi ha resistències (temors). Elles indiquen que hi ha àmbits o elements de l'existència que continuen sota el control de l'ego i que, per tant, volen mantenir-se separats de la voluntat divina. Aquesta separació, aquest intent d'erigir una voluntat personal que es creu que sap més, impedeix que es consolidi qualsevol progrés cap a una pau i una llibertat plenes.

Anselm Grün

Busca l'energia interior
que es troba en el lliurar-te i no pas en l'ego.
Troba l'equilibri just
entre el lliurament i el teu jo,
entre satisfer les expectatives dels altres
i fixar els teus límits.
No sempre és fàcil.
Però buscar aquest equilibri és beneficiós.

Para atenció als teus sentiments
per tal que puguis trobar l'equilibri just.

Copsa dins teu
quins efectes et produeix el lliurar-te.
És bo que que et sentis viu en aquest lliurament.
Si et sents utilitzat,
si experimentes rancúnia,
és senyal que et cal revisar els teus límits.

És important que et sentis lliure.
Tal vegada el lliurament
s'ha convertit en un simple deure.
Aleshores ha passat a ser una obligació,
i tu has perdut el teu centre.

Tal vegada els límits que has establert
han esdevingut una necessitat.
Escolta el teu interior
i tracta de descobrir
quin efecte tenen en tu
els límits que has traçat.

Pregunta't
si aquests límits et regalen pau interior
o si fan que la teva vida es torni estèril.

Adona't en el fons de tu mateix
que allò important és que la teva vida flueixi.
Sempre que flueix i tu estàs en harmonia
amb tu mateix, pots confiar
d'haver trobat l'equilibri just
entre posar-te límits i lliurar-te.

Nota el teu interior i atura't a considerar
si beus de la font de l'Esperit de Déu,
o si beus del teu dipòsit de força i amor.

Sentiràs que
quan beus de la font divina,
ella flueix en tu
sense esgotar-te.
Perquè la font divina brolla per sempre.


(Encuentra tu equilibrio interior. Sal Terrae: Maliaño (Cantàbria), 2008.)

Nivells de consciència

Tot referint-se a una persona, és habitual fer servir l'expressió "el seu nivell de consciència" o "com de desperta està", per indicar el punt en què es troba el seu desenvolupament espiritual. Naturalment, una valoració d'aquest desenvolupament en relació a una persona determinada l'hauria de dur a terme, si fos el cas, una altra persona que ja hagi avançat molt en aquest camí. Sigui com sigui, en el nivell més alt de consciència hi hauria la persona totalment alliberada (il·luminada, santa, plenament realitzada), i en el nivell més baix hi hauria la que s'identifica cegament amb les demandes del cos i les tendències més primàries de la ment. Un cos i una ment que els considera totalment sobirans, deslligats i independents de la resta d'éssers vius. En algun punt entremig ens hi trobem avui dia gran part dels éssers humans.

Com menys consciència hi ha en una persona, més temors, confusions i disbarats l'acompanyen; més patiment per a ella i per als qui s'hi relacionen. Ella mateixa crea l'infern en què viu i contribueix a què en el món apareguin part dels mals que hi podem trobar. Aquests mals no tenen vida pròpia, són els efectes de la manca de consciència, la qual es concreta en abusos, enganys, desitjos desbocats, o qualsevol altra manifestació pròpia d'un cor glaçat.

Per extensió, també podem referir-nos al nivell de consciència que sembla que predomina en un cert grup o en una societat. En aquest segon cas, podem fixar-nos en els valors, les actituds i els ideals que es manifesten en aquell col·lectiu. Tant en els individus com en els grups hi poden haver avenços i retrocessos en aquesta dimensió. No tot allò que és percebut com a expressió de la nostra naturalesa primordial queda sempre integrat de ple en la nostra existència. Malauradament, haver albirat la llum no ens assegura pas que ja mantindrem la bona direcció. Som ben capaços de girar-nos-hi d'esquena i tornar a les tenebres. Això és trist, però no serà fatal mentre no oblidem que la llum sempre hi és i ens espera.