La vida que ens sosté

La vida que ens sosté, ho fa contínuament i de maneres molt diverses. Si és així, com és que en tantes ocasions no ens ho sembla?

Potser perquè:

creiem que només es tracta de tenir bona sort o no tenir-ne;

sentim que tan sols hem obtingut allò que ens hem guanyat personalment;

en aquell moment tenim altres desitjos o interessos;

no ens adonem que allò que ens arriba és allò que més ens cal;

allò rebut ens sembla insignificant;

no sabem utilitzar adequadament allò rebut, o

ho veiem com una adversitat, i no pas com un bé.

Al capdavall, totes aquestes possibilitats conflueixen en el fet que la ment encara presenta una percepció errònia que impedeix la comprensió i el gaudi d'allò que som.

Ensenyar i aprendre

En el context de la indagació espiritual ens cal que ensenyem (expressem) precisament allò que volem aprendre (reconèixer).

D'aquí ve la insistència de l'exhortació, "Sigues, conscientment, allò que ja ets".

Václav Havel

L'esperança és una dimensió de l'ànima i no depèn essencialment d'una mirada particular sobre el món.

L'esperança és una orientació de l'esperit, una orientació del cor. Transcendeix el món que experimentem i està ancorada més allà dels seus horitzons.

L'esperança, en aquest sentit profund i poderós, no és el mateix que la voluntat d'esforçar-se en projectes que clarament poden tenir èxit sinó que, més aviat, és l'habilitat de treballar per alguna obra perquè és bona, i no pas perquè té la possibilitat de reeixir.

L'esperança, certament, no és el mateix que l'optimisme. No equival a la convicció que la comesa acabarà bé, sinó a la certesa que té sentit dur-la a terme, al marge de quin sigui el resultat.

On soc?

Com puc distingir entre estar present "davant d'allò que hi ha" i estar-hi enfonsat?

En el primer cas en soc testimoni. Soc l'escenari i no pas l'escena. No s'imposa una reacció personal, tot i que hi pot haver una resposta impersonal.

Quina és la diferència entre personal i impersonal?

La resposta impersonal és com una ressonància, no pas la conseqüència d'una aprovació o un rebuig. Tampoc cerca un propòsit ulterior; està ancorada en el present, no espera un desenllaç particular.

Cloenda

Aquesta és la darrera entrada del blog. Ha arribat el moment de posar punt final a una iniciativa que, sense haver-m'ho proposat, ha durat set anys. Tot i això, és la meva intenció que, tant els comentaris que vulgueu afegir a les entrades, com els missatges que envieu a l'adreça lameditacio@gmail.com, continuïn essent atesos com fins ara.

Des de principis del 2011 he intentat avançar en la direcció d'allò anunciat quan l'aventura començava. Si en alguna mesura s'ha aconseguit ha estat gràcies al suport i l'estímul de les persones que m'heu seguit, poc o molt, al llarg d'aquest temps. És hora de donar-vos les gràcies per la confiança, l'interès i la bona companyia.

Acabo amb unes paraules de l'apòstol Pau, unes paraules que són potser la millor guia de què podem disposar en tot moment.

"Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria."

(1Co, 13, 1-3)