Aventura I

La meditació no és una activitat monòtona. En el moment en què s'hi converteix vol dir que alguna cosa no rutlla en la nostra pràctica. Possiblement és que, per una raó o altra (analitzem-ho!), estem per sota del nivell d'atenció que el procés demana. Meditar és sempre una aventura perquè no podem preveure mai com anirà la propera sessió. A vegades sembla que tot flueix molt bé, sentim que aprofitem el temps i que mantenim un bon nivell de concentració. D'altres vegades, ens sembla que és un desastre, una pèrdua de temps, perquè la ment no para d'una banda a l'altra, o bé perquè caiem en estones buides en què desapareix completament l'atenció. Aquestes pujades i baixades poden desanimar a qui busqui un progrés uniforme i constant. Una mala notícia: no es pot garantir aquesta estabilitat; per tant, no tenim un referent fiable en l'anàlisi de cada sessió. Una bona notícia: no es pot garantir aquesta estabilitat; per tant, no ens hem de preocupar del resultat de cada sessió particular. El referent per a veure si avancem o no avancem es troba en la vida ordinària, la que es desenvolupa fora de les estones de meditació formal. És allà on hem d'observar si hi ha canvis, petits o grans, d'actitud, de comportament o de manera de veure les coses.

Pel fet de ser una aventura, en la meditació també hi poden haver temporades especialment dolentes. Això tampoc no ens hauria d'amoïnar. La meditació és un procés de neteja, de purificació de la ment, que pot dur a la superfície molta brossa i molt patiment soterrats. Quan això passa, i tard o d'hora és molt probable que passi, les estones de meditació poden ser especialment caòtiques o convulses. No ens ha d'espantar tampoc. Convé seguir amb el procediment habitual d'observar tots els processos sense cap interferència, els deixem que sorgeixin i desapareguin, sense incorporar-hi aferrament ni rebuig; i retornem a la respiració. Aquesta mala temporada passarà, després vindrà una època d'una major claredat i estabilitat. No hi ha cap raó per rendir-se o per pensar que ens hem perdut. Durant aquests períodes, doncs, ens caldrà posar-hi força ànim i confiança. Sempre, paciència.

Dolor o patiment

El dolor és sempre present a les nostres vides i ens pot afectar de formes diverses. En el cos, aquell produït per tota mena de trastorns,  malalties o accidents; en la ment, el que resulta, com ara, d'haver estat enganyats o perjudicats per algú en qui confiàvem, o bé el dolor per la pèrdua d'una persona molt estimada. Una part dels dolors possibles els podem evitar durant un cert temps, però no els podem evitar tots per sempre. El dolor és divers, variable; ve i se'n va. Madurar comporta reconèixer i acceptar aquesta presència ineludible.

El patiment està relacionat amb el dolor, però no és la mateixa cosa. El dolor sorgeix, el patiment és incorporat. El patiment sovint és el resultat d'oposar resistència al dolor. Es diferencia del dolor en què quan patim ens identifiquem amb el patiment, formem amb ell una unitat indissoluble. El patiment passa a ocupar el centre de la nostra existència i esdevé el rector dels pensaments i les actituds que adoptem, s'erigeix en gestor de les emocions i els sentiments que experimentem. El patiment és obsessiu, ens ofusca completament. És sostingut i s'alimenta d'ell mateix; acaba ocultant el nostre ésser vertader. 

A diferència del dolor, el patiment no és inevitable perquè depèn de la nostra actuació. Tenim recursos per a oposar-nos al seu domini: en reconèixer-lo podem negar-li el poder que exerceix sobre nosaltres. Aquí, la meditació hi té molt a veure. Ella fa créixer en el nostre interior l'estabilitat, el silenci i la llibertat, alhora que desemmascara i relativitza l'ego. D'aquesta manera, esdevé una aliada magnífica contra tota agressió que pugui desequilibrar-nos o sotmetre'ns.

Jiddu Krishnamurti

"La meditació no és un procés excloent, no rebutja, no erigeix resistència contra les idees invasores."

"La meditació és comprensió. En la comprensió hi ha pau, hi ha llibertat; quedeu alliberats d'allò que compreneu."

"Comprensió significa donar la transcendència adequada, la valoració adequada, a totes les coses. Quan la ment superficial no està quieta i tranquil·la no hi pot haver comprensió."

"Allò que genera la comprensió és el coneixement propi, la qual cosa significa ser conscient de cada moviment del pensament i dels sentiments, conèixer tots els estrats de la meva consciència, no tan sols els més superficials."

"Si de debò us voleu conèixer a vosaltres mateixos, rebuscareu en la ment i en el cor per conèixer tots els seus continguts, i quan no quedi cap intenció per conèixer, ho sabreu."

(La llibertat primera i última. Lleida: Pagès editors, 2005.)

Meditació orientada

En el camí de transformació personal que és la meditació hi ha altres recursos, a banda del desenvolupament de l'atenció conscient i la introspecció. Tot i que aquests dos, per si mateixos, són fonamentals, ens pot anar bé complementar-los amb això que aquí anomenem la meditació orientada. En ella, es tracta de desvetllar i potenciar aquells pensaments que van adreçats a incorporar a la nostra vida una bona relació amb els altres, o bé que cerquen d'ajudar els altres en el seu propi camí. Per exemple, en la tradició budista aquests pensaments serien l'amor, la compassió, l'alegria davant de la felicitat aliena i l'equanimitat. Però també n'hi podem afegir d'altres que ens resultin especialment necessaris o significatius, com ho podrien ser la gratitud, la tolerància o la generositat. Convé recórrer al complement de la meditació orientada perquè la unitat de la Consciència en què som, la qual es manifesta com a múltiple en els éssers diversos, però que no està dividida ni fragmentada, ens obliga a recordar que tots plegats ens afectem tothora, mútuament i a través de canals molt diversos.

La repetició mecànica i buida de bons desitjos no és probable que aconsegueixi res per ella mateixa, i sovint és una pèrdua de temps. Ara bé, quan es tracta d'expressions conscients, intencionals i sentides de debò, aleshores sortim d'allò que seria una simple fórmula ritual. En aquest cas sí que es produeixen conseqüències, queden afectades (orientades) les maneres en què pensem, parlem i obrem, perquè l'actitud actua. Alhora, fan neteja de les idees i expressions de signe contrari que hàgim interioritzat: "Aquest/a és una persona així o aixà", "Tant de bo ell/a pateixi algun dia tot el mal que m'ha fet", "No puc suportar la seva presència"...

En la meditació orientada es tracta de projectar en la ment el propòsit d'estendre aquests bon desitjos cap a tots els éssers, sense distincions ni condicions, independentment de la mena de relació que hi tinguem ―bona, dolenta o indiferent. El procediment que es segueix en la tradició vipassana consisteix a incloure, al principi o al final de la meditació, i de forma silenciosa i conscient, una declaració com ara aquesta:

"Que tots els ésser puguin viure bé, feliços i en pau. Que avancin en el seu camí de transformació espiritual. Que no hagin de patir cap mal. Que puguin aplegar tota la paciència, el coratge, la lucidesa i la determinació que els calgui per encarar i superar les dificultats, els problemes i els fracassos de la vida. Que puguin sortir-ne sempre amb integritat, generositat, compassió i saviesa."

Com en tantes altres ocasions en la meditació, no té cap sentit posar-se a analitzar intel·lectualment si aquesta proposta és efectiva o no ho és. Allò que cal és portar-la a la pràctica correctament i, després, observar quins són els resultats. La demostració de l'eficàcia només es pot trobar en els efectes.

Col·loqui V

Penso sovint en una persona molt estimada que va morir ja fa un temps, i no puc fer-me a la idea que no serà més amb mi, que no hi podré tornar a parlar, ni estar al seu costat. No veig tampoc com pot ajudar-me aquí la meditació... 

La realitat que viu cadascú de nosaltres és sempre una realitat filtrada per la ment. Una mateixa situació o fenomen no és valorada ni interpretada de la mateixa manera per tothom. No és el mateix ésser-ne protagonista que ésser-ne testimoni o tenir-ne coneixement. En aquest sentit podem dir que la realitat de cadascú ve creada per la seva ment. 

El dolor que experimentes per aquesta persona estimada que ja no hi és sorgeix quan la rememores i recordes allò que havies donat o rebut, allò que havíeu compartit. Però fixa't que aquest dolor ets tu mateixa qui el crida i l'alimenta: en primer lloc, a través dels records que fas presents, donant vida a coses que ja no són; en segon lloc, relacionant aquests records amb la impossibilitat que allò que hi va haver amb ella hi torni a ser. 

És ben cert que ella ja no hi és i, també, que no tornarà. Això no ho pots canviar, però adona't que res no t'obliga a tenir-ho present tan sovint, així com tampoc res no t'obliga a quedar-te només amb la pèrdua final, excloent tota l'alegria i la felicitat que hi va haver mentre la vas tenir al teu costat. Tant la pèrdua, com la joia compartida, com molts altres elements de la relació, van existir, però l'empremta que te'n quedi dependrà de què en faci la teva ment de tot plegat. Sentiràs allò que ara (re)construeixis. 

Pel que toca a la meditació, crec que et pot ajudar de dues maneres. D'entrada, en la mesura en què et dóna un major control sobre els moviments i les ocupacions de la ment; però també, perquè l'equanimitat assolida et permet modular la influència que finalment tenen en tu tots els pensaments i records que s'hi presenten. Així doncs, pots canviar la teva orientació. Et proposo que en lloc de retornar a la seva mort, ja passada, consideris què en pots traure avui d'aquella estimació que hi va haver.