L'atenció desplaçada

Quan meditem abandonem els sentits i ens orientem cap a dins. Quan deixem de meditar reprenem els sentits i ens orientem cap a fora. Enmig de l'activitat quotidiana solem estar polaritzats cap a fora. En aquestes ocasions, l'atenció convé que s'estengui sobre els objectes percebuts pels sentits, i no pas que sigui acaparada per la ment. Però sovint estem en aquest segon cas. No rebem directament les impressions dels objectes, especialment quan es tracta d'imatges o de sons, sinó el resultat del procés que la ment aplica a allò que li arriba pels sentits. Percebem des del jo i no pas des de l'objecte, de tal manera que no parem de manipular allò que es presenta. La diferència entre les dues alternatives és enorme. 

Experimentar des del jo (personalitzar) produeix un cansament psíquic i una tensió que no sorgeixen quan experimentem des de l'objecte. El cansament i la tensió són el resultat de l'anàlisi i la interpretació constant que du a terme el jo. També ens desgasta la reacció posterior a l'estímul sensorial.

Quan experimentem des de l'objecte hi ha calma, perquè no hi ha interès personal. També, perquè no hi ha cap fugida fantasiosa, no ens movem del present, l'ara i aquí sense cap llast.

Un exemple pot servir per a il·lustrar les diferències. Arribo a casa i just quan obro la porta em trobo al davant les botes que la meva germana s'ha tret i ha deixat escampades. Si l'atenció es desplaça a les botes, les veig i, si em fan nosa, les arracono. Tanco la porta i vaig cap a on volia anar (la cuina, el lavabo...) Si l'atenció actua des de la ment, de seguida pot inflar-se com un globus la irritació. Aquesta irritació anirà acompanyada d'un monòleg com ara, "Altra vegada la Berta tocant els nasos! Ja n'estic tip. Mira que ho sap, i que li he repetit vegades, que no ho ha de fer això, que ens destorba. Però ella se'n fum de tot. Va a la seva, com si visqués sola aquí!..." I tot seguit me'n vaig a trobar la Berta per a abocar-li el malhumor que m'oprimeix, per a repetir-li de paraula tot aquest soliloqui.

Quan no vigilem on posem l'atenció (la consciència) la ment fa de mestressa i ens arrossega cap allà on vol. Dia rere dia, any rere any, mentre no fem res per a canviar-ho.

La victòria en la rendició

En el nucli de la recerca espiritual hi ha l'assoliment de la capacitat per a rendir-se sense condicions. Aquesta és l'única victòria possible.

La rendició sense condicions significa, sobretot, reconèixer que tot sol no me'n surto. Significa acceptar el poder superior (la Font) i confiar-hi sense reserves. Si la rendició és completa i sincera no quedarà desatesa.

Acceptar que jo no sóc qui promou les accions que duc a terme. Només en sóc l'instrument. Elles operen a través meu. Jo tan sols puc facilitar-les o obstruir-les. Si no les facilito lliurement, em seran imposades a través dels mitjans adients. L'obstrucció consisteix a interposar-hi les exigències de l'ego. L'acceptació implica que tampoc no sóc amo dels resultats d'aquestes accions.

Confiar-hi vol dir deixar sempre en les seves mans la gestió de les situacions, de les més simples a les més complexes. Abandonar tot desig d'imposar unes preferències, una marxa determinada als esdeveniments. Vol dir descarregar la ment de tot allò que comporta tancament personal, separació, i assumir que en cada moment esdevé allò que més em convé atendre.

Sri H.W.L. Poonja (Papaji)

L'únic esforç que has de dur a terme és l'esforç d'abandonar els esforços que has anat carregant a coll. No facis esforços vers el teu Jo vertader. La revelació succeirà per ella mateixa. No necessites cap esforç per a ser allò que ja ets.

                                                                    ***

Per a ser feliç, per a ser pau, amor, bellesa, no et cal ningú més. Al contrari, et cal algun pensament, alguna idea o alguna persona per a esdevenir infeliç.

                                                                    ***

La felicitat no té res a veure amb la satisfacció dels desitjos envers algun objecte. La pau i la felicitat no apareixen pas perquè ja has assolit el desig que perseguies amb tants d'afanys. Sorgeixen perquè ja no t'arrossega un desig.

                                                                    ***

Quan et sentis atrapat pel patiment, només t'has de preguntar "Qui pateix?" Això és tot. Per què el patiment s'esvairà amb aquesta pregunta? Perquè t'hauràs separat de la situació.

                                                                    ***

                                                                         

Els cossos són diversos. El Jo és sempre el mateix. Hi ha una única realitat, absoluta i invariable, en tots els éssers. Així doncs, identifica't amb això que no canvia. No t'identifiquis amb el cos sotmès a les transformacions, sinó amb el Jo.

                                                                    ***

Sàpigues que tot allò que experimentes és una projecció de la teva ment.

(Text adaptat de Wake Up and Roar. Boulder, CO: Sounds True, 2007.)

Mooji

Qui pateix? Roman en silenci, vés endins i fes un seguiment de qui pateix. És real? És tangible? La pots tenir a la vista? Quan aquesta pregunta et mossegui, observa la tendència a endormiscar-te, o a que l'atenció s'adreci sobtadament cap a alguna activitat banal. Aquestes són les reaccions comunes, un tipus d'evitació de l'ego. És com si llencés una pedra a uns matolls per a distreure't i evitar així que el detectis. No t'allunyis de la tasca i no abandonis la recerca! Enfoca l'atenció per a localitzar qui pateix. Així descobriràs que no hi ha ningú que pateixi. És la idea que tens de tu mateixa la que, aparentment, pateix.

                                                                  ***

Allò que atrapa la teva atenció es converteix en la teva experiència. Hi ha una mena d'hàbit, de facilitat per involucrar-se, i el resultat és que sents que ets algú. L'atenció se'n va a causa de l'hàbit. Crec que totes les preguntes al voltant de l'espiritualitat es redueixen a aquest punt: la inclinació a identificar el nostre ésser conscient amb la personalitat i, a partir d'aquesta identificació, patir.

                                                                  ***

El meu Mestre solia dir: "No et cal res per a ser feliç. Et cal alguna cosa per a estar trist." Mentre estiguis interessat en el món de les coses, la pau continuarà defugint-te. Si l'ego es manté present, sempre sentiràs la necessitat d'un altre viatge, d'un altre llibre, d'un altre curs, d'una altra oportunitat o d'un altre dia. La teva visió està conformada i influïda per la ment condicionada. Per tant, sempre sembles estar a un pas, dos, o tres de tu mateix, de la teva meta. Certament, això no és veritat, però sentiràs que ho és perquè poses allò que tu ets al final d'algun esforç.

                                                                   ***

La ment és com el vent, l'ésser és com l'espai. L'estil del vent és vagarejar, aquesta és la seva naturalesa. Però l'espai, essent infinit, no es mou. Tu ets com l'espai, sense forma i il·limitat.

                                                                    ***

Assoleixes el guany més gran quan ja no queda ningú en tu que hagi d'assolir res de res.

                                                                    ***

Allò que busques és el lloc des d'on ho busques.

(Extret de Antes de Yo Soy. Barcelona: Ediciones El Grano de Mostaza, 2012.)

Més espai, més temps

Una de les conductes que més mal ens fan, i que més mal escampen pel món, és la gran dificultat que trobem per acceptar que les situacions presenten una naturalesa indeterminada, incerta, insegura. Sembla que necessitem poder clausurar totes les indefinicions amb un sí o un no, bé o malament, cert o fals. Aquesta demanda va lligada a la nostra cerca constant de seguretat, la qual és una altra manera de referir-nos al temor. Voldríem que les coses fossin sempre unívoques i clares, per tal d'estalviar-nos les sorpreses desagradables.

L'experiència ens mostra, dia rere dia, que aquesta exigència nostra no pot ser satisfeta. Ens les hem de veure sempre amb la incertesa, la inseguretat és la llei arreu. Aquesta inseguretat no significa pas que hi hagi cap perill que ens amenaci d'amagat, senzillament vol dir que no podem preveure ni controlar totes les circumstàncies que ens afecten. De la mateixa manera, la incertesa no vol pas dir que no podem aclarir res, sinó que les conclusions a què arribem sempre són provisionals, relatives, condicionades.

Quan no acceptem aquesta situació, i sovint no l'acceptem, la vivim com un problema que ens cal resoldre. Així, ens precipitem a buscar-hi una solució. Una sortida que aturi aquest fluir que ens fa patir o ens incomoda perquè el procés no està a les nostres mans. A partir d'aquí, tendim a voler imposar la nostra manera de pensar o d'actuar, amb la intenció d'arribar a un estat final que ens sigui més satisfactori. Però aquesta actitud comporta que rebutgem allò que ara hi ha i que comencem a lluitar per a canviar-ho. El patiment que en resulta no ens hauria de sorprendre gaire, perquè la vida no pot ser forçada segons el nostre caprici.

En el llibre Cuando todo se derrumba (Madrid: Gaia Ediciones, 1998), Pema Chödrön ens proposa una alternativa més sana i més sàvia. Es tracta, bàsicament, d'obrir més espai a les situacions i de no precipitar-nos en les respostes. Ens convida a rebre allò que tenim al davant, tant si ens agrada com si no, amb més bona disposició, sense jutjar-ho automàticament, sense aferrar-nos-hi, sense sortir corrent, ni negar-ho, ni atacar-ho. No s'ha de confondre amb la passivitat o la indiferència. És més subtil. Significa la determinació d'aprofitar l'oportunitat que es presenta per a reconèixer les nostres pors, la nostra ignorància. Veure-les exposades a la llum del dia. I, a continuació, no maleir-les ni avergonyir-nos-en. Sentir com ens afecten, aprendre a no respondre-hi immediatament. Ser amables amb la seva presència, malgrat el dolor que ens puguin provocar. Mirar els dimonis a la cara, obrir més el cor i contemplar què succeeix.

Aquesta és una molt bona manera de créixer, de despertar. Combina i cultiva la clarividència i la compassió, tant cap a nosaltres mateixos com cap a les situacions, les persones i els altres éssers que ens acompanyen en el camí.