Zhuangzi

El Cel és a dins, allò humà és a fora. El teu poder d'actuar rau en allò que [en tu] hi ha de celeste. Sàpigues en què consisteixen l'actuació del Cel i l'actuació humana, situa't en el poder d'actuar basant-te en el Cel. Tant si avances com si retrocedeixes, tant si entres en tu mateix com si surts de tu, els teus actes seran justos i les teves paraules perfectes.

                                                                ***

Allò que anomeno aprendre és aprendre allò que no s'aprèn. Allò que anomeno actuar és dur a terme allò que no es pot dur a terme [voluntàriament]. Allò que anomeno discernir és discernir allò que no es pot discernir [intencionadament]. El coneixement superior és aquell que s'atura davant d'allò que no pot conèixer. El torn celeste derrota aquells que no l'assoleixen.

                                                                ***

"He progressat", digué Yan Hui.

"Com?", preguntà Confuci.

"Oblido la bondat i la justícia", contestà Yan Hui.

"Està bé", observà Confuci, "però no és suficient".

Quan es van retrobar, Yan Hui digué:

"He progressat".

"Com?", va demanar Confuci.

"Oblido els rituals i la música", explicà Yan Hui.

"Està bé", opinà Confuci, "però no és suficient".

Quan es van retrobar de bell nou, Yan Hui digué:

"He progressat".

"Com?", va demanar Confuci.

"Puc quedar-me assegut en l'oblit", contestà Yan Hui.

"Què vols dir amb això?", li demanà Confuci intrigat.

"Deixo anar els membres, m'acomiado de la vista i de l'oïda,

perdo la consciència de mi mateix i de les coses,

resto completament sense traves,

això és allò que anomeno quedar-me assegut en l'oblit."

Confuci digué:

"Si no tens traves no tens prejudicis favorables [ni desfavorables].

Si t'uneixes a les metamorfosis de la realitat, res no et coarta.

T'has convertit en un savi. Accepta que jo, Qiu, em converteixi en deixeble teu!"

(Text adaptat de Jean François Billeter, Cuatro lecturas de Zhuangzi. Madrid: Ediciones Siruela, 2003.)

Astúcia

La meditació és un bon exemple d'un àmbit on sovint les paraules apunten a quelcom que no coincideix amb el significat literal, ordinari, que elles tenen. Aquest fet pot crear malentesos, però és inevitable. Hi ha grans espais en l'experiència humana que convé descobrir i no oblidar, i això ho fem habitualment a través del llenguatge. Les paraules no són allò a què ens referim, però, malgrat els riscos, només elles ens poden situar en la direcció correcta cap a un allò que no es pot reduir a conceptes.

En el cas de la meditació fem servir expressions com ara, "A la Rosa li va molt bé la meditació" o, "Jo medito mitja hora cada matí". Aquestes frases tan senzilles serveixen per a referir-nos a experiències que poden ser molt diverses, ja ho veurem. Per això resulta tan important ser conscients de què estem parlant, per tal de no enganyar-nos sobre què s'està fent, què es busca i què se'n pot esperar.

Amb l'ànim de poder contrastar una mica les possibilitats tan variades que hi ha, podem prendre com a criteri l'objectiu que es persegueix. Així, és possible distingir tres maneres de considerar la meditació.

1. Allò que es busca és una relaxació que permeti calmar la ment i fugir del malestar que provoca. Interessa aprendre a pacificar-la. En aquest cas, hi ha un jo empíric que vol allunyar-se de l'agitació de la seva ment. Com a tal, la ment no és qüestionada, i el jo empíric, encara menys.

2. Quan interessa dur a terme una introspecció, amb el propòsit final de descobrir com actua la ment. En aquí hi ha, doncs, la voluntat de qüestionar-la, per poder protegir-se dels seus efectes perniciosos. El jo empíric no vol defugir la ment, més aviat busca d'ensinistrar-la, de posar-la al seu servei i així esdevenir algú millor en un cert sentit.

3. El cas en què l'objectiu final és reconèixer que la ment no té una existència pròpia al marge del jo vertader, la Consciència (la nostra naturalesa essencial), sinó que n'és una projecció i que, per tant, també en són una projecció tots els productes de la ment, començant pel jo empíric amb què ella s'identifica. En el límit, es vol posar fi a aquesta il·lusió en què un jo empíric es veu real i separat de la Font, la qual és consciència de si mateixa, consciència d'ésser, sense cap determinació afegida.

La tercera alternativa seria pròpiament la meditació. Les dues primeres són pràctiques lícites i ben intencionades, és clar, que poden produir un cert benestar i una claredat mental que durin mentre la pràctica es du a terme. En el millor dels casos, els efectes es poden perllongar durant un cert temps posterior a la meditació. Però no arriben a allò que pot facilitar la meditació segons es sintetitza en la tercera alternativa; són una altra cosa diferent, tècniques de relaxació i d'introspecció. A través seu no ens és possible arribar, ni acostar-nos, a la nostra vertadera naturalesa, el nostre jo essencial.

Constitueix, doncs, un gran perill mantenir el propòsit d'alliberament, de despertar i, alhora, entendre i practicar la meditació segons alguna de les dues primeres concepcions esmentades. Aquesta pot ser una trampa fatal. Trampa, perquè és un autoengany molt subtil. Fatal, perquè la persona implicada creu que està avançant en la bona direcció quan, de fet, només fa voltes sobre si mateixa. Manté actiu un procés que reforça el seu ego en permetre, sense adonar-se'n, que s'amagui i creixi sota una capa d'espiritualitat que és tan sols una aparença.

Una consideració final. En el nostre entorn és molt poc freqüent que algú s'iniciï en la meditació segons la tercera alternativa. Més aviat es comença per la primera o la segona, o per quelcom que s'hi assembla. Aquestes dues primeres alternatives sempre tenen oberta l'opció de passar a la tercera, cas que la persona en senti la necessitat. Per tant, no han de ser mai menystingudes perquè, a banda dels beneficis intrínsecs que ofereixen, poden significar la via d'accés a una investigació més àmplia i profunda d'un mateix.

Ping-pong

Quan es juga a ping-pong (o a altres jocs de pala o raqueta, com ara el tennis o el pàdel) es tracta de tornar sempre la pilota al jugador que hi ha a l'altre costat de la xarxa. Jugar a ping-pong, doncs, passa per mirar de retornar la pilota cada vegada que arriba al nostre camp. En el cas de la competició, no només retornar-la, sinó col·locar-la de tal manera que a l'altre jugador li resulti difícil fer el mateix i, en el millor dels casos, no pugui. Però considerem ara el cas de jugar a ping-pong sense competir.

La forma de vida que predomina entre nosaltres comparteix l'essència del jugar a ping-pong. Pilota que ens arriba, pilota que volem retornar. És a dir, reaccionem sempre davant de tot allò que ens afecta. Amb diversos graus i matisos, la reacció bàsicament és de tipus favorable, desfavorable o indiferent. La ment processa tot allò que li arriba i ho retorna després d'haver-ho passat pels seus filtres (els de cadascú).

Aquesta forma de conducta certament és molt útil en determinades circumstàncies on la supervivència demana una actuació ràpida i decidida. Per exemple, quan notem que ens cremem o davant d'una agressió física. També hi entren aquí comportaments com ara aturar-nos sistemàticament quan conduïm i apareix un semàfor amb el vermell il·luminat.

No obstant això, en la major part de les situacions ordinàries en què ens trobem cada dia, no cal ni la urgència de protegir la vida ni l'automatisme propi de la frenada davant del semàfor vermell. Podem retardar la reacció, podem deixar que la situació es desplegui tal com és, sense interferir-hi immediatament amb la interpretació apressada que hem improvisat o recollit de la memòria a partir d'experiències passades. Hi poden haver raons importants per a la pausa. Com ara, no tenir clar què convé més, o voler disposar de més informació o estar massa trasbalsats, nerviosos, cansats, tristos, enfadats o espantats.

No és obligat viure tothora com si juguéssim a ping-pong. Podem descansar, deixar anar la pala una estona i continuar més tard, quan hi vegem més clar i la reacció hagi guanyat consciència. Aleshores, ja no serà una reacció, haurà esdevingut una resposta.

Sri Ramana Maharshi (II)

Devot: Ja he entès que el Jo es troba més enllà de l'ego. El meu coneixement és teòric, no és pràctic. Com puc reconèixer el Jo en la pràctica?

Ramana Maharshi: Reconèixer el Jo no és obtenir quelcom que no hi era. El Jo sempre és present. Només cal abandonar el pensament "no he reconegut el Jo".

D: Aleshores, no s'ha d'intentar res.

RM: No. Aquest reconeixement és quietud en la ment, pau. No hi ha cap instant en què el Jo deixi de ser. Mentre encara hi ha dubtes, o la sensació de no reconeixement (visió clara) del Jo, calen intents per a desfer-se dels pensaments. Els pensaments són deguts a la identificació del Jo amb quelcom que no és el Jo. Quan tot allò que no és el Jo desapareix, roman el Jo [...]

Absència de pensaments no significa buidor. Hi ha d'haver algú que reconegui la buidor. El coneixement i la ignorància estan en la ment; sorgeixen de la dualitat. El Jo rau més enllà del coneixement i la ignorància. És llum, consciència pura. No és mai nou, correspon a l'eliminació de la ignorància, res més.

La buidor és el mal que resulta d'explorar la ment. La ment ha de ser arrencada, arrel i branques. Adona't de qui és el pensador, qui és el buscador. Roman com el pensador, com el buscador. Aleshores, tots els pensaments desapareixeran.

D: L'ego romandrà, el pensador.

RM: Aquest ego és ego pur, lliure de pensaments. Correspon al Jo. Mentre hi hagi identificacions equivocades hi haurà dubtes i sorgiran preguntes inacabables. Els dubtes tan sols s'acabaran quan s'acabi amb allò que no és el Jo. Estableix-te en el pensador. Només quan abandones el pensador apareixen els objectes a l'exterior i els dubtes en la ment.

(Text adaptat de Talks with Ramana Maharshi. Carlsbad, California: Inner Directions Foundation, 2000.)

Etty Hillesum

Pensant no arribaré mai enlloc. Pensar és una ocupació bonica i altiva quan s'estudia, però mai no es pot "sortir pensant" dels estats d'ànim difícils. Per a això cal actuar d'una altra manera. Hom ha de comportar-se de forma passiva i escoltar. Retrobar el contacte amb un trosset d'eternitat.

                                                                    ***

Aquesta és la teva malaltia: vols definir la vida amb les teves pròpies fórmules. Vols abastar totes les manifestacions de la vida amb la ment, en lloc de deixar-te embolcallar per ella. És possible ficar el cap en el cel, però no es pot ficar el cel en el cap. Vols crear cada vegada un món nou, en lloc de gaudir-ne tal com és.

                                                                    ***

Estar reconciliada amb la vida. No sóc jo, com individu, qui vol o ha de fer quelcom. La vida és gran i bona, fascinant i eterna. Quan es posa massa èmfasi en un mateix i hom s'agita i s'irrita, aleshores s'escapa aquest flux gran i poderós que és la vida.

                                                                     ***

Molt de tot allò que fem és, al cap i a la fi, només una imitació o una obligació imaginària, o una idea falsa, de com hauria de ser un ésser humà. L'única seguretat sobre com s'ha de viure i què s'ha de fer, només pot provenir de les fonts que brollen en les profunditats.

                                                                     ***

Tot forma part de la vida. Cal donar cabuda a totes les coses i considerar-la en la seva totalitat com una unitat per tal que en resulti un conjunt complet. Tan aviat com se'n vol excloure o negar alguna de les seves parts, tan aviat com s'assumeix arbitràriament una part delimitada de la vida, però no el tot, aleshores, perd el sentit, deixa de ser un conjunt únic i tot esdevé arbitrari.

                                                                     *** 

La majoria de les persones tenen en el cap idees estereotipades sobre la vida. Cal alliberar-se de totes les idees, de totes les formes d'anquilosament; renunciar als aferraments i tenir el valor de deixar-ho anar tot. Abandonar totes les normes, totes les convencions, i gosar donar el gran salt en el cosmos. Aleshores, només aleshores, la vida esdevé infinitament rica i esponerosa, fins i tot enmig del patiment més profund.

(Fragments adaptats de Una vida conmocionada. Diario 1941-1943. Rubí: Anthropos, 2007.)