Progrés

Va escriure el jesuïta indi Anthony de Mello que "la raó principal per la qual no trobem Déu és que el nostre desig d'Ell no és prou vehement". Crec que podem expressar la mateixa idea dient que la raó principal per la qual no ens lliurem plenament a la Vida és que no ens sembla que sigui quelcom prioritari. Més aviat ens sembla que mantenint-nos ben entretinguts amb les ocupacions pròpies de les nostres vides particulars ja podem anar passant. Perduts enmig de maldecaps, bregues i patiments sense fi, és clar; però anem fent. Qui dies passa, anys empeny. Donem per bo que hem de resignar-nos a un cert malestar de fons, malgrat les satisfaccions superficials, i que podem viure sense retrobar la Vida (sense Déu, diu de Mello).

Fins i tot quan estem més o menys compromesos amb una via espiritual, ens permetem de considerar-la quelcom afegit a les altres activitats quotidianes. No res veritablement urgent, essencial, sinó un interès complementari, que queda molt bé que hi sigui i que, a estones, ens dóna un cert consol o una mica de pau. Però la major part del temps s'escola perseguint desitjos secundaris, aquells que no poden eliminar el malestar, que només ens el poden fer oblidar durant una estona. D'aquesta manera no és estrany que no avancem gaire en el camí que (suposadament) volem seguir. El desig d'alliberar-nos no és prou vehement, no té prou empenta, i el resultat és que l'alliberament mai no arriba. Ens falta convicció i confiança. Aleshores, potser arribem a creure que el fracàs es deu al fet que no hem triat bé el camí, i que potser un altre encaixaria millor amb la nostra manera de ser. Potser sí, però sovint és un diagnòstic que defuig la nostra responsabilitat. La dificultat principal rau en nosaltres mateixos. Només la podrem superar si la reconeixem sense embuts i actuem en conseqüència.

Que el nou any ens permeti aplegar la força i la determinació que ens calen per estimar la Vida: amb gratitud i coratge, sense temors ni condicions. Perquè és només en ella on podem donar valor i sentit a la nostra existència i a la de tots els altres éssers.

Joc

La possibilitat d'entendre la vida com un joc, amb les implicacions que aquesta opció comporta. Un joc on allò important no és què passa mentre jugo, sinó com jugo. Veure-la com un joc no significa pas que sigui una fotesa, quelcom intranscendent, per passar l'estona. Més aviat significa que no m'he de preocupar de com anirà el joc, de si aconseguiré alguna cosa o altra, allò que compta és estar pel joc, jugar amb cos i ànima. En aquest sentit es distingeix d'una competició, on hi ha un enfrontament en què una part vol vèncer l'altra i allò que compta és el resultat final. Tot joc es pot transformar en una competició, però competir és diferent de jugar.

Quan em prenc seriosament la vida com un joc, les circumstàncies mai no esdevenen problemes. Senzillament, durant el joc les situacions van canviant i responc en funció de les que em trobo en cada moment, amb els recursos o les opcions de què disposo. Potser alguna vegada puc mirar d'anticipar què succeirà, però, al capdavall, serà allò que hagi de ser. No cal que m'amoïni, només he de seguir jugant. Sense incertesa el joc seria una rutina. No controlo, doncs, el joc, té una dinàmica que se m'escapa, en sóc part i és de la meva participació que m'he d'ocupar. És segur que el meu jugar d'ara influirà en què ens trobarem després, però no puc saber com es manifestarà aquesta influència. He de confiar i jugar bé pel gust de jugar bé.

En el jugar no hi puc guanyar ni perdre res. Tot guany i tota pèrdua és un altre element dins del joc. Així doncs, puc jugar relaxat, sense neguit i sense por, disposat a acceptar tot allò que es presenti en la manera en què es presenti. Tampoc no he de voler canviar les regles del joc, elles em vénen donades. Algunes potser m'agraden, d'altres, no tant, però les meves preferències no signifiquen res en el joc. Queixar-me o discutir les normes és una ximpleria que només aconsegueix desbaratar el joc, evidencia que no he entès res. De la mateixa manera, acceptaré les jugades dels altres jugadors, no he pas de voler que juguin tal com ho faria jo, perquè al capdavall cadascú juga com pot.

Felicitat

En què consisteix la felicitat? De què depèn? Pot ser estable i duradora? Podem ser feliços malgrat tota la misèria i el dolor que hi ha en el món? Aquestes són preguntes que m'han plantejat i que no vull eludir, malgrat que no les tinc totes. Provaré de respondre-les a partir de la meva comprensió i experiència actuals. Segur que serà una resposta incompleta i, molt possiblement, provisional.

La felicitat és definida com un estat d'ànim plenament satisfet. Satisfacció remet a acontentament. És, doncs, un acontentament complet (satisfacció amb allò que hom té, amb allò que hi ha, no desitjar res més). Notem, de passada, que ser feliç no significa pas desbordar d'alegria i de benestar d'una manera exagerada, això seria eufòria. Esbossada a partir d'aquestes nocions del diccionari, no costa gaire de veure que la felicitat no pot ser obtinguda a partir d'allò que podem posseir o assolir en el món. Certament que en les coses del món hi podem trobar satisfaccions, gaudis i alegries, però aquestes coses apareixen només de tant en tant (sovint sense poder-les planificar) i duren poc o molt poc. De seguida ens en cansem, o canvien, o es manifesten inconvenients que no havien estat previstos, o bé sorgeixen altres desitjos encara no satisfets que ens atrauen amb més força. En aquest sentit, la satisfacció que podem trobar en allò que el món ens pot oferir és escassa, breu i incerta. Si hi afegim la contemplació o el simple pensament de la infelicitat de tants altres que tenim ben a prop, la nostra satisfacció s'escola de seguida, com l'aigua entre les mans.

Això és tot? No hi ha doncs manera d'aspirar a una felicitat plena, estable i duradora? Sí que hi és. I l'aspiració a assolir-la no és tan sols lícita i viable, sinó que, si fem cas del Dalai Lama, és allò a què ens hem d'aproximar tant com puguem. Com? 

El primer pas és reconèixer que la felicitat no pot ser trobada en el món. On, doncs? Només queda un altre lloc a l'abast, nosaltres mateixos. La felicitat, si pot néixer o manifestar-se, sorgirà des del nostre interior. El segon pas és conseqüència del primer, i comporta acceptar que no dependrà ni d'allò que puguem obtenir ni d'allò que puguem dur a terme, perquè tant l'un com l'altre continuen essent exteriors a nosaltres mateixos. Descartats el tenir i el fer, què queda? Queda el ser.

Quina relació hi ha entre allò que som i la felicitat? Esdevenim felicitat en la mesura en què deixem de perseguir-la, quan deixem de ser algú que està orientat cap a la satisfacció de desitjos a través de l'obtenció de béns o de l'èxit en les activitats. Notem, aquí, que no se'ns demana la renúncia a tots els desitjos (tenir desitjos, per senzills que siguin, és inevitable en nosaltres), allò que se'ns demana és deixar de viure atrapats en la dinàmica de voler satisfer els desitjos que puguin sorgir. Esdevenim felicitat en la mesura en què reconeixem la nostra naturalesa com a contenta i plena, la qual cosa significa deixar d'identificar-nos amb algú que està sol, que necessita molt i que ha de lluitar de valent per aconseguir-ho.

Aquesta felicitat, que no és altra cosa que serenitat i acontentament, ¿pot mantenir-se davant del dolor dels altres? Sí, perquè acabem de dir que no depèn de res exterior, ni per augmentar ni per disminuir. Que es mantingui no significa pas que sigui indiferent davant d'aquest dolor. Significa, més aviat, que la persona que esdevé felicitat està en condicions d'ajudar realment els qui té a prop i ho necessiten, perquè ho pot fer des de la pau i la lucidesa. En canvi, si qui vol ajudar encara està molt abocat al món exterior, sovint retorna als necessitats un patiment addicional que incrementa la seva desesperació. És el patiment, en forma de malestar i por, que es genera en qui vol ajudar a partir del neguit que sent pel dolor que troba davant seu.

Recordatori (II)

Potser fa temps que medites amb continuïtat, mesos, tal vegada anys, i et sembla que no has experimentat cap transformació notable en la teva vida. Tens la impressió que no et funciona, però segueixes amb la rutina. Si aquest és el teu cas, les ratlles que vénen a continuació potser et poden ajudar a revisar la teva pràctica, potser hi pots trobar alguna pista sobre què podries canviar, introduir o abandonar, per tal que la meditació aplegués el poder que ha perdut (o mai no ha tingut). Són observacions ja expressades abans, en entrades diverses, però m'ha semblat que aquest recordatori no seria pas balder del tot, que algun profit se'n podria traure. Es tracta d'unes consideracions breus, genèriques i essencials, de manera que volen ser aplicables a tot tipus de pràctica o tècnica meditativa. Haurien de tenir sentit sigui quina sigui l'escola o la tradició seguida.

Meditem quan entrem conscientment en una determinada actitud que ens manté ancorats sense esforç en l'existència, en l'ara i aquí. En la meditació es tracta de ser allò que som, i prou. No hi ha cap feina a fer, res per controlar, dirigir o analitzar. És molt més senzill. Hem de deixar-ho estar tot i, alhora, adonar-nos d'aquest abandonament. El tot inclou el jo que vol meditar. Només ha de quedar la presència. Una gran obertura, impersonal, desarmada, serena i silenciosa, enmig de tot allò que pugui sorgir. De fet, l'expressió "jo medito" és contradictòria. Mentre es manté actiu aquest jo superficial no hi ha meditació. Quan hi ha meditació el jo superficial queda temporalment dissolt en la consciència.

La meditació no és una activitat més entre les moltes que podem desplegar durant una estona al llarg del dia. Si el nostre retrobament espiritual es limita a aquestes interrupcions, mentre que la resta de les hores vivim d'esquena a la consciència, abocats a l'agitació dels sentits i de la ment ordinària, la meditació serà també superficial i vana. Voler fragmentar la realitat en píndoles i prendre'n alguna de tant en tant, no és una bona idea. Cal que l'actitud que adoptem durant la meditació sigui també present, encara que fràgil o feble, durant la resta del dia, cada dia. La determinació i la humilitat ens seran imprescindibles.

Jacques Philippe

Totes les raons que tenim per perdre la pau són males raons.

                                                            ***

La condició necessària i suficient per a la pau interior és la bona voluntat, un cor net. La bona voluntat no és la perfecció, la santedat plena, perquè pot coexistir amb vacil·lacions, amb imperfeccions, fins i tot amb faltes, però és el camí.

                                                            ***

La inquietud que ens provoca la manca de béns temporals materials, morals, o fins i tot, espirituals, o bé el temor de perdre'ls, ens allunya de la pau interior. Ens convé recordar que la mesura de la providència divina per a nosaltres és la confiança que tenim en ella.

                                                            ***

Per tal que l'abandonament sigui autèntic i engendri la pau, cal que sigui complet; que ho posem tot, sense excepció, a les mans de Déu. No hem de tractar d'organitzar res personalment, ni voler "salvar-nos" per nosaltres mateixos en cap terreny; sigui material, afectiu o espiritual.

                                                            ***    

                                                            

Sovint es produeixen fets en què correm el risc de perdre la pau interior, és el cas d'alguna persona propera que es troba en circumstàncies difícils. La compassió que sentim sol ser inquieta i confusa. Podem sentir preocupació i angoixa pel seu patiment, però no ha de ser motiu de desesperació. La nostra implicació en el dolor aliè a vegades prové més de l'amor propi que no pas d'un amor vertader cap al proïsme. No suportem el patiment aliè perquè tenim por de patir nosaltres.

Hem d'acompanyar les persones que pateixen i fer per elles tot allò que sigui possible humanament i espiritualment, és el nostre deure, però sempre en un clima d'abandonament i de confiança en l'amor de Déu.

                                                            ***

A vegades perdem la pau perquè ens sembla que no avancem prou pel bon camí, que tenim encara massa defectes. Però res no endarrereix tant el progrés en alguna qualitat com el desig de voler assolir-lo de pressa. No només hem d'estar molt atents a allò que volem, sinó també a la manera en què ho volem.

                                                            ***

Una altra causa que ens fa perdre la pau és la incertesa, el desconcert que ens provoca haver de prendre una decisió que no veiem amb prou claredat. Ens agradaria ser infal·libles, no errar mai, però en aquest desig hi ha molt d'orgull i, també, el temor de veure'ns jutjats pels altres. L'única perfecció vertadera és la de l'amor. Quan no sàpigues què fer, pregunta a l'amor.

(Fragments adaptats de Jacques Philippe, La paz interior. Madrid: Rialp, 2014.)