Identificació

Tant el cos, com els vincles i les relacions familiars i socials de tota mena, formen part de la persona que ens ha correspost. Ella s'hi reconeix, amb totes les conseqüències que se'n deriven.

No obstant això, qui s'identifica completament amb la persona es veu a si mateix com un objecte, quelcom observable i definible a partir d'un conjunt de característiques (físiques, psicològiques, socials...). Des d'aquesta posició també veu "l'altre" com un objecte ben identificable, del qual en té una imatge determinada i sobre el qual projecta idees, desconfiança o expectatives.

En aquestes condicions no hi pot haver amor, perquè s'ha establert una separació insalvable. En lloc d'un afecte genuí, en la trobada amb l'altre es desplega un estira-i-arronsa més o menys conscient. Unes vegades resulta agradable i plàcid; unes altres, tens i insatisfactori. Sovint, s'imposa la indiferència.

L'amor requereix que la presència prevalgui sobre la persona. Tan sols quan és així, la relació esdevé fusió, ja no hi ha un "jo" i un "altre" que es troben. La presència, lliure de memòria i de propòsits, se celebra ella mateixa en el moviment dels dos que ja no ho són.