Conversa

Mare, com és que tinc dos ulls?
Fillet, potser és perquè ets llum i perquè miris bé què tens al davant.

Mare, com és que tinc dues orelles?
Fillet, potser és perquè sàpigues escoltar les raons de totes les bandes.

Mare, com és que tinc dues mans?
Fillet, perquè et puguis emparar quan caiguis i, si has caigut, et puguis aixecar tu mateix.

Mare, com és que tinc dues cames?
Fillet, perquè, per avançar, el moviment (d'una cama) necessita la quietud (de l'altra).

Mare, per què tinc només una boca?
Fillet, potser perquè recordis ser amable i discret amb les paraules.

Mare, que és el més important que tinc?
Fillet, és el cor.

Mare, si és el cor, per què només en tinc un?
Fillet, perquè sempre hi trobaràs tota la bondat i la compassió que et calguin.

Mare, i com és que saps totes aquestes coses?
Fillet, no sabia que les sabia! Les teves preguntes ens ho han ensenyat.

 

Paraules

Quantes paraules necessitem per expressar alegria o pau?

Quantes en fem servir per justificar l'egoisme o la rancúnia?

Com es verbalitza una abraçada?

Quines explicacions demana l'amabilitat?

Què ha resolt mai una discussió?

Què podem descobrir de nou si ja tenim paraules per a tot?

 

Pascal

Podem veure com l'ego es manifesta en aquesta veueta interior que repeteix "jo, jo, jo...". Tot i ser il·lusori es considera un absolut, algú aïllat, separat de tots els altres. Es manté sempre alerta, a la defensiva, perquè necessita sentir-se segur, protegit. Segons la situació i el tarannà, quan se sent en perill es replega completament o bé reacciona de forma agressiva. En el fons té molta por, tot i que no se n'adona.

Si ens posem a la feina, l'ego comença a canviar. Reconeix que depèn d'una realitat molt més gran que no és cap amenaça, sinó que l'acull de bon grat. De mica en mica es difumina, abandona el seu desvari i se situa en la posició relativa i funcional que li correspon. 

Tanmateix, mentre no sigui així necessita guanyar confiança. Això vol dir que ha de ser atès i ben tractat, amb paciència, tal com ho esperen les criatures. Voler destruir l'ego és no haver-lo entès. Va escriure Blaise Pascal, "L'home (l'ésser humà) no és ni un àngel ni una bèstia, i és una desgràcia que qui vol ser un àngel acaba essent una bèstia."

 

El pes

Una tarda d'estiu un camperol amb un sac de llegums carregat a les espatlles avança a poc a poc per un camí entre dos camps. El sol pica fort i el sac li pesa de valent.

Per darrere seu s'apropa un carro. Quan li arriba al costat, el carreter l'atura i li demana, "Bon home, on aneu tan afeixugat?". L'home li respon, "Vaig fins al poble, que esperen aquest sac". "Ah! Doncs pugeu al carro que us hi acostaré", li contesta l'altre, mentre s'arracona una mica perquè el pagès pugui seure al seu costat.

El pagès deixa el sac a la part de davant del carro, s'hi enfila, s'asseu a tocar del carreter i li dona les gràcies, "Sou molt amable, ja podem anar." Tot seguit es gira, agafa el sac i se'l carrega a les espatlles.

 

Eckhart Tolle

"Què és la consciència espiritual? Creure que ets esperit? No, això és un pensament. La consciència espiritual consisteix a veure clarament que allò que percebem, experimentem, pensem o sentim no és el que som, que no podem trobar-nos entre totes aquestes coses passatgeres. [...] 

És en la llum de la consciència on van i venen totes aquestes formes efímeres (percepcions, experiències, pensaments i sentiments). Això és el Ser, el meu jo autèntic i profund. Quan em conec d'aquesta manera, allò que ocorre en la meva existència ja no té una importància absoluta, només és relativa."

(Adaptat de Eckhart Tolle, Un nuevo mundo, ahora. De BOLS!ILLO, 2009.)

Escollir

Les nostres eleccions són un tipus particular de pensament. Observem que els pensaments apareixen en la ment sense haver-los triat abans (decidir sobre què vull pensar, també és un pensament que ha aparegut en mi), són el resultat d'unes condicions prèvies evidents o desconegudes.

Fins aquí, doncs, no sembla que en nosaltres tingui gaire cabuda la llibertat d'escollir. Així, veiem que es duen a terme pensaments d'elecció, però no administrem ni coneixem el conjunt de tots els elements presents i passats, interns i externs, que ha conduït finalment a una elecció determinada.

Podem reconèixer que això no costa gaire d'entendre. En canvi, especialment en la nostra cultura ens resulta molt difícil d'acceptar, sobretot en segons quins casos. Es manté viva la sensació profunda que hi ha d'haver algun element o aspecte que és clau i que se'ns escapa.

Una resposta pot anar així. Sí que hi ha llibertat, no és cap quimera, aquesta llibertat rau en la vida i s'expressa contínuament a través de les seves manifestacions il·limitades. Quan diem que som manifestació de la vida, estem reconeixent que en tot depenem d'ella i que, al marge d'ella, no existiríem de cap manera. Per això cap ésser viu, humà o no humà, és lliure per si mateix.

Si ho entenem així, el fet que les eleccions que resulten de les nostres preferències personals no siguin realment lliures, perquè aquestes preferències no les hem escollides, no és la darrera paraula sobre la nostra llibertat. De manera paradoxal, la llibertat humana pren la forma d'una renúncia aparent. Sorgeix en la mesura exacta en què som capaços de fluir en harmonia amb el moviment de la vida, sigui quin sigui. És un sí incondicional i incert, però no temorós ni resignat, al misteri que som.

Alliberament

Voler obtenir una representació clara i precisa de com són les coses, d'on venen, què les mou i cap a on van, és una idea equivocada. Tota concepció estarà feta de pensaments articulats amb paraules d'un cert llenguatge, i tots els llenguatges són convencions formals que canvien amb el temps. A la carta d'un restaurant no hi trobem els plats que s'ofereixen, només hi apareix el nom que donem a aquests plats. D'aquesta manera, llegir la carta queda molt lluny d'assaborir els plats.

La vida no s'explica ella mateixa, no es repeteix ni s'atura enlloc. Demana de ser viscuda tal com es desplega instant a instant, sense por, tot i no tenir garanties ni cap seguretat sobre la direcció que prenem. Només així, mantenint-nos vinculats al present, acollint tots els moviments i els canvis, podem descobrir que és molt més que supervivència. Podem entendre que centrar-nos en la persecució contra-rellotge de noves contrapartides i millors resultats, és malbaratar-la.

Jo, jo, ego

Podem distingir en nosaltres:

El Jo real. És universal i omnipresent, l'anomenem Consciència pura, Vida, Font, Déu, Braman, Absolut, Buit, Tao, Si-mateix... Aquesta és la nostra essència, allò que és de manera absoluta i permanent. No hem de fer res per ser el que som, i en cap moment deixem de ser-ho.

El jo personal. És real de manera relativa, condicionada, un vehicle psicofísic (el cos-ment). Una expressió particular del Jo real en l'espai i el temps.

L'ego. És només un producte mental, un relat, allò que creiem ser. Una imatge construïda i reforçada al llarg del temps, amb la qual ens identifiquem. La il·lusió d'un jo individual, limitat i separat de tota la resta.

L'ego és tancament i repetició. Es manté a través de la memòria, del que és conegut, i s'alimenta projectant-se en el futur (allò que voldria arribar a ser). L'ego mai no apareix en l'instant present. La manca de plenitud que el caracteritza fa que oscil·li constantment entre la insatisfacció i el temor de reconèixer la seva inconsistència. Interpreta contínuament l'experiència a partir d'aquest desig impossible i aquesta por constitutiva.

Així, podem entendre que l'arrel de tots els nostres conflictes es troba en l'ego, i que la dissolució de tots els conflictes passa per l'autoconeixement.

Recordatori

Temps enrere, Tenzin Gyatso, el dalai-lama actual, va dir:

"El foc de l'odi només s'apaga amb l'amor; i si el foc de l'odi no s'apaga és perquè l'amor encara no és prou fort. La progressió en el camí ens nega el dret a no estimar allò que considerem no estimable."

Per a bona part dels éssers humans, aquesta actitud ens apareix com un ideal que avui està lluny de la nostra capacitat. És bo reconèixer-ho, com ho és reconèixer la realitat tal com es mostra. Convé que no ens enganyem i que actuem a partir del punt on som, en lloc d'exigir-nos molt més del que ara mateix podem oferir.

Tot i això, les paraules de recordatori del catorzè dalai-lama són clares i no admeten excepcions. Procurar tenir-les sempre presents en el dia a dia és la manera més poderosa de treballar per la pau en nosaltres mateixos i en el món.

Resistència

Bona part de les dificultats i obstacles que trobem en el camí no pertanyen pròpiament a les situacions que ens afecten de ple, sinó a la nostra resistència a acollir-les tal com es presenten. Molt de pressa, vestim els fets observats amb la interpretació i valoració que en fem. Aquesta intervenció mental ens allunya de la realitat.

Deixar anar les resistències comporta reconèixer que no sempre sabem què és allò que més convé, i que moltes vegades no coincideix amb allò que desitgem. Quan no hi interferim, descobrim que la situació inclou una continuació apropiada, al marge de les nostres emocions i preferències personals. Aleshores, retornem al present.

De la saviesa asiàtica

"Obligació sense amor et torna amargat.

Responsabilitat sense amor et torna desaprensiu.

Justícia sense amor et torna insensible.

Veritat sense amor et torna criticador.

Educació sense amor et torna contradictori.

Intel·ligència sense amor et torna astut.

Amistat sense amor et torna hipòcrita.

Ordre sense amor et torna mesquí.

Erudició sense amor et torna replicaire.

Poder sense amor et torna violent.

Honor sense amor et torna altiu.

Propietat sense amor et torna avariciós.

Fe sense amor et torna fanàtic."

Paraules de saviesa recollides pel monjo benedictí i mestre zen Willigis Jäger (Sobre el amor. Editorial Kairós, 2011).

Invitació

Dins nostre hi podem percebre unes quantes veus que ens afligeixen de manera recurrent (por, rebuig, aferrament, orgull, ràbia, enveja, ressentiment...) i que sentim com a pròpies, ens hi reconeixem.

Són veus que poden venir de lluny o estar arrelades molt a fons, veus que han imposat la seva presència. Per poder-les anar desarrelant ens cal, primer de tot, que siguem conscients que hi són i en comprenguem la naturalesa. Al mateix temps, tenim la capacitat de conrear actituds i disposicions que veiem que reflecteixen la nostra felicitat constitutiva, com ara la gratitud, l'alegria, la compassió, l'acollida o l'estimació.

És per això que necessitem preservar una atenció amatent i alhora bondadosa, tan constant com sigui possible, a tot allò que ens dol i a les múltiples ocasions en què podem cultivar les llavors de la felicitat.

Aquesta formulació és a la manera del budisme. Però no cal ser budista per reconèixer que constitueix una invitació perenne, ben fonamentada i oberta a tothom.

Reflexos

La pau no està feta d'idees, és un reflex en nosaltres d'allò que som. Per això es mostra sempre en el present.

El patiment psicològic està fet d'idees i creences, és un reflex d'allò que pensem. Per això no apareix mai en les coses.

La pau i el patiment no són comparables. El ser és previ al pensar.

Mónica Cavallé

El patiment arrela en la pèrdua de consciència directa d'allò que som essencialment, una consciència que sempre hi és, però que queda velada mentre hi ha identificació amb la ment. Quan aquesta identificació perdura, fins i tot el desig d'alliberar-se del patiment és alienador perquè ens atrapa en una dinàmica psicològica que no fa altra cosa que reforçar l'ego (el jo separat i personal). D'aquí ve la insistència del vedanta advaita en què no hem de convertir l'alliberació del patiment en una fita o un ideal, sinó que simplement cal estar alerta, veure com a fals allò que és fals, observar la ment i deixar de ser-ne còmplices.

Aquesta observació posarà en evidència les seves astúcies i ens durà a comprendre que els desitjos de l'ego són intents vans de buscar la plenitud allà on mai no es pot trobar. Uns intents amb què la ment vol trobar un substitut a l'alegria incondicionada de ser, que és patrimoni essencial de la plenitud i que resideix en l'ara.

(Text adaptat de Mónica Cavallé, El vedanta advaita ante el sufrimiento.)