Les nostres eleccions són un tipus particular de pensament. Observem que els pensaments apareixen en la ment sense haver-los triat abans (decidir sobre què vull pensar, també és un pensament que ha aparegut en mi), són el resultat d'unes condicions prèvies evidents o desconegudes.
Fins aquí, doncs, no sembla que en nosaltres tingui gaire cabuda la llibertat d'escollir. Així, veiem que es duen a terme pensaments d'elecció, però no administrem ni coneixem el conjunt de tots els elements presents i passats, interns i externs, que ha conduït finalment a una elecció determinada.
Podem reconèixer que això no costa gaire d'entendre. En canvi, especialment en la nostra cultura ens resulta molt difícil d'acceptar, sobretot en segons quins casos. Es manté viva la sensació profunda que hi ha d'haver algun element o aspecte que és clau i que se'ns escapa.
Una resposta pot anar així. Sí que hi ha llibertat, no és cap quimera, aquesta llibertat rau en la vida i s'expressa contínuament a través de les seves manifestacions il·limitades. Quan diem que som manifestació de la vida, estem reconeixent que en tot depenem d'ella i que, al marge d'ella, no existiríem de cap manera. Per això cap ésser viu, humà o no humà, és lliure per si mateix.
Si ho entenem així, el fet que les eleccions que resulten de les nostres preferències personals no siguin realment lliures, perquè aquestes preferències no les hem escollides, no és la darrera paraula sobre la nostra llibertat. De manera paradoxal, la llibertat humana pren la forma d'una renúncia aparent. Sorgeix en la mesura exacta en què som capaços de fluir en harmonia amb el moviment de la vida, sigui quin sigui. És un sí incondicional i incert, però no temorós ni resignat, al misteri que som.
