Pascal

Podem veure com l'ego es manifesta en aquesta veueta interior que repeteix "jo, jo, jo...". Tot i ser il·lusori es considera un absolut, algú aïllat, separat de tots els altres. Es manté sempre alerta, a la defensiva, perquè necessita sentir-se segur, protegit. Segons la situació i el tarannà, quan se sent en perill es replega completament o bé reacciona de forma agressiva. En el fons té molta por, tot i que no se n'adona.

Si ens posem a la feina, l'ego comença a canviar. Reconeix que depèn d'una realitat molt més gran que no és cap amenaça, sinó que l'acull de bon grat. De mica en mica es difumina, abandona el seu desvari i se situa en la posició relativa i funcional que li correspon. 

Tanmateix, mentre no sigui així necessita guanyar confiança. Això vol dir que ha de ser atès i ben tractat, amb paciència, tal com ho esperen les criatures. Voler destruir l'ego és no haver-lo entès. Va escriure Blaise Pascal, "L'home (l'ésser humà) no és ni un àngel ni una bèstia, i és una desgràcia que qui vol ser un àngel acaba essent una bèstia."

 

El pes

Una tarda d'estiu un camperol amb un sac de llegums carregat a les espatlles avança a poc a poc per un camí entre dos camps. El sol pica fort i el sac li pesa de valent.

Per darrere seu s'apropa un carro. Quan li arriba al costat, el carreter l'atura i li demana, "Bon home, on aneu tan afeixugat?". L'home li respon, "Vaig fins al poble, que esperen aquest sac". "Ah! Doncs pugeu al carro que us hi acostaré", li contesta l'altre, mentre s'arracona una mica perquè el pagès pugui seure al seu costat.

El pagès deixa el sac a la part de davant del carro, s'hi enfila, s'asseu a tocar del carreter i li dona les gràcies, "Sou molt amable, ja podem anar." Tot seguit es gira, agafa el sac i se'l carrega a les espatlles.

 

Eckhart Tolle

"Què és la consciència espiritual? Creure que ets esperit? No, això és un pensament. La consciència espiritual consisteix a veure clarament que allò que percebem, experimentem, pensem o sentim no és el que som, que no podem trobar-nos entre totes aquestes coses passatgeres. [...] 

És en la llum de la consciència on van i venen totes aquestes formes efímeres (percepcions, experiències, pensaments i sentiments). Això és el Ser, el meu jo autèntic i profund. Quan em conec d'aquesta manera, allò que ocorre en la meva existència ja no té una importància absoluta, només és relativa."

(Adaptat de Eckhart Tolle, Un nuevo mundo, ahora. De BOLS!ILLO, 2009.)

Escollir

Les nostres eleccions són un tipus particular de pensament. Observem que els pensaments apareixen en la ment sense haver-los triat abans (decidir sobre què vull pensar, també és un pensament que ha aparegut en mi), són el resultat d'unes condicions prèvies evidents o desconegudes.

Fins aquí, doncs, no sembla que en nosaltres tingui gaire cabuda la llibertat d'escollir. Així, veiem que es duen a terme pensaments d'elecció, però no administrem ni coneixem el conjunt de tots els elements presents i passats, interns i externs, que ha conduït finalment a una elecció determinada.

Podem reconèixer que això no costa gaire d'entendre. En canvi, especialment en la nostra cultura ens resulta molt difícil d'acceptar, sobretot en segons quins casos. Es manté viva la sensació profunda que hi ha d'haver algun element o aspecte que és clau i que se'ns escapa.

Una resposta pot anar així. Sí que hi ha llibertat, no és cap quimera, aquesta llibertat rau en la vida i s'expressa contínuament a través de les seves manifestacions il·limitades. Quan diem que som manifestació de la vida, estem reconeixent que en tot depenem d'ella i que, al marge d'ella, no existiríem de cap manera. Per això cap ésser viu, humà o no humà, és lliure per si mateix.

Si ho entenem així, el fet que les eleccions que resulten de les nostres preferències personals no siguin realment lliures, perquè aquestes preferències no les hem escollides, no és la darrera paraula sobre la nostra llibertat. De manera paradoxal, la llibertat humana pren la forma d'una renúncia aparent. Sorgeix en la mesura exacta en què som capaços de fluir en harmonia amb el moviment de la vida, sigui quin sigui. És un sí incondicional i incert, però no temorós ni resignat, al misteri que som.

Alliberament

Voler obtenir una representació clara i precisa de com són les coses, d'on venen, què les mou i cap a on van, és una idea equivocada. Tota concepció estarà feta de pensaments articulats amb paraules d'un cert llenguatge, i tots els llenguatges són convencions formals que canvien amb el temps. A la carta d'un restaurant no hi trobem els plats que s'ofereixen, només hi apareix el nom que donem a aquests plats. D'aquesta manera, llegir la carta queda molt lluny d'assaborir els plats.

La vida no s'explica ella mateixa, no es repeteix ni s'atura enlloc. Demana de ser viscuda tal com es desplega instant a instant, sense por, tot i no tenir garanties ni cap seguretat sobre la direcció que prenem. Només així, mantenint-nos vinculats al present, acollint tots els moviments i els canvis, podem descobrir que és molt més que supervivència. Podem entendre que centrar-nos en la persecució contra-rellotge de noves contrapartides i millors resultats, és malbaratar-la.