Deixar ser

Alliberar-se de la interferència constant de l'ego en la nostra existència implica aprendre a deixar ser les coses (les percepcions, les situacions, els altres éssers) tal com es presenten. El nostre alliberament depèn d'aquest deixar ser lliure tot el que ens envolta.

En la pràctica això significa un canvi d'actitud i de comportament que es tradueix en abstenir-se de convertir en quelcom personal totes les coses que ens afecten poc o molt, d'una manera o altra. Perquè és aquesta la nostra pauta habitual, apropiar-nos del que apareix i començar a manipular-ho a partir de les nostres idees, creences, opinions, preferències i temors particulars sobre les coses. És aquest procés una apropiació que, com a tal, no respecta la realitat, la diferència i la singularitat de quelcom que és un altre, no pas una simple extensió de la meva persona.

Aprendre a deixar ser les coses consisteix a descobrir que podem contemplar-les i acollir el que ens mostren sense sentir la urgència de sotmetre-les a la nostra anàlisi, al nostre judici. Dit ras i curt, podem plegar de mirar-nos el melic contínuament a partir de les experiències. 

Al mateix temps, no és aquesta una invitació a la passivitat o a la indiferència. Si sentim que la situació ens demana que intervinguem, actuem; si sentim que ens demana que ens pronunciem, parlem. I és ben possible fer-ho d'una manera natural, relaxada, no reactiva.

 

Concentració o cura

Un parell de termes diferents relacionats amb l'atenció:
concentrar-se: "fixar l'atenció, el pensament";
tenir cura: "atenció a vetllar pel bé o pel bon estat d’algú o d’alguna cosa".

Concentrar-se pot ser adequat o necessari en determinades tasques, com ara durant un examen, un experiment o una activitat de tipus tècnic. En la concentració es focalitza, es delimita, hi ha una certa tensió deguda al control que es vol imposar i un propòsit ben definit que s'ha d'assolir.

Tenir cura és propi, entre d'altres, de l'àmbit espiritual. Aquí, es tracta d'una vigilància serena, afectuosa, que es vol mantenir relaxada, no pas tensa ni possessiva, vetlla en lloc de manipular, eixampla, inclou i no imposa una finalitat particular.

La concentració pot resultar molt productiva; tanmateix, no ens condueix cap al nostre centre perquè és un esforç físic i mental. Tenir cura, vetllar, comporta obrir-se a la situació, precisament, des del nostre centre.

Si fa no fa.

 

Memòria

Disposem d'una memòria pràctica sense la qual no podríem funcionar en el món. És, doncs, una memòria beneficiosa i necessària que utilitzem molt sovint i que convé preservar. 

Exemples de coses que sol recordar la memòria pràctica: coneixements i aprenentatges necessaris per a una feina, dades personals i familiars, tasques diverses que duem a terme regularment...

Al seu costat hi ha una memòria psicològica que, tot i que ens ho pot semblar, no és necessària per funcionar en el món. Més encara, no tan sols no és beneficiosa, sinó que ens pot arribar a perjudicar molt.

Exemples de records de la memòria psicològica: la imatge que tinc de les persones que conec (poc o molt) i de mi mateix, les vegades que m'he sentit ferit (enganyat, traït, ofès, humiliat), com han de ser certes coses o situacions perquè em resultin satisfactòries...

Sense adonar-nos-en, cada dia passem unes quantes estones entretinguts en la memòria psicològica. Així, no és estrany si hi ha ocasions en què sentim que l'existència esdevé progressivament encarcarada, previsible, decebedora.

 

Suposicions

Les suposicions són un recurs formal que pot resultar molt útil en l'argumentació, la lògica i les matemàtiques. Tret d'aquests usos, convé no perdre de vista que suposar significa admetre com a cert o real quelcom imaginat.

El cas és que les suposicions sovint porten més maldecaps i malentesos que altra cosa. Suposar no costa gaire, sobretot perquè sembla que no ens compromet a res: "només era una suposició...!".

Abans d'admetre que no troba una bona resposta en una situació incerta, la ment s'inclina fàcilment a fer suposicions. Quantes vegades no diem o sentim a dir, "suposo que...". Davant del desconegut, la ment busca seguretat i coherència. Quan no les troba, les inventa (i espera que li'n donem les gràcies).

La tendència a fer suposicions és una resposta al desig de voler controlar, siguin resultats, situacions o persones. Tanmateix, aquest control no és viable perquè la vida no se sotmet als nostres càlculs ni a les nostres expectatives. Això no vol pas dir que hàgim de deixar de planificar o tenir projectes. N'hi ha prou amb no oblidar que tot plegat només són desitjos, i els desitjos a vegades es fan realitat, però no sempre. Convé entendre-ho i acceptar-ho al més aviat possible.

Desconcert

De la paraula desconcertar, el DIEC diu: "Torbar (algú) desbaratant els seus plans, les mesures preses, els projectes, etc. / Perdre la seguretat, l’aplom".

Així, estar desconcertat és viscut com ​un estat que sol resultar molest, indesitjable. Ha sorgit un "i ara què?" que no troba resposta. Tanmateix, el desconcert també és una bona ocasió per posar en evidència els límits i les inèrcies de la ment.

​Com que davant de la desorientació que s'imposa, la memòria esdevé inútil i tots els patrons habituals resulten inadequats​, ​és una oportunitat excel·lent per mirar la situació d'una manera més oberta i no-egocèntrica. 

​Sembla que convé agrair i aprofitar aquest torbament, deixar-li espai, en lloc de témer-lo o menystenir-lo.

 

Shri Siddharameshwar Maharaj

La recerca orientada a l'autoconeixement no sol resultar, d'entrada, gaire atractiva. En ella no hi ha terminis establerts ni recompenses garantides. No ofereix nous sabers ni proteccions especials. Tampoc crea capacitats noves ni potencia necessàriament les ja existents. En canvi, exigeix molta paciència, determinació, coratge i humilitat.

Més que adquisició i acumulació, en aquest camí hi ha reconeixement i abandó d'allò que ens fa més nosa i més ens domina. En particular, la por i l'ansietat. La seva desaparició progressiva deixa pas al goig i la pau incondicionals.

Siddharameshwar Maharaj ho expressava així: "La glòria és l'absència d'ansietat en la ment. La felicitat plena és l'absència de por".

 

Procés

És possible distingir etapes en un procés que pot esdevenir sense que sigui previsible i sense que la ment el governi.

Veure'ns com cossos-ment porta com a conseqüència immediata la creença en una separació radical: "jo i tots els altres éssers".

A partir d'aquí, i per raons que poden ser molt diverses, pot despertar-se l'interès per examinar si les coses són realment així. D'aquesta manera, potser anem assumint el concepte de no-separació. És un pensament radicalment nou, i davant de l'altre mirem de recordar que no estem separats.

Més endavant, si l'interès es manté prou viu, la no-separació arriba a ser més sentida que no pas pensada. El concepte deixa pas al sentiment.

Finalment, pot desaparèixer la necessitat d'un recordatori o altre del fet que no estem separats. Tots ells esdevenen tan sobrers com voler-nos assegurar que les taules de multiplicar continuen essent com eren.

 

Infinitius

A continuació es recullen uns quants infinitius en una llista que podria ser força més llarga. Tots ells tenen la capacitat d'inspirar una pràctica o altra, segons siguin les circumstàncies.

Voler fer les coses ben fetes,
voler comprendre,
voler crear quelcom bell,
no voler imposar,
acceptar,
acollir,
acompanyar,
agrair,
ampliar,
compadir-se,
escoltar,
meravellar-se,
obrir,
observar,
recomençar,
reconciliar,
somriure,
transformar.

I sobretot, no defallir quan la pràctica s'esguerri.

 

Altres

Els altres no són tan sols uns altres. També són un mirall que em retorna allò que, potser sense ser-ne conscient, hi projecto.

Per això, quan, poc o molt, m'arribo a conèixer, és gràcies als altres. Malgrat que, en determinats casos, aquest aprenentatge em pugui resultar incòmode o penós.

Així, per a cadascú, tota relació constitueix un periple que comença i acaba en un mateix mentre avança en companyia de l'altre. 

Que no ens passi per alt, perquè no és pas poca cosa.

 

Conversa

Mare, com és que tinc dos ulls?
Fillet, potser és perquè ets llum i perquè miris bé què tens al davant.

Mare, com és que tinc dues orelles?
Fillet, potser és perquè sàpigues escoltar les raons de totes les bandes.

Mare, com és que tinc dues mans?
Fillet, perquè et puguis emparar quan caiguis i, si has caigut, et puguis aixecar tu mateix.

Mare, com és que tinc dues cames?
Fillet, perquè, per avançar, el moviment (d'una cama) necessita la quietud (de l'altra).

Mare, per què tinc només una boca?
Fillet, potser perquè recordis ser amable i discret amb les paraules.

Mare, que és el més important que tinc?
Fillet, és el cor.

Mare, si és el cor, per què només en tinc un?
Fillet, perquè sempre hi trobaràs tota la bondat i la compassió que et calguin.

Mare, i com és que saps totes aquestes coses?
Fillet, no sabia que les sabia! Les teves preguntes ens ho han ensenyat.

 

Paraules

Quantes paraules necessitem per expressar alegria o pau?

Quantes en fem servir per justificar l'egoisme o la rancúnia?

Com es verbalitza una abraçada?

Quines explicacions demana l'amabilitat?

Què ha resolt mai una discussió?

Què podem descobrir de nou si ja tenim paraules per a tot?

 

Pascal

Podem veure com l'ego es manifesta en aquesta veueta interior que repeteix "jo, jo, jo...". Tot i ser il·lusori es considera un absolut, algú aïllat, separat de tots els altres. Es manté sempre alerta, a la defensiva, perquè necessita sentir-se segur, protegit. Segons la situació i el tarannà, quan se sent en perill es replega completament o bé reacciona de forma agressiva. En el fons té molta por, tot i que no se n'adona.

Si ens posem a la feina, l'ego comença a canviar. Reconeix que depèn d'una realitat molt més gran que no és cap amenaça, sinó que l'acull de bon grat. De mica en mica es difumina, abandona el seu desvari i se situa en la posició relativa i funcional que li correspon. 

Tanmateix, mentre no sigui així necessita guanyar confiança. Això vol dir que ha de ser atès i ben tractat, amb paciència, tal com ho esperen les criatures. Voler destruir l'ego és no haver-lo entès. Va escriure Blaise Pascal, "L'home (l'ésser humà) no és ni un àngel ni una bèstia, i és una desgràcia que qui vol ser un àngel acaba essent una bèstia."

 

El pes

Una tarda d'estiu un camperol amb un sac de llegums carregat a les espatlles avança a poc a poc per un camí entre dos camps. El sol pica fort i el sac li pesa de valent.

Per darrere seu s'apropa un carro. Quan li arriba al costat, el carreter l'atura i li demana, "Bon home, on aneu tan afeixugat?". L'home li respon, "Vaig fins al poble, que esperen aquest sac". "Ah! Doncs pugeu al carro que us hi acostaré", li contesta l'altre, mentre s'arracona una mica perquè el pagès pugui seure al seu costat.

El pagès deixa el sac a la part de davant del carro, s'hi enfila, s'asseu a tocar del carreter i li dona les gràcies, "Sou molt amable, ja podem anar." Tot seguit es gira, agafa el sac i se'l carrega a les espatlles.

 

Eckhart Tolle

"Què és la consciència espiritual? Creure que ets esperit? No, això és un pensament. La consciència espiritual consisteix a veure clarament que allò que percebem, experimentem, pensem o sentim no és el que som, que no podem trobar-nos entre totes aquestes coses passatgeres. [...] 

És en la llum de la consciència on van i venen totes aquestes formes efímeres (percepcions, experiències, pensaments i sentiments). Això és el Ser, el meu jo autèntic i profund. Quan em conec d'aquesta manera, allò que ocorre en la meva existència ja no té una importància absoluta, només és relativa."

(Adaptat de Eckhart Tolle, Un nuevo mundo, ahora. De BOLS!ILLO, 2009.)

Escollir

Les nostres eleccions són un tipus particular de pensament. Observem que els pensaments apareixen en la ment sense haver-los triat abans (decidir sobre què vull pensar, també és un pensament que ha aparegut en mi), són el resultat d'unes condicions prèvies evidents o desconegudes.

Fins aquí, doncs, no sembla que en nosaltres tingui gaire cabuda la llibertat d'escollir. Així, veiem que es duen a terme pensaments d'elecció, però no administrem ni coneixem el conjunt de tots els elements presents i passats, interns i externs, que ha conduït finalment a una elecció determinada.

Podem reconèixer que això no costa gaire d'entendre. En canvi, especialment en la nostra cultura ens resulta molt difícil d'acceptar, sobretot en segons quins casos. Es manté viva la sensació profunda que hi ha d'haver algun element o aspecte que és clau i que se'ns escapa.

Una resposta pot anar així. Sí que hi ha llibertat, no és cap quimera, aquesta llibertat rau en la vida i s'expressa contínuament a través de les seves manifestacions il·limitades. Quan diem que som manifestació de la vida, estem reconeixent que en tot depenem d'ella i que, al marge d'ella, no existiríem de cap manera. Per això cap ésser viu, humà o no humà, és lliure per si mateix.

Si ho entenem així, el fet que les eleccions que resulten de les nostres preferències personals no siguin realment lliures, perquè aquestes preferències no les hem escollides, no és la darrera paraula sobre la nostra llibertat. De manera paradoxal, la llibertat humana pren la forma d'una renúncia aparent. Sorgeix en la mesura exacta en què som capaços de fluir en harmonia amb el moviment de la vida, sigui quin sigui. És un sí incondicional i incert, però no temorós ni resignat, al misteri que som.

Alliberament

Voler obtenir una representació clara i precisa de com són les coses, d'on venen, què les mou i cap a on van, és una idea equivocada. Tota concepció estarà feta de pensaments articulats amb paraules d'un cert llenguatge, i tots els llenguatges són convencions formals que canvien amb el temps. A la carta d'un restaurant no hi trobem els plats que s'ofereixen, només hi apareix el nom que donem a aquests plats. D'aquesta manera, llegir la carta queda molt lluny d'assaborir els plats.

La vida no s'explica ella mateixa, no es repeteix ni s'atura enlloc. Demana de ser viscuda tal com es desplega instant a instant, sense por, tot i no tenir garanties ni cap seguretat sobre la direcció que prenem. Només així, mantenint-nos vinculats al present, acollint tots els moviments i els canvis, podem descobrir que és molt més que supervivència. Podem entendre que centrar-nos en la persecució contra-rellotge de noves contrapartides i millors resultats, és malbaratar-la.

Jo, jo, ego

Podem distingir en nosaltres:

El Jo real. És universal i omnipresent, l'anomenem Consciència pura, Vida, Font, Déu, Braman, Absolut, Buit, Tao, Si-mateix... Aquesta és la nostra essència, allò que és de manera absoluta i permanent. No hem de fer res per ser el que som, i en cap moment deixem de ser-ho.

El jo personal. És real de manera relativa, condicionada, un vehicle psicofísic (el cos-ment). Una expressió particular del Jo real en l'espai i el temps.

L'ego. És només un producte mental, un relat, allò que creiem ser. Una imatge construïda i reforçada al llarg del temps, amb la qual ens identifiquem. La il·lusió d'un jo individual, limitat i separat de tota la resta.

L'ego és tancament i repetició. Es manté a través de la memòria, del que és conegut, i s'alimenta projectant-se en el futur (allò que voldria arribar a ser). L'ego mai no apareix en l'instant present. La manca de plenitud que el caracteritza fa que oscil·li constantment entre la insatisfacció i el temor de reconèixer la seva inconsistència. Interpreta contínuament l'experiència a partir d'aquest desig impossible i aquesta por constitutiva.

Així, podem entendre que l'arrel de tots els nostres conflictes es troba en l'ego, i que la dissolució de tots els conflictes passa per l'autoconeixement.

Recordatori

Temps enrere, Tenzin Gyatso, el dalai-lama actual, va dir:

"El foc de l'odi només s'apaga amb l'amor; i si el foc de l'odi no s'apaga és perquè l'amor encara no és prou fort. La progressió en el camí ens nega el dret a no estimar allò que considerem no estimable."

Per a bona part dels éssers humans, aquesta actitud ens apareix com un ideal que avui està lluny de la nostra capacitat. És bo reconèixer-ho, com ho és reconèixer la realitat tal com es mostra. Convé que no ens enganyem i que actuem a partir del punt on som, en lloc d'exigir-nos molt més del que ara mateix podem oferir.

Tot i això, les paraules de recordatori del catorzè dalai-lama són clares i no admeten excepcions. Procurar tenir-les sempre presents en el dia a dia és la manera més poderosa de treballar per la pau en nosaltres mateixos i en el món.

Resistència

Bona part de les dificultats i obstacles que trobem en el camí no pertanyen pròpiament a les situacions que ens afecten de ple, sinó a la nostra resistència a acollir-les tal com es presenten. Molt de pressa, vestim els fets observats amb la interpretació i valoració que en fem. Aquesta intervenció mental ens allunya de la realitat.

Deixar anar les resistències comporta reconèixer que no sempre sabem què és allò que més convé, i que moltes vegades no coincideix amb allò que desitgem. Quan no hi interferim, descobrim que la situació inclou una continuació apropiada, al marge de les nostres emocions i preferències personals. Aleshores, retornem al present.

De la saviesa asiàtica

"Obligació sense amor et torna amargat.

Responsabilitat sense amor et torna desaprensiu.

Justícia sense amor et torna insensible.

Veritat sense amor et torna criticador.

Educació sense amor et torna contradictori.

Intel·ligència sense amor et torna astut.

Amistat sense amor et torna hipòcrita.

Ordre sense amor et torna mesquí.

Erudició sense amor et torna replicaire.

Poder sense amor et torna violent.

Honor sense amor et torna altiu.

Propietat sense amor et torna avariciós.

Fe sense amor et torna fanàtic."

Paraules de saviesa recollides pel monjo benedictí i mestre zen Willigis Jäger (Sobre el amor. Editorial Kairós, 2011).