Relat

La nostra existència humana transcorre entre relats (on i quan vaig néixer, en quina família vaig créixer, l'escola i els estudis, les primeres ferides i frustracions, les amistats, els interessos i aficions, els enamoraments, la feina, potser una nova família, les pèrdues...).

Tot plegat va trenant un relat personal. Malgrat la solidesa que ens sembla que té, no deixa de ser una narració construïda a partir d'una selecció inconscient de fets i circumstàncies que, per una raó o altra, ens han afectat intensament.

Sí, és fàcil que ens reconeguem en la narració de nosaltres mateixos (la societat hi contribueix activament). Però no és obligatori ni necessari que ens empetitim d'aquesta manera. Podem finalment descobrir que no som cap relat. Ningú no ho és.

En el nostre centre hi ha una obertura no condicionada, una presència silenciosa, espontània, lluminosa i incognoscible. En ella som.

Reconeixements

Es pot dir que hi ha aquesta seqüència de reconeixements possibles,

En tota manifestació, Silenci.
En el Silenci, Presència.
En la Presència, no-Separació.
En la no-Separació, Amor.

Identificació

Tant el cos, com els vincles i les relacions familiars i socials de tota mena, formen part de la persona que ens ha correspost. Ella s'hi reconeix, amb totes les conseqüències que se'n deriven.

No obstant això, qui s'identifica completament amb la persona es veu a si mateix com un objecte, quelcom observable i definible a partir d'un conjunt de característiques (físiques, psicològiques, socials...). Des d'aquesta posició també veu "l'altre" com un objecte ben identificable, del qual en té una imatge determinada i sobre el qual projecta idees, desconfiança o expectatives.

En aquestes condicions no hi pot haver amor, perquè s'ha establert una separació insalvable. En lloc d'un afecte genuí, en la trobada amb l'altre es desplega un estira-i-arronsa més o menys conscient. Unes vegades resulta agradable i plàcid; unes altres, tens i insatisfactori. Sovint, s'imposa la indiferència.

L'amor requereix que la presència prevalgui sobre la persona. Tan sols quan és així, la relació esdevé fusió, ja no hi ha un "jo" i un "altre" que es troben. La presència, lliure de memòria i de propòsits, se celebra ella mateixa en el moviment dels dos que ja no ho són.

 

Sí

Una de les maneres més breus i concises d'expressar en què consisteixen el patiment i la pau en nosaltres és aquesta, "Tota negació és patiment, tota acceptació és pau".

La frase es pot desenvolupar tant com es vulgui, però cap desenvolupament no va més a fons del que ella explicita amb tanta claredat.

La realitat és just allò que s'imposa en cada instant. El pensament ofereix múltiples possibilitats de donar-li un sentit o altre, o de negar-li completament. Per aquest camí estret del "jo petit" que vol que es faci la seva, el patiment apareix tot sovint i de manera inevitable.

Acceptar el destí com si fos un guia, en lloc de veure'l com un agressor, ens ajuda a sortir de la roda de qüestionament i queixa davant dels fets que ens desagraden. Deixem de ser víctimes passives i passem a ser col·laboradors amatents al servei d'Allò que sap més. Aquest és el "sí", a vegades enigmàtic, que sempre ens espera.

Sri Ramana Maharshi (III)

Pràctica de la investigació d'un mateix

Ramana Maharshi recomanava als principiants en l'autoinvestigació que posessin l'atenció en la sensació interna de "jo" i que la mantinguessin tant com els fos possible. També els indicava que si l'atenció se n'anava cap a pensaments diferents del pensament "jo"-individual, havien de tornar a prendre'n consciència tantes vegades com calgués. Suggeria diversos ajuts al llarg del procés, com ara preguntar-se "qui soc jo?" o bé "d'on sorgeix aquest jo?", sense perdre de vista que l'objectiu final és mantenir-se atent a aquest "jo" que es considera responsable de totes les activitats del cos i de la ment.

Al començament de la pràctica, l'atenció a la sensació de "jo" esdevé una activitat mental que pren la forma d'un pensament o una percepció. A mesura que la pràctica progressa, el pensament "jo" s'afebleix i sorgeix l'experiència subjectiva de la sensació "jo", i quan aquesta sensació deixa de relacionar-se i connectar-se amb pensaments i objectes, el pensament "jo" desapareix del tot. El que queda és una experiència de ser en la qual la individualitat ha deixat temporalment d'operar. Al principi, aquesta experiència pot ser intermitent, tanmateix, amb la constància en la pràctica, cada vegada resulta més fàcil d'aconseguir-la i que romangui estable. Quan l'autoinvestigació assoleix aquest nivell es manté de manera natural una consciència de ser en què ja no és possible l'esforç individual perquè el "jo" que du a terme aquest esforç ha deixat d'existir temporalment. Això encara no és autorealització [alliberament] perquè el pensament "jo"-individual tornarà a imposar-se, però aquest és el nivell més alt de la pràctica. L'experiència repetida d'aquest estat del ser afebleix i destrueix les tendències mentals que fan sorgir el pensament "jo"-individual. Quan aquestes tendències han quedat prou afeblides, el poder del jo real destrueix tots els residus que en queden i el pensament "jo"-individual no sorgeix mai més. Aquest és l'estat final irreversible, l'autorealització.

Aquesta pràctica d'autoinvestigació, o consciència del pensament "jo"-individual, és una tècnica afable que va més enllà dels mètodes repressius que cerquen el control mental. No és un exercici de concentració ni busca la supressió dels pensaments, tan sols demana atenció conscient a la font de la ment. El mètode i l'objectiu de l'autoinvestigació és mantenir-se en la font de la ment i adonar-se, enretirant l'atenció de tota altra cosa, de què és un mateix realment. En les primeres etapes de la pràctica cal un esforç per desplaçar l'atenció des dels pensaments cap al pensador, tot i això, quan la sensació del "jo" s'ha establert, i és ferma, tot esforç posterior resulta perjudicial. Des d'aquest moment, el procés consisteix més a ser que no pas a fer; no demana un esforç per a ser sinó un ser sense esforç. 

Ser el que ja som no requereix cap afany perquè sempre experimentem que som. D'altra banda, voler ser el que no som (el cos i la ment) exigeix un esforç mental continuat, encara que no ens n'adonem perquè gairebé sempre és inconscient. En darrer terme, el "jo" vertader no es descobreix com a resultat d'haver fet res, sinó tan sols essent. Tal com va destacar una vegada Sri Ramana: "No meditis, sigues! No pensis que ets, sigues! No pensis sobre ser, tu ets!"

L'autoinvestigació no hauria de ser considerada una pràctica meditativa per exercitar a determinades hores i en unes certes posicions. Hauria de continuar al llarg del dia, al marge de què estem fent. Sri Ramana no veia cap conflicte entre la feina i l'autoinvestigació, i afirmava que, amb una mica de pràctica, es podia dur a terme en qualsevol circumstància. També va dir, més d'un cop, que els períodes de pràctica formal eren bons per als principiants, però mai no va defensar sessions llargues de meditació formal, i sempre va mostrar la seva oposició quan algun devot li plantejava el seu desig d'abandonar les activitats mundanes per poder dedicar-se a una vida meditativa.

(David Godman (ed.), Be As You Are. The Teachings of Sri Ramana Maharshi. Penguin Books, 1985 [introducció al capítol 5].)