La pau no està feta d'idees, és un reflex en nosaltres d'allò que som. Per això es mostra sempre en el present.
El patiment psicològic està fet d'idees i creences, és un reflex d'allò que pensem. Per això no apareix mai en les coses.
La pau i el patiment no són comparables. El ser és previ al pensar.
El patiment arrela en la pèrdua de consciència directa d'allò que som essencialment, una consciència que sempre hi és, però que queda velada mentre hi ha identificació amb la ment. Quan aquesta identificació perdura, fins i tot el desig d'alliberar-se del patiment és alienador perquè ens atrapa en una dinàmica psicològica que no fa altra cosa que reforçar l'ego (el jo separat i personal). D'aquí ve la insistència del vedanta advaita en què no hem de convertir l'alliberació del patiment en una fita o un ideal, sinó que simplement cal estar alerta, veure com a fals allò que és fals, observar la ment i deixar de ser-ne còmplices.
Aquesta observació posarà en evidència les seves astúcies i ens durà a comprendre que els desitjos de l'ego són intents vans de buscar la plenitud allà on mai no es pot trobar. Uns intents amb què la ment vol trobar un substitut a l'alegria incondicionada de ser, que és patrimoni essencial de la plenitud i que resideix en l'ara.
(Text adaptat de Mónica Cavallé, El vedanta advaita ante el sufrimiento.)
Poema d’amor
Els teus ulls estan fets dels sis elements:
terra, aigua, foc, aire,
espai i consciència.
Només estan fets d’ells,
però són preciosos.
Els hauria de fer meus?
Hauria d’intentar que durin molt?
Hauria de gravar-los?
Però sé que el que puc gravar
no serien els teus ulls vertaders.
La teva veu està feta dels sis elements,
però és veritablement adorable.
Hauria d’intentar fer-la meva?
Hauria de gravar-la?
Però sé que el que puc retenir o gravar
no seria la teva veu vertadera.
El que puc obtenir és només una imatge,
una cinta magnètica, una pintura,
un llibre.
El teu somriure està fet dels sis elements,
però és veritablement meravellós.
Hauria d’intentar fer-lo meu?
Hauria d’intentar que duri molt?
Hauria d’intentar posseir-lo o gravar-lo?
Però sé que el que puc posseir o gravar
no seria el teu somriure vertader.
Seria tan sols algun dels sis elements.
Els teus ulls són efímers.
Els teus ulls no són tu.
Sí, m’ho han dit
i ho he vist,
però continuen essent preciosos.
Justament per ser efímers,
són encara més preciosos.
Les coses que no duren gaire
són les més belles:
una estrella fugaç, els focs artificials.
Justament perquè no tenen un jo,
són encara més preciosos.
Què hi té a veure un jo amb uns ulls bells?
Vull contemplar els teus ulls preciosos,
encara que sé
que no duraran,
encara que sé
que no tenen un jo.
Els teus ulls són preciosos.
Soc conscient que són efímers.
Però, quin mal hi ha en la impermanència?
Sense la impermanència, podria existir alguna cosa?
Els teus ulls són preciosos.
M’han dit que no són tu, que no tenen un jo.
Però, quin mal hi ha en la naturalesa del no-jo?
Amb un jo, podria haver-hi res en absolut?
Així, encara que els teus ulls estan fets només dels sis elements,
encara que són efímers,
encara que no són tu,
continuen essent preciosos,
i vull contemplar-los.
Vull gaudir-ne mirant-los mentre hi siguin.
Sabent que els teus ulls són efímers,
en gaudeixo sense intentar que durin per sempre,
sense intentar retenir-los, gravar-los
o fer-los meus.
Estimant els teus ulls em mantinc lliure.
Estimant els teus ulls,
aprenc a estimar-los profundament.
Veig els sis elements que són,
els sis meravellosos elements.
Aquests elements són tan preciosos.
I aprenc també a estimar-los.
Hi ha moltes coses que estimo:
els teus ulls, el cel blau,
la teva veu, els ocells en els arbres,
el teu somriure i les papallones en les flors.
Aprenc en cada instant
a ser millor amant.
Aprenc en cada instant
a descobrir el meu amor vertader.
Els teus ulls són preciosos.
També ho són la teva veu i el teu somriure,
el cel,
els ocells,
les papallones.
Els estimo. Faig el vot de protegir-los. Sí.
Sé que estimar és respectar.
I la veneració
és la naturalesa del meu amor.
(Traduït a partir del poema del llibre, Call me by my true names. The Collected poems of Thich Nhat Hanh. Parallax Press, 1999)
Evitem l'associació de les emocions amb pensaments sobre mi o sobre els altres. Provem de sentir-les plenament tal com es presenten, sense defugir-les ni afegir-hi res. Les emocions també són un moviment d’energia.
Distingim amb claredat els conceptes i els pensaments de les percepcions i les sensacions. Adonem-nos de quan els primers tendeixen a apropiar-se d’allò percebut o sentit. Quan això passa, quines són les conseqüències?
No és tant el contingut com la manera en què ens relacionem amb les nostres emocions i els nostres pensaments la que ens manté lliures o sotmesos.
La substància del vent és l'aire, aire que es mou. Així, la paraula vent només indica un estat de l'aire. Sense aire no apareix el vent, però abans del vent ja hi havia l'aire i, quan el vent acaba, l'aire roman.
Totes les manifestacions (expressions, formes) de la vida apareixen com moviments de la vida. La seva existència és temporal, comencen i acaben, però la seva naturalesa, no. El naixement i la mort són com el principi i el final d'una ventada.
Ve a tomb recordar que la paraula grega pneuma té diversos significats. Entre ells, vent, respiració, vida i esperit.
