Sri Atmananda (I)

L'espiritualitat substitueix l'objecte pel subjecte.

La filosofia advaita no parla en termes oposats. Sempre vol dir únicament allò que diu. Quan diu, "no és actiu", no vol pas dir, "és inactiu".

La realització no és altra cosa que un desplaçament del centre de gravetat o d'èmfasi, des de l'objecte cap al subjecte, en tota percepció.

Només que observis i reconeguis, imparcialment i sense prejudicis, tot allò que fas, serà suficient per poder-te establir en el teu centre.

La ment i l'intel·lecte només netegen i aplanen el camí per a la processó reial del cor cap a l'Objectiu.

Només hi pot haver por quan hi ha dualitat.

El propòsit d'aquesta vida és conèixer la Veritat i ser-la. Tu no pots ser feliç mai; només pots ser felicitat.

El pensament que determinades coses són obstacles per a l'espiritualitat és, en ell mateix, el primer obstacle.

No et serà possible eliminar només el patiment i mantenir el patidor, perquè tots dos apareixen i desapareixen simultàniament.

L'ésser humà és espectador i actor en el drama de la vida. L'espectador és real, però l'actor és irreal.

Art és allò que tendeix a fusionar l'altre en tu mateix. Mundà és allò que separa l'altre de tu mateix.

Pots desitjar, però no oblidis l'objectiu.

El llenguatge només és llenguatge de la dualitat. La no-dualitat no té un llenguatge propi.

Has de viure la Veritat, i no només pensar-la o contemplar-la.

Estigues en la Consciència sense adonar-te que estàs en la Consciència. [Aquest va ser el darrer missatge de Sri Atmananda als seus deixebles.]

(Fragments de Notes on Spiritual Discourses (vol. 3). Nitya Tripta. Non-Duality Press & Stillness Speaks, 2009.)

Arnaud Desjardins

Tots vostès tenen, efectivament, allò que anomenem problemes i dificultats. Per a cap de vostès l'existència correspon exactament a les demandes de l'ego. El món no correspondrà mai al seu món. La vida no és una pel·lícula en què l'ego fa de guionista i realitzador. A tots vostès s'adreça la crida a deixar anar la presa. Podrien viure amb una tranquil·litat completa, amb una submissió perfecta a la realitat que és ben realista. A partir d'aquest abandonament de l'ego i dels mecanismes habituals que podem resumir bé en l'expressió "deixar anar la presa", es produeixen miracles.

                                                              ***

La progressió té dos aspectes. Un preparatori, es tracta del canvi en el marc de la consciència dualista: jo i allò altre, allò altre que percebo com favorable o desfavorable. Dit d'una altra manera: les coses van més bé, estic millorant, em sento més ben ubicat, una mica menys infantil, més estructurat, amb menys emocions. És efectivament una progressió, però sense canvi de nivell. La metamorfosi és d'una categoria completament diferent. Ja no es tracta d'una continuïtat (cada cop menys emocionats, més serens...) sinó d'un despertar, d'un nou naixement. Primer, vostès purifiquen, estructuren allò que són avui dins de la dualitat, dins del món de les concepcions habituals. I després, de cop i volta, aquest procés canvia radicalment de nivell i comencen a superar sense reserves les seves pseudocerteses mentals. Aquest és el preu que s'ha de pagar per la vertadera llibertat i per estimar de debò, absolutament.

 (Fragments adaptats de Bienvenidos en el camino. Hara Press USA, 2007.)

Corregir

Al final, ens porten a creure que créixer significa aprendre a anticipar, projectar, témer, desconfiar, aparentar, reprimir, imitar i complicar. Tot això, a canvi de la innocència, presència, espontaneïtat i senzillesa amb què vam venir al món.

De grans, són afortunades aquelles persones que descobreixen que ser adult i madur no és això, sinó que s'assembla més a recuperar, i viure conscientment, allò que abans ens era natural i inconscient.

 

Lemes

Dos lemes que sembla que condensen gairebé tot el camí són, "deixa anar" i "deixa que sigui (allò que és)". Com a recurs mnemotècnic, let it go & let it be.

Deixar anar és molt més important que conservar o afegir. L'explicació pot ser que allò que hi ha en el nostre centre, la consciència-testimoni o consciència profunda, no està mancada de res. No necessita ser protegida ni perfeccionada. En canvi, ens sobren totes les resistències als canvis.

Deixar que sigui allò que és, també resulta imprescindible per no allunyar-nos del moment present i voler substituir-lo per allò que ens agradaria que "tornés a ser", o allò que creiem que ara "hauria de ser". La realitat no escolta les nostres preferències. Ella és allò que ja és. No tot acaba aquí, però tot passa per aquí.

 

Swami Ramdas (II)

3. La vostra vida està destinada al servei dels altres. L'expansió de l'individu a l'universal només és possible quan el pensament de Déu governa la vostra ment, quan l'amor de Déu omple el vostre cor i la voluntat de Déu governa les vostres accions. Sempre que veieu algú, heu de veure no només la forma externa, sinó també la realitat que l'habita. Aquesta és la veritable visió. Només això us pot alliberar del sentit de diversitat i fer-vos adonar de la unió i la unitat de tota l'existència. No és només en persones santes i llocs sagrats on hauríeu de veure Déu, sinó en tot i arreu, fins i tot al mercat. Heu de sentir sempre la Presència Divina dins i fora vostre.

33. El que hem de renunciar és al sentit d'ego, la idea que nosaltres som qui fa les coses. Déu dins nostre és qui actua, l'únic senyor de totes les nostres activitats. Si dediquem totes les nostres accions a Ell, podem destruir el nostre sentit d'ego i trobar la nostra unió suprema amb Ell. La rendició no comporta cap canvi en el mode de vida extern, sinó una actitud correcta cap a ell.

54. Mentre la intuïció no hagi sorgit en vosaltres, us heu de guiar per la raó. Però la raó és susceptible d'equivocar-se. Perquè, quan la raó funciona, el sentit d'ego és present. Però quan la intuïció està treballant, el sentit d'ego és absent. Així, la intuïció us guia infal·liblement. La intuïció és la veu de Déu dins vostre.

(Thus Speaks Ramdas. Anandashram. Sharada Press: Mangalore, 2014.)