31 de juliol del 2024

Bert Hellinger

La Comprensió

Un  grup d'homes animats pels mateixos sentiments, que encara es consideraven principiants, es van trobar i van parlar dels seus plans per a un futur millor. Van acordar fer les coses d'una altra manera.

El comú i el quotidià i tot el cicle etern els semblava massa estret. Ells buscaven el que és sublim, singular, ampli, i esperaven trobar-se a si mateixos com ningú no ho havia aconseguit abans. En la seva ment ja veien el fi assolit, s'imaginaven com seria, sentien com els seus cors bategaven amb emoció i s'impacientaven; van decidir actuar.

"En primer lloc van dir— hem de trobar el Gran Mestre, perquè per aquí es comença." Després es van posar en marxa.

El mestre vivia en un altre país i pertanyia a un altre poble. S'havien explicat moltes meravelles d'ell, però ningú no en sabia dir res en concret. Aviat van deixar enrere tot el que els era habitual, ja que aquí tot era diferent: els costums el paisatge, la parla, els camins, la meta. A vegades arribaven a un lloc on els havien dit que hi havia el mestre. Però sempre que volien saber alguna cosa més, sentien que tot just havia marxat i que ningú sabia cap a on havia anat. Finalment, un dia el van trobar.

Estava amb un pagès, treballant en el camp. Així es guanyava el pa i un cau per a la nit. Primer no podien creure que aquell era el mestre tan llargament anhelat, i el pagès també va quedar sorprès en veure que consideraven tan especial aquell home que treballava al seu costat. Ell, no obstant això, els va dir: "Sí, soc un mestre. Si voleu aprendre de mi, quedeu-vos aquí una setmana, aleshores us instruiré."

De seguida es van posar al servei del pagès i, a canvi, rebien menjar, beguda i allotjament. Passats vuit dies, al capvespre, es va asseure amb ells sota un arbre, es va quedar mirant el crepuscle i va començar a explicar-los una història.

"Fa molt de temps, un home jove va estar pensant què volia fer amb la seva vida. Venia d'una família distingida, no coneixia l'escassedat i se sentia obligat a buscar el que és sublim i millor. Per això va abandonar el pare i la mare, va seguir els ascetes durant tres anys, més tard també els va deixar. Després va trobar el Buda en persona i va adonar-se que tampoc en tenia prou. Volia arribar més amunt, fins allà on l'aire s'enrareix i costa de respirar, on ningú no havia arribat abans. Quan finalment hi va arribar, es va aturar. Es trobava al final d'aquell camí i va veure que s'havia extraviat.

Ara va voler prendre la direcció contrària. Va baixar fins a arribar a una ciutat. Va conquistar la cortesana més bella, es va fer soci d'un comerciant ric, i aviat va ser ric i respectat ell mateix. Però no havia baixat fins a la part més fonda de la vall, tan sols es movia per la part de dalt, li faltava valor per arriscar-se del tot. Tenia una amant, però no una dona; va tenir un fill, però no va ser pare. Havia après l'art de l'amor i de la vida, però no l'amor i la vida mateixos. Va començar a avorrir el que no havia acceptat, fins que també es va cansar d'allò i ho va deixar."

Aquí el mestre va fer una pausa.

"Potser reconeixeu la història els va dir—, i també sabeu com acaba. Diuen que l'home, al final, es va tornar humil i savi, amant de les coses comunes. Però, què és això, si en un principi es va desaprofitar tant! El que es refia de la vida no defuig les coses properes per anar a buscar un ideal llunyà. Primer domina el que és ordinari, perquè, si no ho fa així, també el que és extraordinari en la seva vida —si és que existeix—, no és més que el barret d'un espantaocells."

S'havia estès el silenci i el mestre també callava. Després es va aixecar i sense dir res més se'n va anar.

Ara, els que tant de temps semblaven animats pels mateixos sentiments, novament s'havien de defensar sols. Uns quants no volien creure que el mestre els hagués abandonat i es van posar en marxa per retrobar-lo. Altres, amb prou feines eren capaços de distingir entre els seus desigs i les seves pors i, a l'atzar, van emprendre un camí qualsevol.

Un d'ells, però, s'ho va pensar. Va tornar cap a l'arbre, es va asseure mirant cap a la llunyania, fins que la calma es van instal·lar dins seu. Va treure a fora tot el que l'assetjava i ho va posar al seu davant, com qui després d'una llarga marxa es treu la motxilla abans de reposar. Se sentia lleuger i lliure.

Tenia a la vista els seus desitjos, les pors, les metes, la seva necessitat real. I sense mirar-los més de prop, ni voler res determinat, més aviat com algú que es lliura a quelcom desconegut, esperava que ocorregués per si mateix, que cadascun trobés el lloc que li corresponia en el tot, segons el seu pes i rang.

No va trigar gaire, es va adonar que allà al davant s'anava aclarint, com si alguns marxessin d'amagatotis, talment lladres enxampats que fugen. I va comprendre: el que havia considerat els seus desitjos, les seves pors i metes, tot allò no havia estat mai seu. Tot arribava des d'un lloc del tot diferent, i tan sols s'havia instal·lat en la seva vida.

Però ara el seu temps havia acabat.

Semblava moure's el que encara hi havia al seu davant. Retornava cap a ell allò que li pertanyia de debò, i cada cosa ocupava un lloc precís. Una força es reunia en el seu centre i finalment va reconèixer la seva pròpia meta, la que a ell li corresponia. Encara va esperar una mica més, fins a sentir-se segur. Després es va aixecar i se'n va anar.

 

El centre

Algú pregunta a un mestre ja gran:

"Com ho fas tu quan ajudes els altres? Moltes vegades et venen a veure persones, i et demanen consell en assumptes que tu no coneixes pas gaire. Tot i això, quan se'n van es troben més bé."

El mestre li respon:

"No depèn del saber que un s'aturi en el camí i no vulgui seguir endavant. Perquè busca seguretat allà on cal valor, i llibertat on la veritat ja no li deixa elecció. I així va fent voltes. En canvi, el mestre resisteix el pretext i l'aparença. Busca el centre, i recollit allà espera —com aquell que desplega les veles davant del vent—, per si li arriba una paraula eficaç. L'altre, quan se li acosta, el troba allà on ell mateix ha d'arribar, i la resposta és per a tots dos. Tots dos escolten."

I encara hi afegeix:

"El centre es distingeix per la seva lleugeresa."

(El centro se distingue por su levedad. Herder, 2002.)

9 de juliol del 2024

Reflexos

Hi ha nits en què la lluna apareix com un gran fanal encès allà dalt en el cel. Tot i això, la lluna no té llum pròpia, reflecteix la que li arriba del sol. No pot evitar ni modificar aquest efecte.

L'intel·lecte és com la lluna, reflecteix la Llum que es manifesta contínuament en nosaltres. El reflex ens mostra que existeix la Llum, ens permet reconèixer-la. L'intel·lecte arriba fins aquí, però no més enllà.

28 de juny del 2024

Sri Atmananda (II)

"Quan la teva acció esdevé impersonal és quan serà més reeixida, en el sentit que produirà els millors resultats. Com pots actuar de forma impersonal?

Orienta la ment cap a l'Absolut [la Font] mentre deixes de banda la tendència a creure que has d'actuar d'una determinada manera. Quan deixes les accions en mans dels sentits, i la raó inferior ja no les guia, apareix un principi interior ―la raó superior― que automàticament es fa responsable de guiar les accions.

Així, sota la guia suprema de la raó superior, les accions es duen a terme en un grau de perfecció extraordinari. Tanmateix, si en algun moment l'ego interfereix d'una manera o altra en l'acció, les coses s'espatllen de seguida.

L'observació atenta de la vida externa de qualsevol savi mostra molts exemples d'aquesta manera misteriosa de dur a terme les accions amb tota perfecció, sense cap esforç de part seva i sense reclamar cap mèrit per elles."

(Notes on Spiritual Discourses (vol. 2). Nitya Tripta. Non-Duality Press & Stillness Speaks, 2009.)

25 de juny del 2024

Jo

Sempre, en tot moment, soc Jo (manifestació d'aquesta Consciència impersonal en què tot sorgeix, es transforma i s'hi enfonsa). Mai no soc un jo particular al marge de Jo. Per més que el busqui no apareix enlloc, només apareixen experiències diverses. Únicament hi ha percepcions (els sentits), sensacions i pensaments (moviments mentals). Les interaccions també estan constituïdes per aquests elements. Tanmateix, cal un fons on les experiències diverses ocorren i es comprenen. I aquest fons on tot esdevé no pot ser una altra experiència, ha de ser quelcom estable, lluminós i no-causat perquè sempre hi és, previ a tot i sense cap forma ni contingut. Si només considero les experiències, oblido el fons imprescindible on se sostenen.

Quan som en una sala de cinema, abans que s'apaguin els llums podem veure la pantalla blanca que tenim al davant. La seva superfície resulta necessària per poder projectar les imatges. Quan comença la pel·lícula deixem de reconèixer la pantalla i ens fixem en les imatges projectades que percebem com tridimensionals. Tot i això, és innegable que continuem mirant una pantalla que és plana. Durant una estona, especialment si la pel·lícula capta prou el nostre interès, atorguem realitat a una representació mentre que la realitat és com si no hi fos.

El jo particular és també una il·lusió. Tan sols m'és possible la identificació amb aquest jo particular. És a dir, la convicció efectiva que només soc les experiències continuades que configuren el cos-ment que m'acompanya. Mentrestant, la realitat queda oculta.
 

17 de juny del 2024

Persones millors

Creure que la pràctica meditativa ens ajudarà a ser persones millors és un malentès doble.

D'una banda, perquè és contrari al propòsit de la meditació mantenir-nos identificats amb la persona, independentment de quines siguin les seves característiques particulars.

De l'altra, perquè voler millorar (la persona) és una estratègia que no va al nucli de la qüestió, sinó que ens en distreu mentre anem imitant algun ideal que ens hem empescat.

Dit això, sí que és ben possible que, vistos des de fora, algú pugui dir-nos que hem canviat en un sentit desitjable (ens veu més receptius, amables, serens...). Tanmateix, si aquest és el cas, es tractarà d'una apreciació superficial de l'altre. En si mateixa no fa cap mal, sempre que no arribem a creure que és un mèrit nostre.

Quan reconeixem i assumim plenament què som, l'interès per les possibles millores perd tot el sentit.