Respiració subtil

Durant la meditació hi ha vegades en què assolim un estat en el qual la respiració es torna molt lleugera i subtil, sembla que no deixa rastre. Gairebé no la notem de tant que s'alenteix, prenem i deixem anar molt poc aire en cada inspiració i expiració. Quan s'arriba a aquest estat, el qual sol anar acompanyat d'una relaxació completa del cos, sorgeix el perill de desatendre el procés i que la ment passi a endormiscar-se o bé a desenvolupar un seguit de fantasies i pensaments. Així, es perd l'atenció que teníem fixada en la respiració (ni que fos de manera intermitent) i resulta molt difícil de tornar-la-hi a posar. Encara que ho intentem no podem seguir el pas de l'aire, hi ha altres reclams mentals que tenen més força. En aquesta situació convé reaccionar perquè, si no ho fem, ens pot generar una sensació d'impotència i, al capdavall, de fracàs.

Hi ha estratègies diverses per a trencar aquesta dinàmica, i totes elles poden ser prou efectives. Una que sol donar bons resultats consisteix a obligar-se a respirar. Més concretament, es tracta d'actuar com si la respiració depengués totalment de la nostra voluntat d'inspirar i expirar. Com si no fos un procés automàtic. Si es fa així, de seguida es nota que tornen a aparèixer les sensacions físiques lligades a la respiració. Bàsicament, el pas de l'aire per les fosses nasals i pels llavis, amb els canvis de temperatura habituals. El fet de percebre de nou aquestes sensacions ens permet retornar-hi l'atenció amb més facilitat. Al cap d'un o dos minuts notem que les sensacions es mantenen estables i, amb elles, ressorgeix la concentració. Aquesta operació es pot repetir posteriorment si reapareix la dificultat. No ens ha de saber greu, simplement acceptem que les coses, aquest cop, van així.

Per acabar, un darrer element que complementa l'estratègia anterior: assegurar-se que l'esquena està ben dreta. L'experiència demostra també que si està ben alineada de dalt a baix, sense tensions, resulta més senzill mantenir la concentració. En canvi, tota desviació o desequilibri en la postura la dificulta. Així doncs, convé redreçar-la sempre que notem que hem perdut la verticalitat inicial.