Wisława Szymborska

SOTA UNA PETITA ESTRELLA

Demano perdó a l'atzar per anomenar-lo necessitat.

Demano perdó a la necessitat si, tanmateix, m'equivoco.

Que no s'enrabiï la felicitat perquè la prengui per meva.

Que els morts no em tinguin a mal que en perdi el record.

Demano perdó al temps per tot el món que no copso en un instant.

Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer.

Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa.

Perdoneu-me, ferides obertes, per haver-me punxat al dit.

Demano perdó als que clamen des d'un abisme pel minuet d'aquest disc.

Demano perdó a la gent de les estacions per dormir a les cinc del matí.

Dispensa'm, esperança abandonada, per riure de tant en tant.

Dispenseu-me, deserts, per no córrer a trobar-vos amb un got d'aigua.

I tu, esparver, el mateix de tants anys, en la mateixa gàbia,

contemplant, immòbil, sempre el mateix punt,

perdona'm, encara que només siguis un ocell dissecat.

Demano perdó a l'arbre tallat per les potes de la taula.

Demano perdó a les grans preguntes per les petites respostes.

Veritat, no em concedeixis una atenció gaire gran.

Gravetat, mostra'm el teu cantó generós.

Tolera, misteri de l'existència, que esfilagarsi el teu ròssec.

No m'acusis, ànima meva, que et tingui rarament.

Demano perdó a totes les coses per no poder ser a tot arreu.

Demano perdó a tothom per no saber ser cadascú i cadascuna.

Sé que, mentre visqui, no hi haurà res que em justifiqui,

perquè jo mateixa en sóc el propi obstacle.

No em retreguis, llenguatge, que et demani prestades paraules patètiques,

i que després esmerci penes i treballs per fer que pareguin lleugeres.

(Vista amb gra de sorra. Barcelona: Columna, 1997.)