30 de jul. 2015

Etty Hillesum

Pensant no arribaré mai enlloc. Pensar és una ocupació bonica i altiva quan s'estudia, però mai no es pot "sortir pensant" dels estats d'ànim difícils. Per a això cal actuar d'una altra manera. Hom ha de comportar-se de forma passiva i escoltar. Retrobar el contacte amb un trosset d'eternitat.

                                                                    ***

Aquesta és la teva malaltia: vols definir la vida amb les teves pròpies fórmules. Vols abastar totes les manifestacions de la vida amb la ment, en lloc de deixar-te embolcallar per ella. És possible ficar el cap en el cel, però no es pot ficar el cel en el cap. Vols crear cada vegada un món nou, en lloc de gaudir-ne tal com és.

                                                                    ***

Estar reconciliada amb la vida. No sóc jo, com individu, qui vol o ha de fer quelcom. La vida és gran i bona, fascinant i eterna. Quan es posa massa èmfasi en un mateix i hom s'agita i s'irrita, aleshores s'escapa aquest flux gran i poderós que és la vida.

                                                                     ***

Molt de tot allò que fem és, al cap i a la fi, només una imitació o una obligació imaginària, o una idea falsa, de com hauria de ser un ésser humà. L'única seguretat sobre com s'ha de viure i què s'ha de fer, només pot provenir de les fonts que brollen en les profunditats.

                                                                     ***

Tot forma part de la vida. Cal donar cabuda a totes les coses i considerar-la en la seva totalitat com una unitat per tal que en resulti un conjunt complet. Tan aviat com se'n vol excloure o negar alguna de les seves parts, tan aviat com s'assumeix arbitràriament una part delimitada de la vida, però no el tot, aleshores, perd el sentit, deixa de ser un conjunt únic i tot esdevé arbitrari.

                                                                     *** 

La majoria de les persones tenen en el cap idees estereotipades sobre la vida. Cal alliberar-se de totes les idees, de totes les formes d'anquilosament; renunciar als aferraments i tenir el valor de deixar-ho anar tot. Abandonar totes les normes, totes les convencions, i gosar donar el gran salt en el cosmos. Aleshores, només aleshores, la vida esdevé infinitament rica i esponerosa, fins i tot enmig del patiment més profund.


(Fragments adaptats de Una vida conmocionada. Diario 1941-1943. Rubí: Anthropos, 2007.)

3 comentaris:

  1. En llegir aquestes paraules em ve a la memòria la meva mare, una persona de 83 anys, malalta, que es prepara per "marxar".

    Sovint es lamenta del dolor físic sobretot, però també emocional.
    La seva no ha estat una vida fàcil, no gens la que somiava quan era una adolescent.
    Se sent responsable de la vida dels seus fills, que ja són adults i pares, i que també conviuen amb les dificultats i oportunitats que els ofereix la vida.

    Encara no ha après a acceptar la vida tal i com ve, tal i com ha estat; s'adona que perd una oportunitat i no sap com sortir-ne.

    M'agradaria poder ajudar-la, però les meves paraules no tenen la força que necessita.

    He d'acceptar que potser marxarà sense copsar la bellesa que hi ha en ser part d'aquesta vida que s'estén més enllà de nosaltres, però també a partir de nosaltres.

    Tant de bo la saviesa ens acompanyi en la vellesa.

    ResponElimina
  2. Al voltant de la meditació29 d’agost de 2015 a les 13:08

    Noa,

    Dius que la teva mare pateix també perquè encara se sent responsable de la vida dels seus fills, quan és clar que a la seva edat ja fa temps que no són responsabilitat seva. No caiguis ara tu en la mateixa situació, sentir-te responsable del malestar de la teva mare.

    Dius que has parlat amb ella i que les teves paraules no han tingut prou força. No tot depèn del teu poder de convicció. Potser no hi ha paraules al món que li puguin fer veure les coses d'una altra manera. Potser no és aquest canvi de visió allò que més necessita.

    D'altra banda, allò que "marxarà" quan el cos d'ella mori (l'energia, la Consciència) possiblement no conservarà cap record d'aquesta existència finita. No t'hauria d'amoïnar, doncs, que no acabi veient les coses com tu voldries. Pots ajudar-la de moltes altres maneres. Estic segur que ja saps quines, i que ja t'hi poses.

    Gràcies per la confiança.

    ResponElimina
  3. laments, responsabilitat excessiva o mal entesa, no accpetació… és clar que son coses que no volem per a nosaltres ni per a aquells que estimem

    jo crec que la millor manera d’ajudar-la és estant en armonia tu mateixa

    ResponElimina