Busca l'energia interior
que es troba en el lliurar-te i no pas en l'ego.
Troba l'equilibri just
entre el lliurament i el teu jo,
entre satisfer les expectatives dels altres
i fixar els teus límits.
No sempre és fàcil.
Però buscar aquest equilibri és beneficiós.
Para atenció als teus sentiments
per tal que puguis trobar l'equilibri just.
Copsa dins teu
quins efectes et produeix el lliurar-te.
És bo que que et sentis viu en aquest lliurament.
Si et sents utilitzat,
si experimentes rancúnia,
és senyal que et cal revisar els teus límits.
És important que et sentis lliure.
Tal vegada el lliurament
s'ha convertit en un simple deure.
Aleshores ha passat a ser una obligació,
i tu has perdut el teu centre.
Tal vegada els límits que has establert
han esdevingut una necessitat.
Escolta el teu interior
i tracta de descobrir
quin efecte tenen en tu
els límits que has traçat.
Pregunta't
si aquests límits et regalen pau interior
o si fan que la teva vida es torni estèril.
Adona't en el fons de tu mateix
que allò important és que la teva vida flueixi.
Sempre que flueix i tu estàs en harmonia
amb tu mateix, pots confiar
d'haver trobat l'equilibri just
entre posar-te límits i lliurar-te.
Nota el teu interior i atura't a considerar
si beus de la font de l'Esperit de Déu,
o si beus del teu dipòsit de força i amor.
Sentiràs que
quan beus de la font divina,
ella flueix en tu
sense esgotar-te.
Perquè la font divina brolla per sempre.
(Encuentra tu equilibrio interior. Sal Terrae: Maliaño (Cantàbria), 2008.)
hi ha un parell de coses al text que veig un pèl diferents
ResponEliminaen algun moment es fa referència a trobar l'equilibri. en la meva modesta experiència això no ha passat gairebé mai i quan passa és absolutament efímer. o sigui que entenc que potser d'altres persones més avançades en el camí espiritual ho puguin pensar d'aquesta manera. però per mi és molt més útil el concepte de cercar l'equilibri que, ep!, també apareix en el text. no cal trobar, però cal cercar
una altra cosa que em plantejo és si realment és molt útil o no aquesta distinció entre jo i els altres (distinció no explicitada però que fonamenta el raonament del text)
al cap i a la fi, no som si no en relació als altres (els altres coses o els altres persones, però és evident que les coses estan íntimament relacionades amb les persones)
a mi m'és més útil plantejar-m'ho com una relació entre el conglomerat jo i els altres (o jo i el món) d'una banda. I en l'altra banda de la relació allò que podríem anomenar el tot, la divinitat, la font,...
també és una distinció falsa en molts sentits, però si sóc conscient d'això, en algun sentit pràctic a mi em serveix
Moltes gràcies, Jin, per les oportunitats que ens ofereix la teva nova aportació.
EliminaCrec que el text de Grün està molt orientat a tractar la dificultat que podem experimentar a l'hora de lliurar-nos a les demandes dels altres. Faig prou? Faig massa? No m'hauria d'ocupar més de mi? Aquests dubtes són sovint causa de patiment.
Entès així, l'equilibri a què es refereix va lligat a la necessitat de poder atendre els altres sense sentir-se atrapat, ofegat per les seves peticions. Per això esmenta els límits a establir, els quals poden actuar com a reguladors de la pau interior.
De totes maneres, jo també entenc que, per a la majoria de nosaltres, aquest equilibri desitjat no és pas estable i definitiu, com el d'una estàtua damunt d'un pedestal. Més aviat seria com l'equilibri que manté algú que sap anar amb bicicleta.
Pel que fa a la relació, sempre que apareix aquest terme m'obligo a recordar que allò important en ella és que es constitueix en un espai nou, un espai que no ocupa cap de les dues (o més) parts implicades. La relació crea una nova entitat en què ja no es pot parlar de parts diferenciades. Potser és útil aquí la imatge d'una filla. La filla no existiria sense el pare i la mare, però, alhora, no és ni el pare ni la mare. La filla ja no té parts separables on identificar el pare o la mare.
En l'àmbit espiritual hi hauria progrés en la mesura en què deixo de mantenir-me separat, com una de les dues parts en la relació amb la divinitat (la Font, la Vida...). Sense oblidar mai que tots els altres éssers vius també són expressió de la divinitat.