Aldous Huxley

Parlar sense mesura i indiscriminadament és moralment dolent i espiritualment perillós. [...]

Si analitzem les paraules que deixem anar al llarg d'un dia qualsevol, ens adonarem que la majoria es podrien classificar en tres grups principals: paraules inspirades per la malícia i la poca caritat envers els nostres semblants; paraules inspirades per la cobdícia, la sensualitat i l'amor propi; paraules inspirades per la pura imbecil·litat i pronunciades sense solta ni volta, simplement per fer un soroll que ens distregui. [...] 

Totes aquestes paraules vanes, tant les ximples com les egocèntriques, així com les poc caritatives, esdevenen obstacles en el camí del coneixement unitiu del fons diví, una dansa de pols i mosques que enfosqueix la llum interior i exterior. La cura de la llengua (que també és, evidentment, una cura de la ment) no és només una de les mortificacions més dificultoses i penetrants; també és la més fructífera.

(La filosofia perenne. Lleida: Pagès editors, 2008.)

Presència

Presència, en el sentit d'estar present en la situació en què ara em trobo: lloc, moment i circumstàncies, tant les internes com les externes. Aquesta és una qualitat superior, poc habitual. No obstant això, cultivar-la esdevé fonamental per a qualsevol persona que vulgui viure una vida plena (un clar exemple d'això és el valor que se li atorga en la tradició budista).

En la presència hi va inclosa l'atenció conscient, és a dir, l'atenció acompanyada de la consciència o seguiment d'aquesta atenció. L'atenció conscient que observa amb un interès que no busca res, que no jutja ni interfereix en allò que es manifesta (mindfulness) estaria integrada en la presència a què ens referim. Però, tot i ésser això tan estimable, encara hi ha més.

L'element addicional que volem destacar és l'obertura. Aquesta actitud, a través de la qual expresso, no només que puc aguantar estar ara i aquí amb això que està succeint, sinó que vull estar-hi, sense presses, encara que potser no em resulti gaire útil o agradable. L'obertura explicita un lliurament profund cap a l'altre (els altres) o cap a la situació. En aquest estat, la ment queda en silenci i l'acció, quan apareix en forma de gestos, actes o paraules, transmet l'afecte espontani en què es basa aquesta disposició incondicional a l'acollida.

A la major part de nosaltres la presència sostinguda ens costa, ja hem vist per què. Però es pot treballar. El camí a seguir és la determinació a practicar-la sense parar esment en les dificultats.

Eileen Caddy

8 d'agost

A mesura que aprens a acceptar la Meva voluntat i a caminar pels Meus senders, començaràs a conèixer el sentit de la pau i l'harmonia internes. L'amor omplirà el teu cor, la teva comprensió creixerà, et tornaràs més oberta, més tolerant, i veuràs amb més claredat que hi ha molts camins que porten fins a Mi. Aprendràs a viure i a deixar viure, i ja no tindràs el convenciment que el teu camí és l'únic que hi ha. No tornaràs a ser dogmàtica respecte a res, sinó que d'una manera callada i confiada seguiràs el teu camí sabent que és el que et convé a tu. No intentaràs tornar a canviar les altres persones, sinó que aprendràs a viure de tal manera que aquestes persones voldran saber què és allò que tu tens i elles no. No oblidis mai que pots ensenyar molt més a través de l'exemple. Si fas la Meva voluntat en silenci, això tindrà molt més efecte sobre la humanitat que si pronuncies moltes paraules meravelloses que vénen de les altures però deixes de viure allò que prediques.

9 de setembre

 

Si una ànima intenta obtenir tant com pot de la vida sense donar, no serà capaç de trobar una felicitat autèntica i duradora, perquè allò que procura satisfacció i una alegria profunda és pensar en els altres i viure per als altres. Ningú no pot viure per a si mateix i ser feliç. Sempre que et trobis amb una sensació de malestar i insatisfacció en la vida, pots estar segura que això és degut al fet que has deixat de pensar en altres persones i t'has enredat massa en tu mateixa. La manera de canviar és començar a pensar en algú altre i en fer alguna cosa per als altres fins que el jo sigui completament oblidat. Hi ha tantes ànimes necessitades que sempre veuràs la manera d'ajudar algú que tens a prop. Així doncs, per què no obres els ulls i el cor i permets que la llum et mostri el camí i l'amor guiï els teus actes?

(Text adaptat de La voz interior. Barcelona: Ediciones Luciérnaga, 2012.)

Imatges

La Gràcia és expressió en mi del meu jo vertader. La Gràcia sempre hi és, sempre actua; com la gravetat, que tot ho atrau en tot moment. Però així com de l'atracció de la gravetat només en som conscients quan caiem o bé quan alguna cosa ens cau de les mans, de la Gràcia ens n'adonem només quan estem en silenci, oberts de cor i de ment.

Els raigs de sol no són el sol, però són sol. No poden existir sense ell. De manera semblant, nosaltres no som la Font de vida, sinó l'existència que en brolla, i sense ella no seríem.

Els rius avancen cap el lloc d'on prové l'aigua, el mar. A vegades lentament i calmats, formant meandres. Altres, veloços i agitats, entre les pedres o creant salts d'aigua. Podem veure'ns com un embassament que obstrueix, durant un temps, el fluir de l'aigua. Ja sabem que si plou molt, i seguit, l'embassament no podrà suportar la pressió i caldrà obrir les comportes per deixar que l'aigua segueixi el seu curs. Cas contrari, la pressió de l'aigua rebentaria la presa. Però també podem veure'ns com aigua del riu (que és riu), amb un destí final clar i que s'adapta perfectament al terreny en què llisca en cada instant.

Wisława Szymborska

SOTA UNA PETITA ESTRELLA

Demano perdó a l'atzar per anomenar-lo necessitat. 
Demano perdó a la necessitat si, tanmateix, m'equivoco. 
Si us plau, no t'enrabiïs felicitat perquè et prengui com a cosa meva. 
Que els meus morts no em tinguin a mal que en perdi el record. 
Demano perdó al temps per tot el món que passo per alt a cada instant. 
Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer. 
Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa. 
Perdoneu-me, ferides obertes, per haver-me punxat el dit. 
Demano perdó als que ploren des d'un abisme pels minuets d'aquest disc. 
Demano perdó a la gent de les estacions per estar dormint avui a les cinc del matí. 
Dispensa'm, esperança perseguida, per riure de tant en tant. 
Dispenseu-me, deserts, per no córrer a trobar-vos amb una cullerada d'aigua. 
I tu, esparver, tants anys en la mateixa gàbia, sempre immòbil contemplant el mateix punt, perdona'm, encara que siguis un ocell dissecat. 
Demano perdó a l'arbre tallat per a les potes de la taula. 
Demano perdó a les grans preguntes per les petites respostes. 
Veritat, no em facis gaire cas. 
Solemnitat, vulgues ser magnànima amb mi. 
Tolera, misteri de l'existència, que prengui algun fil del teu teixit. 
No t'ofenguis, ànima meva, perquè només t'acullo rarament. 
Demano perdó a totes les coses per no poder ser a tot arreu. 
Demano perdó a tothom per no saber ser cadascú i cadascuna. 
Sé que mentre visqui no hi haurà res que em justifiqui,  

perquè jo mateixa en soc l'obstacle. 
No em retreguis, llenguatge, que et manllevi paraules patètiques i que després esmerci penes i treballs per fer que pareguin lleugeres.