La il·lusió que puc controlar el fluir de cada esdeveniment.
La creença que per estar bé de debò només em cal aconseguir algun bé que ara no tinc.
La creença que el meu malestar és conseqüència d'allò que em fan o em passa.
No reconèixer i acceptar que el dolor forma part de l'existència.
La por de deixar anar.
Creure que ja tindré temps, més tard, per dedicar-me a les coses importants.
Practicar sense comprendre. Comprendre sense practicar.
La meva experiència està en la línia d'adonar-me de si la pràctica de l'atenció plena produeix efectes en la meva vida quotidiana i poder valorar si estic avançant en aquest procés de creixement personal.
ResponEliminaEl cert és que m'he adonat de les meves pors, de l'agressivitat com a resposta al dolor (una cuirassa que ens protegeix, sobretot quan som petits o perquè ho hem après dels nostres models adults). Si bé no puc anul·lar-ne els efectes de cop, puc comprendre'm millor, ser compassiva amb mi mateixa i estimar-me tal i com sóc. A rel d’aquesta nova relació amb mi mateixa, puc relacionar-me amb els altres d'una manera nova també, més compassiva i afectuosa.
Centrar-me en la respiració em serveix moltes vegades com a refugi davant situacions que em sobrepassen en aquell moment. Només respiro i espero a veure què passa. El flux dels esdeveniments no està sota el meu control, afortunadament. He après que passi el que passi "alguna cosa molt més gran que el meu jo" té cura de mi i em protegeix. I això em permet afrontar la por, el dolor, l’enuig... i sentir-me segura. Estic ara i aquí.
L'atenció plena ens posa un mirall al davant. Això ja és molt, però no ho és tot. La continuació passa per reconèixer i acceptar la imatge reflectida, sense quedar atrapats per cap dels aspectes que mostra, tant si fan goig com si repugnen. A partir d'aleshores ja estarem en condicions de començar a perdonar i a perdonar-nos. Això anirà desfent els nusos i dissolent les pors. La respiració conscient és una bona aliada en totes les fases del procés. Gràcies, Alba, per recordar-nos-ho.
ResponEliminaEm fa una mica de por un dels punts: acceptar el dolor com a part de l'existència. Uix! Si fins i tot per tornar a casa hem d'acceptar el dolor (la vall de llàgrimes cristiana), no sé si vull fer-ho. De veritat hem d'acceptar el dolor, la degeneració que suposa la vellesa, la mortalitat com a part integrant de la nostra existència? En la meva opinió, això és negar la perfecció divina a la què molts del que mirem de meditar aspirem. Penso que el dolor només ha de servir per a indicar-nos que alguna cosa no rutlla, i prou.
ResponEliminaPerdó que hagi comentat tant tard... m'acaben d'assabentar de l'existència d'aquest bloc. Gràcies, Rosa!
D'entrada, agrair-te el comentari, Mitra. També, dir-te que no hi ha mai cap comentari que arribi tard, perquè aquí no hi ha cap tema enllestit. Així doncs, benvinguts tots els comentaris, arribin quan arribin.
ResponEliminaPasso ara al dolor en la nostra existència. Al meu entendre, ens cal reconèixer-lo perquè en una forma o altra resulta inevitable, sigui quin sigui el punt en què estiguem en la nostra evolució personal. La perfecció a què puguem aspirar es desenvolupa en un cos fràgil i limitat, que tard o d'hora deixarà de ser l'organisme viu que ara és. En els éssers humans els progressos no exclouen que ens continuïn afectant els dolors físics (lesions, ferides, malalties...) i els psíquics (abusos, ofenses, enganys, desgràcies, fracassos...). Una altra cosa és la maduresa amb què hi sabem respondre. Això és, en bona mesura, allò que ens diferencia: què en fem del dolor quan arriba.
Gràcies per la benvinguda! :)
EliminaPotser és degut als diferents corrents espirituals en què ens movem que tenim aquest divergència d'opinions.
Crec que el cos fràgil ens el fem nosaltres (i/o ens l'hem guanyat a través de milenis, si creiem en la reencarnació) amb els nostres continus atemptats al nostre entorn i a nosaltres mateixos. Així hem aconseguit un ego prominent (amb la directa conseqüència de que moltes coses en fan mal) i, què dir dels accidents! No crec que existeixin. El dolor, i tots els mals que tenim, ens diuen "compte amb això!" I si no en fem cas (és a dir, acceptem aquest dolor com a integrant de la nostra existència) el següent "avís" serà pitjor.
Aquesta funció de guía és molt important, diria jo!
Salutacions.
Bé, Mitra, després de llegir amb atenció allò que dius, em sembla que, al capdavall, tu i jo no formulem pas res que sigui incompatible. M'explico.
ResponEliminaTu destaques el caràcter de guia (avís) que hi trobes en el dolor. Jo, reconec sense reserves que sovint hi és aquest tret (tot i que no veig tan clar que hi sigui sempre), però, d'altra banda, destaco la presència inevitable del dolor a la vida.
Ara, i aquí es veu la confluència, atès que tothom té aspectes per corregir o millorar (desenvolupar, si vols), resulta que tothom acaba rebent avisos en forma de dolor o patiment. És a dir, per a nosaltres, éssers humans, el dolor és un element més de l'existència.
Per part meva, deixo el tema aquí. T'agraeixo molt l'interès en mostrar-nos la teva perspectiva.