23 de març 2013

Fernando Pessoa

Marrec desconegut i brut que jugues al meu portal,
no et pregunto pas si em portes un missatge dels símbols.
Em plaus perquè mai no t'havia vist abans d'ara,
i, si poguessis anar net, és clar, series un altre marrec
i no vindries aquí.
Juga en la pols, juga!
Considero la teva presència només amb els ulls.
Val més veure una cosa sempre per primera vegada que no pas
conèixer-la,
perquè conèixer és com no haver vist mai per primera vegada,
i no haver vist mai per primera vegada és només haver sentit a dir.

La manera d'anar brut d'aquest marrec és diferent de l'anar
brut dels altres.
Vinga, juga! En collir una pedra que et cap a la mà,
saps que et cap a la mà.
¿Quina filosofia podria mai atènyer una major certitud?
Cap, i cap no podrà mai venir a jugar al meu
portal.

                                          .......

Si volen que tingui un misticisme, doncs sigui, el tinc.
Sóc místic, però només amb el cos.
La meva ànima és simple i no pensa.

El meu misticisme és no voler saber.
És viure i no pensar que es viu.

No sé què és la Natura: la canto.
Visc al cim d'un turó
en una casa blanca i solitària,
heus aquí la meva definició.


(Fernando Pessoa, Poemes d'Alberto Caeiro. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema. Barcelona, 2002.)

14 de març 2013

Bengales II

L'orgull és un amor propi excessiu. La temeritat és un excés d'audàcia. L'obstinació, un excés de fermesa en els propòsits, en les decisions... Són desmesures, abusos. Desequilibris relatius a quelcom desitjable.

L'amor propi, l'audàcia i la fermesa són imprescindibles en la via interior.

En cada ocasió, com ho he de fer per prendre la decisió bona? No ho puc fer. Les coses bones i les coses dolentes són productes de la meva ment: elaboracions internes o assumpcions externes. Anomeno bo allò que ara em sembla bé (adequat, correcte, desitjable), i anomeno dolent allò que ara em sembla malament (inadequat, erroni, avorrible). 

Només governo la meva actitud i la meva intenció. Els resultats no són el fruit de la meva voluntat personal, estan immersos en la dinàmica d'interrelacions que abasta tot el món.

Jo no faig i desfaig, perquè res no comença ni acaba en mi. Participo en aquells fets que es duen a terme a través meu.

L'ego està al servei de les necessitats i interessos del cos. És creat i mantingut per la ment quan opera al servei de la vida del cos.

L'ego no és cap enemic a batre. La ment, tampoc. L'un i l'altra són expressió de l'Ésser; tot ho és. La via interior reorienta i focalitza la ment. Quan la ment es va tornant estable i clara, l'ego deixa de governar l'existència i, sense desaparèixer, cedeix el poder, abandona tot protagonisme.