22 de des. 2015

Joc

La possibilitat d'entendre la vida com un joc, amb les implicacions que aquesta opció comporta. Un joc on allò important no és què passa mentre jugo, sinó com jugo. Veure-la com un joc no significa pas que sigui una fotesa, quelcom intranscendent, per passar l'estona. Més aviat significa que no m'he de preocupar de com anirà el joc, de si aconseguiré alguna cosa o altra, allò que compta és estar pel joc, jugar amb cos i ànima. En aquest sentit es distingeix d'una competició, on hi ha un enfrontament en què una part vol vèncer l'altra i allò que compta és el resultat final. Tot joc es pot transformar en una competició, però competir és diferent de jugar.

Quan em prenc seriosament la vida com un joc, les circumstàncies mai no esdevenen problemes. Senzillament, durant el joc les situacions van canviant i responc en funció de les que em trobo en cada moment, amb els recursos o les opcions de què disposo. Potser alguna vegada puc mirar d'anticipar què succeirà, però, al capdavall, serà allò que hagi de ser. No cal que m'amoïni, només he de seguir jugant. Sense incertesa el joc seria una rutina. No controlo, doncs, el joc, té una dinàmica que se m'escapa, en sóc part i és de la meva participació que m'he d'ocupar. És segur que el meu jugar d'ara influirà en què ens trobarem després, però no puc saber com es manifestarà aquesta influència. He de confiar i jugar bé pel gust de jugar bé.

En el jugar no hi puc guanyar ni perdre res. Tot guany i tota pèrdua és un altre element dins del joc. Així doncs, puc jugar relaxat, sense neguit i sense por, disposat a acceptar tot allò que es presenti en la manera en què es presenti. Tampoc no he de voler canviar les regles del joc, elles em vénen donades. Algunes potser m'agraden, d'altres, no tant, però les meves preferències no signifiquen res en el joc. Queixar-me o discutir les normes és una ximpleria que només aconsegueix desbaratar el joc, evidencia que no he entès res. De la mateixa manera, acceptaré les jugades dels altres jugadors, no he pas de voler que juguin tal com ho faria jo, perquè al capdavall cadascú juga com pot.

4 comentaris:

  1. gràcies per aquesta entrada

    m’és molt pràctica pensar aquestes coses així i amb tanta claredat. jo que em dedico a treballar amb nens de totes les edats (la qual cosa inclou els adults), sovint “predico” coses d’aquestes. però alhora d’ aplicar-m’ho a mi mateix que bé que algú me’n faci recordatori (un recordatori que inclou més aspectes que els purament memorístics)

    semblaria central poder jugar gaudint, i sabem que una pressió excessiva bloquejarà aquest gaudi

    la pressió suposo que pot venir de diferents bandes, però una crec que és l'egoisme (en aquest sentit suggereixo rellegir el comentari del xavi sobre el compartir en aquest blog fa uns dies, i la resposta del josep maria)

    assenyalar breument que l’egoisme individual és quelcom que ve promogut des dels poders econòmics i polítics. Aquesta és la meva opinió. Ben conegut és allò de “divideix i venceràs”. Potser la nostra naturalesa és menys egoista (i poruca, veig ambdós conceptes molt relacionats) d’allò que pensem

    tot i que aquestes “forces externes” no són la qüestió central d’aquest blog (entenc jo), n’he volgut fer breu menció per valorar, contextualitzar, mirar benevolentment.. els esforços que fem algunes persones en el camí espiritual, en un context general sovint indiferent i sovint fins i tot hostil pels motiu exposats a aquests esforços

    que serveixi això d’excusa (però en el bon sentit de la paraula, no per desanimar-se i molt menys per abandonar aquest camí!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al voltant de la meditació26 de desembre de 2015 a les 22:26

      Gràcies, Jin, un cop més, per seguir amb nosaltres.

      Efectivament, la prova de foc davant d'esquemes com el que ara considerem (la vida/joc), ve donada per l'aparició d'adversaris (forces externes, en deies tu). Seria el cas d'algú que, per exemple, ens agredeix, calumnia, roba, enganya o traeix. Però el cas és que, tret de comptades excepcions, aquestes proves ens són imprescindibles per poder avançar. És com l'asfalt, que frena el gir de les rodes i que, alhora, permet que la bicicleta avanci. Per tant, crec que en darrer terme hem d'agrair internament aquestes proves i mirar d'aprofitar-les per a sortir-ne refermats. Com ja hem dit molts cops, la convicció intel·lectual és necessària, però no suficient. No hi ha camins espirituals low-cost.

      Comparteixo també que la por i l'egoisme estan relacionats molt estretament. Veig que són dues formes de confusió, dues maneres de negar la realitat, de tancar-se en un mateix.

      Elimina
  2. Más que entender la vida como un juego yo creo que la vida es un juego.Sobre todo el del Parchís,donde encima de tener que correr para que no te coman,si lo hacen se cuentan veinte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al voltant de la meditació30 de desembre de 2015 a les 12:02

      Celebro i agraeixo la teva aportació, Amaya. El sentit de l'humor no tan sols no queda exclòs de l'espiritualitat sinó que, en determinades situacions, resulta ser el millor recurs disponible per a capgirar-les satisfactòriament.

      Elimina