Podem arribar a patir a molt, i durant molt de temps, per fets que ja queden lluny en el passat, que és com dir per fets que no són. I tant és si es tracta de situacions en les quals vam ser ofesos o agredits d'una manera o altra, o bé si nosaltres vam ser qui va cometre el greuge o l'agressió. En els dos casos tenim algú que no ha estat perdonat.
La meditació pot ajudar-nos també a rectificar aquests records tan perjudicials. Aquesta rectificació és necessària perquè si no perdonem no serem perdonats. Anem a pams. En primer lloc, la meditació ens fa veure que el patiment tan real que experimentem es manté només pel record que es fa present. Els fets ja han quedat enrere però, per la raó que sigui (i ella, no és rellevant), no estem disposats a deixar-los anar, els retenim. La pena segueix ben viva perquè no hem perdonat. Mentre no siguem capaços de perdonar, el patiment no acabarà. Com el dolor que produeix una espina clavada; fins que la treus.
Un cop som prou conscients que el patiment només es sosté en aquesta memòria que es resisteix al perdó, ve la necessitat de perdonar. No pas per a mostrar-nos virtuosos, o per imposició d'una llei externa. Ens cal el perdó, sobretot, perquè si no nosaltres mateixos ens infligirem el càstig per no haver perdonat. I aquest càstig no consisteix pas en què en el futur no serem perdonats per les faltes que cometrem. No. La sanció és immediata i ve donada, precisament, pel patiment actual que ens causem nosaltres mateixos amb el record obsessiu d'aquells fets que no hem perdonat.
Amb el perdó s'abandona el desig foll de mantenir la separació que volíem imposar. Aquesta renúncia a una pretensió impossible l'experimentem en forma d'un gran alleujament interior. En diem, pau.
La memòria de l'ordinador està plena de coses... inexistents, fins que les cliques. Quan ho fas, allò amagat es fa present. També els records reviuen. Si ningú és culpable tothom està perdonat. Tanmateix el record persisteix i les conseqüències. Encara que no hi hagin culpables, per raons de "justícia" i prevenció, certes persones haurien de ser controlades i apartades. Que un Pinochet i tants altres criminals morin de vells i ben cuidats és immoral, incomprensible per a la ment humana... El concepte de perdó és al meu parer un xic ambigu. Algunes coses no tenen perdó.
ResponEliminaEn l'anàlisi final, no hi ha culpables i, per tant, no hi ha res a perdonar o, si es vol dir així, tothom està perdonat. Una altra cosa és en l'àmbit social. Aquí, s'ha instaurat gairebé arreu això que anomenem l'administració de justícia, a través de la qual s'identifiquen crims i apareixen culpables i sancions més o menys severes.
ResponEliminaEn principi, tot pot ser perdonat, res no queda exclòs. Tanmateix, és prou clar que no es pot demanar a les víctimes que perdonin si no es troben en condicions de fer-ho. Malgrat que aquest no perdonar les continuï torturant.
Gràcies, Climent.