Tot i la nostra determinació d'orientar-nos en la direcció del bé, un cop i un altre ens en desviem i acabem provocant una trencadissa. Pot ser que ens calguin moltes ensopegades abans no arribem a adonar-nos de què estem fent. Perquè es tracta d'això, de què fem, i no pas de què passa. La dificultat rau en què allò que fem (o pensem, o diem) sorgeix com una reacció automàtica de la qual en som molt poc conscients. Les rutines de la ment, generades per creences, anhels, frustracions o temors, estan tan consolidades que la voluntat de corregir-les no té prou força com per frenar la seva inèrcia. Quan ens n'adonem ja és massa tard; l'ego ha envestit o defugit allò que tenia al davant si li produïa aversió, o bé s'hi ha abocat si li produïa satisfacció. Tant en un cas com en l'altre, a cegues.
Davant d'aquests fracassos, la pitjor decisió que podem prendre és creure que no hi ha res a fer, que no podem canviar, que sempre serem així. La decisió apropiada passa per reforçar la paciència i la persistència. Condemnar-nos o castigar-nos només reforça allò que precisament voldríem deixar enrere. Convé aixecar-nos de terra una altra vegada i reprendre el camí. Si revisem com anàvem, la nova caiguda pot mostrar-nos on i com hem tornat a badar.
Ens cal, sobretot, practicar el coratge necessari per a poder introduir una pausa, un silenci interior, en lloc d'abandonar-nos a la pressió emocional i deixar que sigui ella qui respongui a la situació que es presenta, tant si aquesta ens plau, com si ens desplau o bé ens resulta indiferent. Aquest coratge es guanya a través de la pràctica de l'atenció conscient. Si no sóc prou conscient d'allò que expressa el cos i la ment no seré capaç de respondre-hi adequadament, al contrari, es dispararà el tipus de reacció que estigui més reforçat, tot seguint un cert patró que s'ha establert al llarg dels anys i que deixa de banda completament què hi ha en mi, ara i aquí.
Ens cal, sobretot, practicar el coratge necessari per a poder introduir una pausa, un silenci interior, en lloc d'abandonar-nos a la pressió emocional i deixar que sigui ella qui respongui a la situació que es presenta, tant si aquesta ens plau, com si ens desplau o bé ens resulta indiferent. Aquest coratge es guanya a través de la pràctica de l'atenció conscient. Si no sóc prou conscient d'allò que expressa el cos i la ment no seré capaç de respondre-hi adequadament, al contrari, es dispararà el tipus de reacció que estigui més reforçat, tot seguint un cert patró que s'ha establert al llarg dels anys i que deixa de banda completament què hi ha en mi, ara i aquí.
En l'àmbit espiritual tota resposta que no passi la prova de la compassió, de l'amor bondadós cap a un mateix i cap als altres, és una resposta equivocada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada