8 de set. 2016

Engany

Segons sembla, tot allò que experimentem, que vol dir, tot allò que es fa present en la nostra existència, depèn, en darrer terme, de la ment. Ella dóna forma als impulsos que li arriben a través dels sentits, i ella hi respon d'una manera o altra; el dolor i el plaer són dues de les seves respostes bàsiques. És ella qui teixeix els pensaments i qui s'hi entreté o els abandona. Ella, qui desenvolupa els estats en què ens trobem, com ara la por, la tristesa, l'eufòria o la indignació. Intervé sempre i arreu. Cada cosa de la qual en prenem consciència passa a través seu.

Tot allò que considero extern, ―el món, en diem―, amb tots els seus fenòmens, només es fa present en mi d'una manera concreta com a producte de la ment. El cos que experimento cada dia, també. És per això que quan dormo profundament no tinc consciència ni d'un món, ni d'un cos.

De manera sorprenent, això no ho solem tenir gaire en compte. Al contrari, la major part del temps al llarg de la nostra vida, ho ignorem del tot. Més aviat donem per bona la idea que hi ha un món exterior, independent de mi i ben definit, el qual és l'artífex de tot allò que experimento. De la mateixa manera, estic convençut que sóc aquest cos que reflecteix el mirall, en lloc de reconèixer que és només un cert vehicle, una vestidura per a la vida humana.

Aquesta ignorància, aquest oblit, ens porta a viure enmig d'una ficció malaurada. Allò real, l'expressió de Vida que sóc, esdevé ocult i, en contrapartida, em perdo en les fantasies d'un jo minúscul que creu que dirigeix una vida singular, estrictament personal, tot bregant enmig dels embats d'un món inhòspit i envoltat d'uns consemblants que li resulten totalment aliens.

No és potser aquesta la gran reconciliació que ens cal? En la ment hi la dificultat i el remei. Les relacions amb els altres ofereixen el camí i l'oportunitat. Què ens detura?

3 comentaris:

  1. jo crec que una cosa que ens detura, o almenys dificulta, és que ens enredem en la ment (i per tant en les pors, les quimeres,...) dels altres.

    tot just quan començaven a desempallegar-nos de la nostra ment! que frustrant!

    penso que no cal deixar-se endur pel desànim. tot utilitzant una metàfora: la qüestió és que encara queda un coll (o 2...) més amb el qual no comptàvem abans d'arribar al cim.

    I una altra bona notícia: així com l'alta muntanya és un mitjà inhòspit per als homes, la via que de la qual ens parla en el Josep Maria al darrer paràgraf, és una via totalment natural en relació a la naturalesa humana. allò que passa és què ens n'hem apartat per diversos motius

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al voltant de la meditació19 de setembre de 2016 a les 14:42

      Moltes gràcies, Jin, per les observacions.

      Sí que és cert que les pors i quimeres dels altres, i que tu apuntes, també ens poden trastornar. De totes maneres, quan avancem en la dissolució dels nostres fantasmes guanyem alhora capacitat per a veure, i comprendre, que gran part de les preocupacions dels altres són també fantasies o confusions. Això sí, fantasies i confusions que poden produir efectes ben reals en la persona que les alimenta.

      Potser és per això que en el fons no hi ha diferència entre ajudar-me (alliberar-me) jo mateix i ajudar els altres (a alliberar-se).

      Elimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina