Hem pogut comprovar com gràcies —en bona part— a la meditació, s'han produït canvis en nosaltres i potser també al nostre voltant. Ara us proposo unes consideracions senzilles sobre això per tal que els canvis no esdevinguin un entrebanc.
En primer lloc, no tots els canvis presenten inicialment un aspecte favorable. Pot passar, per exemple, que ara ens resultin de més mal suportar certes actituds danyoses que reconeixem en nosaltres. Això pot semblar desencoratjador, però no és cap problema, és només una fase del canvi en qüestió que demana una certa paciència. No hi ha raons per decebre's.
Pel que fa als canvis que presenten un aspecte favorable, aquests sí que demanen més atenció. Convé no mesurar-los ni creure que són uns assoliments dels quals ens en podem enorgullir. La millor actitud és no pensar-hi ni parlar-ne, i deixar que segueixin el seu curs, sense posar-hi expectatives ni fer-ne cap seguiment. Alimentar pensaments com ara, "m'estic tornant una persona més amable/generosa/receptiva/tolerant..." condueix directament al fracàs. La raó és que neguen el seu oposat ("persona desagradable, egoista, freda, intransigent..."), el qual desitgem que desaparegui, però continua present en nosaltres. Aquesta negació de la realitat és una no acceptació i, com a tal, ens retorna implacable al patiment.
Una alternativa més apropiada passa per no voler instrumentalitzar la meditació, no voler-la posar al servei de la imatge de nosaltres que ens agradaria presentar als altres. Voler transformar la meditació en un recurs per a satisfer els nostres desitjos personals és com alimentar els porcs amb viandes exquisides amb l'esperança que esdevindran gurmets. No es tracta, doncs, de canviar cap imatge, sinó de reconèixer que totes les imatges són il·lusòries (no poden ser mai pures), desentendre'ns-en i continuar cap a dins, cap al retrobament de la nostra veritable naturalesa. Allà no sorgeixen reaccions danyoses i, sense necessitat d'imitar cap model ideal, les respostes que apareixen resulten adequades a la situació present.
En primer lloc, no tots els canvis presenten inicialment un aspecte favorable. Pot passar, per exemple, que ara ens resultin de més mal suportar certes actituds danyoses que reconeixem en nosaltres. Això pot semblar desencoratjador, però no és cap problema, és només una fase del canvi en qüestió que demana una certa paciència. No hi ha raons per decebre's.
Pel que fa als canvis que presenten un aspecte favorable, aquests sí que demanen més atenció. Convé no mesurar-los ni creure que són uns assoliments dels quals ens en podem enorgullir. La millor actitud és no pensar-hi ni parlar-ne, i deixar que segueixin el seu curs, sense posar-hi expectatives ni fer-ne cap seguiment. Alimentar pensaments com ara, "m'estic tornant una persona més amable/generosa/receptiva/tolerant..." condueix directament al fracàs. La raó és que neguen el seu oposat ("persona desagradable, egoista, freda, intransigent..."), el qual desitgem que desaparegui, però continua present en nosaltres. Aquesta negació de la realitat és una no acceptació i, com a tal, ens retorna implacable al patiment.
Una alternativa més apropiada passa per no voler instrumentalitzar la meditació, no voler-la posar al servei de la imatge de nosaltres que ens agradaria presentar als altres. Voler transformar la meditació en un recurs per a satisfer els nostres desitjos personals és com alimentar els porcs amb viandes exquisides amb l'esperança que esdevindran gurmets. No es tracta, doncs, de canviar cap imatge, sinó de reconèixer que totes les imatges són il·lusòries (no poden ser mai pures), desentendre'ns-en i continuar cap a dins, cap al retrobament de la nostra veritable naturalesa. Allà no sorgeixen reaccions danyoses i, sense necessitat d'imitar cap model ideal, les respostes que apareixen resulten adequades a la situació present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada