Wisława Szymborska

SOTA UNA PETITA ESTRELLA

Demano perdó a l'atzar per anomenar-lo necessitat. 
Demano perdó a la necessitat si, tanmateix, m'equivoco. 
Si us plau, no t'enrabiïs felicitat perquè et prengui com a cosa meva. 
Que els meus morts no em tinguin a mal que en perdi el record. 
Demano perdó al temps per tot el món que passo per alt a cada instant. 
Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer. 
Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa. 
Perdoneu-me, ferides obertes, per haver-me punxat el dit. 
Demano perdó als que ploren des d'un abisme pels minuets d'aquest disc. 
Demano perdó a la gent de les estacions per estar dormint avui a les cinc del matí. 
Dispensa'm, esperança perseguida, per riure de tant en tant. 
Dispenseu-me, deserts, per no córrer a trobar-vos amb una cullerada d'aigua. 
I tu, esparver, tants anys en la mateixa gàbia, sempre immòbil contemplant el mateix punt, perdona'm, encara que siguis un ocell dissecat. 
Demano perdó a l'arbre tallat per a les potes de la taula. 
Demano perdó a les grans preguntes per les petites respostes. 
Veritat, no em facis gaire cas. 
Solemnitat, vulgues ser magnànima amb mi. 
Tolera, misteri de l'existència, que prengui algun fil del teu teixit. 
No t'ofenguis, ànima meva, perquè només t'acullo rarament. 
Demano perdó a totes les coses per no poder ser a tot arreu. 
Demano perdó a tothom per no saber ser cadascú i cadascuna. 
Sé que mentre visqui no hi haurà res que em justifiqui,  

perquè jo mateixa en soc l'obstacle. 
No em retreguis, llenguatge, que et manllevi paraules patètiques i que després esmerci penes i treballs per fer que pareguin lleugeres.

L'atenció desplaçada

Quan meditem abandonem els sentits i ens orientem cap a dins. Quan deixem de meditar reprenem els sentits i ens orientem cap a fora. Enmig de l'activitat quotidiana solem estar polaritzats cap a fora. En aquestes ocasions, l'atenció convé que s'estengui sobre els objectes percebuts pels sentits, i no pas que sigui acaparada per la ment. Però sovint estem en aquest segon cas. No rebem directament les impressions dels objectes, especialment quan es tracta d'imatges o de sons, sinó el resultat del procés que la ment aplica a allò que li arriba pels sentits. Percebem des del jo i no pas des de l'objecte, de tal manera que no parem de manipular allò que es presenta. La diferència entre les dues alternatives és enorme. 

Experimentar des del jo (personalitzar) produeix un cansament psíquic i una tensió que no sorgeixen quan experimentem des de l'objecte. El cansament i la tensió són el resultat de l'anàlisi i la interpretació constant que du a terme el jo. També ens desgasta la reacció posterior a l'estímul sensorial.

Quan experimentem des de l'objecte hi ha calma, perquè no hi ha interès personal. També, perquè no hi ha cap fugida fantasiosa, no ens movem del present, l'ara i aquí sense cap llast.

Un exemple pot servir per a il·lustrar les diferències. Arribo a casa i just quan obro la porta em trobo al davant les botes que la meva germana s'ha tret i ha deixat escampades. Si l'atenció es desplaça a les botes, les veig i, si em fan nosa, les arracono. Tanco la porta i vaig cap a on volia anar (la cuina, el lavabo...) Si l'atenció actua des de la ment, de seguida pot inflar-se com un globus la irritació. Aquesta irritació anirà acompanyada d'un monòleg com ara, "Altra vegada la Berta tocant els nasos! Ja n'estic tip. Mira que ho sap, i que li he repetit vegades, que no ho ha de fer això, que ens destorba. Però ella se'n fum de tot. Va a la seva, com si visqués sola aquí!..." I tot seguit me'n vaig a trobar la Berta per a abocar-li el malhumor que m'oprimeix, per a repetir-li de paraula tot aquest soliloqui.

Quan no vigilem on posem l'atenció (la consciència) la ment fa de mestressa i ens arrossega cap allà on vol. Dia rere dia, any rere any, mentre no fem res per a canviar-ho.

La victòria en la rendició

En el nucli de la recerca espiritual hi ha l'assoliment de la capacitat per a rendir-se sense condicions. Aquesta és l'única victòria possible.

La rendició sense condicions significa, sobretot, reconèixer que tot sol no me'n surto. Significa acceptar el poder superior (la Font) i confiar-hi sense reserves. Si la rendició és completa i sincera no quedarà desatesa.

Acceptar que jo no sóc qui promou les accions que duc a terme. Només en sóc l'instrument. Elles operen a través meu. Jo tan sols puc facilitar-les o obstruir-les. Si no les facilito lliurement, em seran imposades a través dels mitjans adients. L'obstrucció consisteix a interposar-hi les exigències de l'ego. L'acceptació implica que tampoc no sóc amo dels resultats d'aquestes accions.

Confiar-hi vol dir deixar sempre en les seves mans la gestió de les situacions, de les més simples a les més complexes. Abandonar tot desig d'imposar unes preferències, una marxa determinada als esdeveniments. Vol dir descarregar la ment de tot allò que comporta tancament personal, separació, i assumir que en cada moment esdevé allò que més em convé atendre.

Sri H.W.L. Poonja (Papaji)

L'únic esforç que has de dur a terme és l'esforç d'abandonar els esforços que has anat carregant a coll. No facis esforços vers el teu Jo vertader. La revelació succeirà per ella mateixa. No necessites cap esforç per a ser allò que ja ets.

                                                                    ***

Per a ser feliç, per a ser pau, amor, bellesa, no et cal ningú més. Al contrari, et cal algun pensament, alguna idea o alguna persona per a esdevenir infeliç.

                                                                    ***

La felicitat no té res a veure amb la satisfacció dels desitjos envers algun objecte. La pau i la felicitat no apareixen pas perquè ja has assolit el desig que perseguies amb tants d'afanys. Sorgeixen perquè ja no t'arrossega un desig.

                                                                    ***

Quan et sentis atrapat pel patiment, només t'has de preguntar "Qui pateix?" Això és tot. Per què el patiment s'esvairà amb aquesta pregunta? Perquè t'hauràs separat de la situació.

                                                                    ***

                                                                         

Els cossos són diversos. El Jo és sempre el mateix. Hi ha una única realitat, absoluta i invariable, en tots els éssers. Així doncs, identifica't amb això que no canvia. No t'identifiquis amb el cos sotmès a les transformacions, sinó amb el Jo.

                                                                    ***

Sàpigues que tot allò que experimentes és una projecció de la teva ment.

(Text adaptat de Wake Up and Roar. Boulder, CO: Sounds True, 2007.)

Mooji

Qui pateix? Roman en silenci, vés endins i fes un seguiment de qui pateix. És real? És tangible? La pots tenir a la vista? Quan aquesta pregunta et mossegui, observa la tendència a endormiscar-te, o a que l'atenció s'adreci sobtadament cap a alguna activitat banal. Aquestes són les reaccions comunes, un tipus d'evitació de l'ego. És com si llencés una pedra a uns matolls per a distreure't i evitar així que el detectis. No t'allunyis de la tasca i no abandonis la recerca! Enfoca l'atenció per a localitzar qui pateix. Així descobriràs que no hi ha ningú que pateixi. És la idea que tens de tu mateixa la que, aparentment, pateix.

                                                                  ***

Allò que atrapa la teva atenció es converteix en la teva experiència. Hi ha una mena d'hàbit, de facilitat per involucrar-se, i el resultat és que sents que ets algú. L'atenció se'n va a causa de l'hàbit. Crec que totes les preguntes al voltant de l'espiritualitat es redueixen a aquest punt: la inclinació a identificar el nostre ésser conscient amb la personalitat i, a partir d'aquesta identificació, patir.

                                                                  ***

El meu Mestre solia dir: "No et cal res per a ser feliç. Et cal alguna cosa per a estar trist." Mentre estiguis interessat en el món de les coses, la pau continuarà defugint-te. Si l'ego es manté present, sempre sentiràs la necessitat d'un altre viatge, d'un altre llibre, d'un altre curs, d'una altra oportunitat o d'un altre dia. La teva visió està conformada i influïda per la ment condicionada. Per tant, sempre sembles estar a un pas, dos, o tres de tu mateix, de la teva meta. Certament, això no és veritat, però sentiràs que ho és perquè poses allò que tu ets al final d'algun esforç.

                                                                   ***

La ment és com el vent, l'ésser és com l'espai. L'estil del vent és vagarejar, aquesta és la seva naturalesa. Però l'espai, essent infinit, no es mou. Tu ets com l'espai, sense forma i il·limitat.

                                                                    ***

Assoleixes el guany més gran quan ja no queda ningú en tu que hagi d'assolir res de res.

                                                                    ***

Allò que busques és el lloc des d'on ho busques.

(Extret de Antes de Yo Soy. Barcelona: Ediciones El Grano de Mostaza, 2012.)